Josep Mercader Cuesta

Aquesta entrevista es va publicar en forma  reduïda a la revista Roda de Ter (RdT) núm.765, corresponent a Gener-Febrer 2019

Josep Mercader i Cuesta, cardiòleg.

“Hem de treure els cotxes de les nostres vides tal com els hi hem col·locat”

Vaig néixer el 22 de març de 1952, a Còdol, i hi vaig viure els meus primers deu anys. El meu pare, sabedor que el pantà de Sau s’estava construint i que la Colònia desapareixeria, en previsió va comprar una casa al carrer Joan de Mas de Roda. I hi vàrem anar a viure. Jo m’hi vaig estar quatre anys. Me’n vaig anar a La Salle, a Manlleu, on faig el batxillerat elemental i, després, vaig a parar a la casa dels capellans de Vic, el Seminari, on m’hi estic fins que tinc vint anys. S’hi estudiaven cinc anys d’humanitats –que vaig poder parcialment convalidar perquè venia del batxillerat-, tres de filosofia i cinc més de teologia. Així era  el temps d’estudi de la carrera de capellà.  Però jo vaig deixar-ho just al moment de passar a estudiar teologia. Vaig decidir canviar de ruta i anar a estudiar medicina.

Tot això vivint a Roda?

La meva mare i la meva germana sí. El meu pare, en haver de deixar la fàbrica de Còdol va quedar descol·locat, com molta altra gent en aquella època,  i es va dedicar a fer de viatjant. Va viatjar per la fàbrica de tovalloles de la fàbrica de l’Obra i un bon dia va trobar una empresa a Castelldefels, on es va traslladar i allà s’hi va jubilar. A la casa de pedra del carrer Joan de Mas de Roda el meu pare hi tenia una petita botiga, on venien betes i fils. Després que el meu pare marxés a Castelldefels la meva germana  va continuar la botiga.

Ara l’únic lligam familiar que tinc amb Roda és la meva tia, que està a la residència, i els cosins per part d’aquesta tia. És que la diàspora de Còdol és curiosa: hi va haver una perdigonada de gent de por! Un grup de gent va muntar la cooperativa de cases que hi ha per sobre de la gasolinera, un altre grup va anar a parar a Centelles, atrets per una fàbrica de tovalloles que hi havia… Nosaltres ens vàrem quedar aquí fins que el meu pare va fer el salt a Castelldefels. I des d’allà, el pare venia a buscar el tronc a   Can Carriel. Li encantava i periòdicament el venia a buscar!

Però tot i això, jo de Roda en vaig desconnectar des del principi. La meva mare és de Bilbao.

Una basca a Còdol…

Això. M’agradaria explicar-te’n la història perquè n’hi ha per escriure’n un llibre. Quan va començar la Guerra varen bombardejar Bilbao i als Altos Hornos de Biscaia hi treballava el meu avi. I el varen ferir. A la meva iaia i a la meva mare,  eren cinc germans, els va arribar que havien ferit l’avi i se l’havien emportat a Irun.  Abans d’anar de Sestao, on vivien, a Irun els arriba la notícia que, per França, l’havien traslladat a Puigcerdà. Però Puigcerdà va ser una estació d’enllaç, perquè d’aquí va anar a parar a l’Hospital de Manlleu! I ja em tens la meva àvia i la meva mare cap a Manlleu, que no hi havien estat mai!,  des de Sestao! Hi varen trobar una bona família que els va acollir durant tres mesos. Al cap d’aquests temps, l’avi es va trobar bé i varen tornar cap a Sestao… però el meu pare en va tenir prou amb aquests tres mesos per clissar-la. I quan va acabar la guerra, el meu pare, que va ser d’aquella generació que varen haver de fer la mili després d’haver pres part a la guerra, com que treballava d’escrivent i, doncs, era un home culte per aquella època, estava  a intendència de Terrassa i es vas fer traslladar  a Sant Sebastià a fer la mili. Ja allà, localitzà la meva mare, l’acabà de festejar i s’hi va casar. Sí, a Bilbao mateix i havent acabat la mili se la va emportar cap a  Còdol.

            La meva mare, tot i que era basca, a Còdol  li deien  la castellana perquè era l’única persona que  era de fora. Però jo no la vaig sentir mai parlar en castellà, mai!

Ara vius a Granollers…

Treballo a Granollers, a l’Hospital, i visc a Les Franqueses. I faig classes a la UIC –la Universitat Internacional de Catalunya. El nostre hospital té un concert universitari amb la UIC. Totes les universitats que tenen facultats de medicina necessiten hospitals per poder  fer-hi les pràctiques els seus estudiants. Ara estem englobats a la UIC i jo sóc el professor responsable de l’assignatura de  cardiologia. Fins ara n’he estat el cap, però com passa en aquests moments, jo ja he acomplert els seixanta-cinc anys i és una edat en la qual l’hospital et deixa seguir però has d’abandonar el comandament.

Cardiologia. Sona molt seriós.

Tinc el mal costum d’encarregar-me de posar els marcapassos. Tinc una clientela estesa  pel Vallès i d’ençà que els posem fa més de vint-i-cinc anys a l’Hospital de Granollