Aquesta primera part de l’entrevista es va publicar a la revista Roda de Ter (RdT), número 695, any LIX, corresponent al novembre de 2008

“No m’he adonat de com passen els anys”

Domènec Parramon i Cirera / Avi centenari

Sóc més conegut per en Mingo / Vaig néixer el 19 de juliol de 1908, al Carrer de Baix, número 39 –ben bé al costat d’on va viure en Clarà-, on hi havia l’hostal Amer / Ni el meu pare ni la meva mare, que el regentaven, no n’eren, d’Amer/ Tinc dos fills, sis néts i cinc besnéts / Encara vaig a Can Planoles a fer unes caramboles i a veure el Barça a la televisió.

Amb 100 anys, es considera una persona gran o encara no?

Home, és clar! Com que ho sóc! Però encara vaig a caminar cada dia, només que abans feia deu quilòmetres i ara només en faig un i mig. Després, havent dinat me’n vaig a Can Planoles a fer quatre caramboles. I a la nit, si fan futbol, encara vaig a veure’l.

El secret d’una vida tan llarga quin és?

No, no m’he estat de res. Hi ha gent que s’ha mort de tip, perquè sempre tenen gana i set; en canvi, jo no ho he estat mai així, quan estic tip, estic tip encara que mengi llagosta. I amb el beure sempre he estat prudent també. No m’he torrat mai. Sempre he dit: “T’has de torrar un dia per veure què se sent…” I encara no ho he fet mai.

Beure poc… i fumar?

Ho havia fet, però sense empassar-me el fum… El secret diria que és una cosa que vaig trobar sense pensar-m’ho: quan tenia uns seixanta anys no em trobava bé del tot, i vaig fer el pensament d’arreglar-me tota la boca i de deixar del tot de fumar. De quatre en quatre, m’arrencava els queixals en Rosanas! Vaig donar un tomb de noranta graus! Des de llavors no he estat mai malalt! M’han fet un parell d’operacions de res però no he tingut mai ni febre! Va ser la clau de trobar-me bé.

Des de la seva perspectiva, li sembla que anem bé?

Fa molt temps que dic que hi ha d’haver una hecatombe. I que tant pot venir de dalt com de baix. Perquè això del canvi climàtic és ben veritat. Jo no veig pas que sigui igual ara que quan era nano. De petit, com a mínim cinc o sis vegades de neu, a l’hivern, ho veies. I feia unes glaçades, amb uns caramells…

I quan diu a baix, a què es refereix: a una guerra?

La guerra ja hi és. Però això de la bomba atòmica ja són masses que la tenen! I un dia o altre ha d’explotar… No, no anem bé. Jo tinc la mania que hem corregut massa. Podíem haver arribat al mateix lloc amb molt més temps i molta més tranquil·litat.

Es penedeix d’alguna cosa que no ha fet?

El mar no m’anava gaire bé; però quan vaig estar a la marina em varen proposar de quedar-m’hi. Em varen dir: De moment tindràs el grau de sergent, o una altra cosa semblant que en diuen ells. Ja llavors hagués cobrat trenta duros al mes. M’ho varen oferir, però vaig pensar que això del “saludo” militar per a tota la vida no era fet per a mi. Sempre he anat a la meva. Però era una bona cosa: poca feina, i ben pagada!

Se li ha fet llarga, la vida?

Quan ets jove dius: Això no s’acaba mai. Però quan ets gran penses: Ja està? No t’has adonat de com han passat els anys. Sembla que era ahir.

De vostè li acceptarem de grat tants consells com vulgui donar-nos. Si és tan amable…

No us en puc donar, de consells, perquè no sé com viu la gent ara. Ha canviat tant la vida i el poble que no em veig en cor de donar-vos-en cap.

Li agrada Roda ara?

Sempre m’ha agradat Roda. Tot i que sóc censat a Manlleu, perquè ho vaig haver de fer quan vaig comprar el bar de la plaça fa seixanta anys i haig de votar a Manlleu i tot, el meu poble és Roda. I sí, m’agrada, m’agrada.

Li queda alguna cosa per fer?

No, res. Ja he viscut jo, de propina i tot. Només em falta esperar el moment en què em diguin: “Ja està, s’ha acabat”. Jo ja estic content. No he patit, i tota la vida he pogut fer el que he volgut… Només el que demano és que, quan sigui hora, en passem via.

Impossible resumir les vivències d’en Mingo en una sola entrevista. 100 anys de vida donen per a molt. Saps què vull dir?