Miquel Obiols Prat

MIQUEL OBIOLS PRAT / Escriptor, guionista i creador-director de programes de televisió.

“No podria viure sense literatura, pintura, cinema, teatre…”

– Vas néixer el 14 d’abril de 1945 a Roda de Ter. A Can Sempre? Saps d’on li ve aquest mot?

De petit em deien: “Can Sempre ve d’uns parents forners de Manlleu, que mentre despatxaven repetien Aquí sempre tenim pa, sempre tenim pa i no s’acaba mai”. Jo odiavaaquest motiu: “Aquest és el noi de Can Sempre!”. Sort tenia d’una iaia, que li deien La Reina de Cal Rei (àvia d’un seu nét lletraferit, el fantàstic Jaume Salés), on em guardaven i m’estimaven molt. La Reina em passejava orgullosa d’anar amb un marrec guapo, gras i de Can Sempre. I renyava qui li portés la contrària. I quan em donava les sopes, que cremaven, xarrupava cada cullerada abans de donar-me-la perquè no m’escaldés la llengua. Fins i tot deien que m’engreixava de les sopes de Cal Rei.

Però el que són les coses, el 1997, de gran, vaig reivindicar tots els motius de les cases Derroda, que encara es conservaven, amb el projecte “El Parc Escrit”. Eren renoms molt divertits i lingüísticament creatius que vam imprimir en un gran mural a la plaça: Can Sempre, Can Carriel, Cal Rei, Can Soques (ca l’Emili Teixidor), Can Jep Maria (can Miquel Martí i Pol), Can Galledes, Can Pep Teta, Can Cotillerecta, etc. Fins i tot vaig proposar de fer una rajola per la façana de les cases i així no perdre els tresors de la nostra Memòria Històrica. Però, això no va tenir èxit.

– A què es dedicaven els teus pares?

La meva mare, la Lores de Can Carriel, despatxava caramels o pastissos i va acabar venent blat de moro per gallines o pinso pels porcs. El meu pare, en Pepet de Can Sempre, s’estimava l’ofici de graner i se’l veia content voltant pels magatzems d’estibes de sacs i de bales d’alfals o de palla. A mi, les estibes només em servien d’amagatall o de castell. Jo era un cap calent. M’inventava històries quan venia a jugar algun veí al magatzem o a la llenyera, plena de caixes.

– Tenim entès que de jove ja et senties atret per la literatura, el teatre i el cinema, especialment. Ja no ho abandonaries mai més. Com et va influir el teu entorn més proper? (Família, escola, amics…)

Cert. M’agradava llegir, però a casa no hi havia llibres, només sacs i Patufets de la mare. Sort vaig tenir del meu mestre de l’escola parroquial, el Senyor Míliu, que era un gran lletraferit i sempre me’n deixava. I, sí, les tardes del diumenge, veia 3 pel·lícules seguides, al Liceu o al Centru, perquè la primera la veia dues vegades. Les taquilleres em coneixien i podia anar a les llotges de casa. Les pel·lis Aptas eren entretingudes, però a mi m’agradaven les Mayores con reparos i les Gravemente Peligrosas amb històries embolicades i molts petons amb llengua. De vegades, hi havia la tieta i alguna amiga, però sovint hi anava sol. El teatre també m’agradava quan feien els Pastorets i poca cosa més. A casa, inventava obretes amb cosines, la germana i algun veí. Em seguien la veta, perquè jo era molt fet a la meva.

– Has escrit que Va educar-me més el cine que el batxillerat. Pobres mestres, oi?

I tant! El cine m’explicava històries verdes o prohibides que jo no entenia gens… però que em feien rumiar sobre l’estrany món dels adults. Unes coses, que ningú de casa no m’explicava. Però ni quan feia el batxillerat a Sant Miquel dels Sants de Vic, no ens en deien res. A patacades, el cine ens va anar convertint en adults.

– Si el cinema i els llibres conformen la teva base educativa, de quina manera s’han influït mútuament en les teves creacions?

Les pel·lícules, el cinema i el teatre van convertir-se en una obsessió. Pensava: de gran em dedicaré al món de l’espectacle. I més o menys fou així. Vaig començar a l’ensenyament (Escola Patmos amb l’Emili Teixidor) i vaig acabar de director de formats televisius, escrivint centenars de guions per a programes de televisió inventats: des de Terra d’escudella a TVE-Catalunya fins a P+o-xo: de Canal +, passant per Planeta Imaginari, Juego de niños (amb els Gallifants) i Pinnic. Després, uns anys a la Productora DiagonalTV, fent cinema i documentals. A més, publicant uns 10 llibres, per a infants i adults. Amb la gran satisfacció de rebre premis i de tenir traduccions, fins i tot al xinès (!).

– Amb el senyor Míliu -l’Emili Teixidor (1932)- i en Miquel Martí i Pol (1929)- configureu un trident extraordinari que situa Roda al món literari. Quina ha estat la vostra relació?

Quan començava el Batxillerat a Vic ja pensava d’anar a estudiar a Barcelona, perquè l’Emili Teixidor era un mirall per a mi. Als 16 anys vaig començar Filologia Hispànica i al mateix temps Farmàcia: en Una història molt divertida ho explico més endavant!!! D’ençà que tenia 12 o 13 anys, anava al Serrat on vivia en Miquel Martí i Pol (amb la cosina Àngels Prat i la Carme Galledes) a passar les tardes del diumenge, escoltant poemes, cançons o discussions polítiques, que jo entenia regular però que em fascinaven. A casa m’havien prohibit que hi anés… però hi anava igual.

– Comences a escriure utilitzant pseudònims, algun dels quals Quel Sempre o Leuqim Sloibo. Sempre original.

No era original, em feia vergonya mostrar aquelles coses que ni recordo on van sortir.

– Abandones els estudis de Farmàcia poc abans d’acabar-los, et llicencies en Filologia Romànica i inicies una etapa com a docent. Va ser en aquest punt quan marxes definitivament de Roda?

– Quins lligams hi mantens actualment amb Roda?

Els que ja coneixes. Estic molt agraït a totes i tots els que heu tirat endavant aquests 8 anys de FAMO (Festival Audiovisual MO). I mantinc lligams amb amigues, amics i parents.

– Escriptor, guionista i creador-director de programes de televisió. Impossible quedar-te només amb un vessant?

Potser sí que és impossible. Però, si de cas, em quedo amb l’ofici d’Escriptor.

– Casat amb Mariona Autonell / Filles: Berta i Aina. Darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona. En el teu cas, tres.

Tens tota la raó. Admiro el món femení, en general, perquè sempre he pensat que ELLES són més intel·ligents, cultes, amables, tendres, que busquen solucions en comptes de crear-les, etc. etc. i en diem, estúpidament, el sexe dèbil. Tot això, enfront de nosaltres, els mascles i masclots que som molt més barroers, primaris, creguts, pedants, etc. etc. i que ens diem, estúpidament, el sexe fort! Fort de què? D’inventar guerres, per exemple?… Deixem-ho. Però tens raó: la Mariona, la Berta i l’Aina, més la néta Nora i els tres néts Jon, Unai i Nil, són la meva raó d’existir… Molt més, amb la terrible situació mundial que estem patint.

Aquí és on explico Una història molt divertida. Quan jo tenia uns 15 anys, vaig saber la conxorxa que el meu Avi Miquel, de Can Sempre, mantenia amb el Sr. Eduard, l’amo de l’única farmàcia que hi havia a Roda. Els dos eren molt amics. Estic parlant de l’any 1960, més o menys. Jo estava a punt d’anar a estudiar a Barcelona. I doncs, vaig saber que el Sr. Eduard havia ofert al meu Avi Miquel el següent: Com que no tenim fills, ens agradaria deixar la farmàcia al teu nét, que diuen que és força llest, però ha d’estudiar la carrera de Farmàcia. Dit i fet, va contestar l’Avi Sempre. I un dia, van organitzar una reunió familiar: Avi, Pares, Germana, Tieta i jo, tots i totes sabien el per què, menys jo. Vaig quedar astorat, però vaig saber reaccionar… posant les meves condicions: A) Estudiaré la carrera de Farmàcia. B) Aniré a viure al Col·legi Major Junípero Serra on hi ha l’Emili Teixidor, a càrrec vostre. C) També estudiaré Filologia Hispànica a la Universitat Central, que és el que vull fer. D) Em subvencionareu durant dos anys les dues matrícules; després ja me les aniré pagant. E) Vindré poc a Roda, no tindré temps i hauré d’estudiar molt. F) Us aniré informant de com em van les coses. G) Doneu-li i les gràcies al Sr. Eduard… Vaig estudiar les dues carreres, però quan em faltava 1 any per acabar Farmàcia, em vaig plantar: NO VAIG VOLER-LA ACABAR! Anava a treballar a l’Escola Patmos de Barcelona, vivia al pis de l’Emili i la seva mare la Filomena, fins que la Mariona i jo vam anar a viure junts.

– Em temo que vida professional i aficions en el teu cas poden haver anat de bracet. M’equivoco?

No t’equivoques gens.

– Parla’ns de projectes futurs.

Estic acabant un llibre. Després, m’espera el més important que escriuré a la meva vida (?) si encara em queden uns anys de salut de ferro i de tenir el capbenlletrat.

– Posem-ho el màxim de difícil: un incendi crema tota la teva obra i només en pots salvar una. Amb què et quedaries?

No m’agrada gens aquest joc de l’incendi i de poder salvar un llibre… Però hi jugaré: NO HI CABEM DUES VEGADES EN AQUEST MÓN.

– Un projecte que ja no faràs?

No podré volar.

– Allò que no t’havies imaginat mai fer?

Arribar als 75 anys i encara tenir moltes ganes de FER.

– L’any 1977 et dones a conèixer amb l’obra de narrativa juvenil Ai, Filomena, Filomena! i altres contes.És considerat un llibre de capçalera pels especialistes de literatura infantil i juvenil, a més d’una gran aportació a la literatura d’avantguarda. Se n’ha dit que hauria de ser a totes les escoles del món per ensenyar els nens a jugar amb el llenguatge des de les avantguardes. Realment, uns inicis a l’alçada del que ha esdevingut la teva obra. Et va sorprendre?

L’any 1972 jo tenia 27 anys i donava classes de Català als 3 Cursos de 5è d’E.G.B de l‘Escola Patmos, on era director l’Emili Teixidor. Com que sempre m’ha agradat el teatre (tenim una gran Col·lecció de programes d’Obres de Teatre que hem vist durant anys) vaig adaptar el llibre El soldat plantat de l’Emili per a 5èA, 5èB i 5èC, en total 82 personatges “nois” (els femenins també els feien ells), en forma de Musical: parlaven, cantaven, ballaven, etc. Vam representar-la tres vegades -amb gran èxit- per als altres alumnes, mares i pares.

L’any 1976 me’n vaig anar de Patmos. Volia provar una escola d’un barri popular. Hi donaria classes a les tardes. Als matins intentava escriure un llibre de jocs de llenguatge divertits per a estimular els alumnes i a la tarda provava si els agradaven. Així vaig escriure el meu primer llibre, Ai, Filomena, Filomena! i altres contes basat en el personatge de la Filomena, la mare de l’Emili, que a mi em feia partir de riure. El publicà l’Editorial Juventud i va cridar l’atenció. Una editora de Madrid, va dir-me que el meu llibre era molt Gianni Rodari… Jo vaig arronsar les espatlles perquè Rodari no sabia ni qui era. Però van concedir-me el primer premi de la meva vida literària Crítica Serra d’Or. Tot plegat em va sorprendre molt!

– Ai, Filomena, Filomena! i altres contes, segons els entesos: un dels llibres fonamentals de la moderna literatura infantil d’aquest país, pel qual ja ets considerat com un “pare” d’aquesta literatura -juntament amb Fernando Alonso Alonso, el gallec Juan Farias i Joan Manuel Gisbert-. Un doll creatiu inesgotable que tot just començava a mostrar-se. El millor estímul per a la creativitat sempre és el reconeixement?

Suposo que ajuda bastant; però en tot cas, cal tenir confiança en el que un imagina.

– L’any 1977, acabada la Dictadura, crees juntament amb Josep M. Vidal i “Comediants” el primer programa català de televisió infantil-juvenil, Terra d’escudella, que s’emet per TVE-Catalunya fins el 1980. Una aportació imprescindible també per a l’expansió del català… Cada generació l’hauria de tenir a l’abast, un programa d’aquesta qualitat. On passem ara?

Justament, en la primera reunió que vam tenir amb Comediants i el Cap de TVE-Catalunya, Juan-Manuel Martín de Blas, que venia de Madrid però volia començar programes en Català, jo vaig dir que tenia un personatge molt divertit -que es deia Filomena- amb el qual podia crear petites historietes. Allò va agradar, i així vaig començar fent televisió, sense tenir-ne ni idea.

– A partir d’aleshores ja no deixes d’escriure i de fer televisió. Publiques El Misteri de Buster Keaton (1980), i un dels teus contes, A l’inrevés, l’adapta al teatre Dagoll Dagom a Nit de Sant Joan –una obra que a molts ens va capgirar la visió que teníem del teatre. Hi hauria més aportacions al món teatral, oi?

Algunes. No les vaig buscar, però van aparèixer: Datrebil, 7 cuentos y un espejo, adaptat per la Cia. Achiperre (Zamora/Madrid). El tigre de Mary Plexiglàs adaptat per J.Pere Peyró, Alvic Teatre, Sala Tantarantana. El quadre més bonic del món adaptat per La Boia Teatre; i pel Grup El Tlakuache (de Guadalajara, Mèxic). Un full en blanc adaptació de cal·ligrames per La Muscària. El Capità Popocatepelt fou una Cantata per a centenars d’Escoles. I El Gat Blanc de Lewis Carroll una petita obra escrita a Taradell per als 3 néts i la néta i representada al meu estudi, on hi ha una gran figura de Lewis Carroll de paper maixé del Planeta Imaginari, que sempre he tingut allà.

– Siete cuentos y un espejo (1989) és considerat una de las millors obres del segle XX espanyol segons la Fundación Germán Sánchez Ruipérez. Una fita realment important que, en el teu cas, és només un pas més?

Vaig trobar-ho exagerat, però no et negaré que em va agradar.

– Habitants de Bubo-bubo (1982), premi Josep M. Folch i Torres 1981; El Tigre de Mary Plexiglàs (1987), premi Joaquim Ruyra 1986, Crítica Serra d’Or i Institució de les Lletres Catalanes 1988, adaptat al teatre per J. Pere Peyró (1991). Un rere l’altre els teus llibres no paren de rebre tant el reconeixement de la crítica com del públic. En quin moment perceps que ja ets un autor absolutament consolidat i reconegut?

Mentre pugui anar publicant els llibres que tinc al cap, estaré content.

– Treballes a TVE-Catalunya, a Canal+ i a la productora Diagonaltv. Al mateix temps col·labores en diaris i revistes com Oriflama, Cavall Fort, Tretzevents, Perspectiva Escolar, Cuadernos de Pedagogía, Acción Educativa, Malic, Recull de llibres, Faristol, Papeles de Literatura Infantil, Avui, El Pequeño País, Visual, El 9 Nou, CLIJ -Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil-, a la revista gallega Fadamorgana, Llibres d’autor i la revista Roda de Ter, entre d’altres. Realment un no parar. Impressiona el teu currículum. Què t’hi falta?

Ja no espero res.

– L’any 1992 reps el prestigiós premi internacional Critici in Erba de Bolonya pels set volums de l’obra infantil Iris (1991), il·lustrats per Carme Solé Vendrell. L’any següent ets guardonat amb diversos premis internacionals televisius, com ara l’Ondas Internacional o la Medalla de Bronze del Festival New York per Pinnic (1992-94), programa juvenil de televisió. No has estat mai en nòmina a TV3?

El 1983, la periodista Rosa Ma. Calaf, de TVE-Catalunya, fou l’encarregada de començar un projecte televisiu nou, que es diria TV3. Va començar per sondejar gent “de la casa”, entre d’altres els amics Xesc Barceló, Josep M. Vidal i jo mateix, que érem molt amics. En Xesc va dir que s’hi apuntava; en Josep M. no, perquè feia Barrio Sésamo; i jo tampoc, perquè feia Planeta Imaginari. O sigui, no he estat mai en nòmina a TV3.

– Ets coautor amb Agustí Villaronga i Jordi Coca del documental Miquel Bauçà, poeta invisible (2006), guardonat amb el premi GAC del 2007. Ho has deixat per a d’altres, això d’escriure en rengles curts.

No, justament vaig ser el promotor del documental. Em fascinava el llibre Carrer Marsala del poeta mallorquí Miquel Bauçà, un text surrealista apassionant. I a ell, el vaig conèixer un estiu que treballàvem els dos a l’Editorial Salvat, on no hi havia ningú més, perquè fèiem de vigilants. Allà vaig barrinar el Documental. En Jordi Coca, l’Agustí Villaronga i jo vivim al carrer Bruc, de l’Eixample, tots tres molt a prop. Un dia els vaig proposar el documental: en Jordi coneixia en Bauçà, l’Agustí era mallorquí com ell i jo treballava a la Productora DiagonalTV. El projecte va quallar, amb l’actor Pep Tosar de Bauçà. Fou una inoblidable experiència, com un film en blanc-i-negre d’abans.

– El quadre més bonic del món (2001) amb il·lustracions de Roger Olmos, on Joan Miró n’és protagonista, és la teva obra més traduïda? Per què?

Ni idea… Segurament per Joan Miró, el gran pintor universal.

– Literatura, pintura, cinema, teatre… Tot t’interessa i t’atrau i et commou?

No podria viure sense literatura, pintura, cinema, teatre…

– De 55 taques & gargots (2002):

“Un dissabte la mare i jo vam anar a visitar un cementiri d’escoles. Era molt trist. Edificis sencers d’escoles mig enrunades s’apilotaven entre si. Vam ensopegar l’arribada d’una grossa grua metàl·lica, amb rodes potents, a punt de descarregar. Del seu enorme braç giratori i suspès d’un cable amb un ganxo en penjava una escoleta. La petita escola es gronxava al vent com un fanal de paper. A la seva façana encara s’hi podia llegir “Escola pública”. L’Escola pública una eina per a l’esperança?

I tant! Però ha de ser una Escola pública de qualitat, amb tots els mitjans necessaris!

– Llibre de les M’Alícies (publicat en castellà el 1990 i reeditat en català, castellà i gallec el 2009), homenatge personal a Lewis Carroll (conegut sobretot per la seva obra Alícia en terra de meravelles) seleccionat per la revista CLIJ (núm. 233, gener-febrer de 2010) entre els 40 llibres imprescindibles de la literatura infantil i juvenil. Una obra deliciosa, una autèntica revolució en el camp del llibre il·lustrat… Un relat surrealista, oníric i transgressor. Els joves lectors capten tot el teu missatge?

Crec que sí, perquè és un text molt provocador…

– Els darrers llibres publicats són: He tornat a jugar amb la mare i se m’ha espatllat (2010) i No hi cabem dues vegades, en aquest món (2016). Intimista, tendre… Autobiogràfic?

Sí.

– Tenim entès que estàs treballant en un projecte sobre Alfred Hitchcock i en un llibre dels Gallifants. Ens en pots fer cinc cèntims?

El títol del llibre que estic a punt d’acabar és ROBOTS & GALLIFANTS. L’altre és més complex i de suspens com el mestre A.H.

– Uf, serà el títol del darrer llibre que escriuràs?

Uf és una expressió que per a mi significa “ja n’hi ha prou” o “s’ha acabat”.

– Has tingut mai por de no poder escriure mai més?

El dia que no pugui escriure ja no ho veuré.

– La principal font d’inspiració?

La meva vida… M, B, A, N, J, U, N: dona, filles, néta i néts.

– Incorpores cal·ligrames, jocs onomatopeics, poètics, tipogràfics, textos surrealistes, de nonsense, amb reminiscències del moviment Oulipo. Ets un gran experimentador del llenguatge. Un veritable alquimista de les paraules?

Ho intento.

– A l’abril de 2013, s’inicia la primera edició del Festival Audiovisual Miquel Obiols de Roda de Ter i les Masies de Roda. El 2016 agafa un nou impuls en fotografia i vídeo, i es converteix en el 4t Festival Audiovisual Miquel Obiols de Selfie-Autoretrat. El 2020 hem celebrat ja la 8a edició. Quina valoració en fas d’aquestes edicions?

Estic molt agraït al meu poble Roda de Ter, que va crear un Festival Internacional de Selfies-Autoretrats amb el meu nom… Però, tu, n’ets el primer culpable!

– La vida és una pel·lícula i la mort és el final. És teva aquesta frase, oi?

Sí.

T’ho estàs passant bé -a la vida, em refereixo.

La vida m’ha donat més coses de les que jo mai m’hagués pogut imaginar. Gràcies, PEP.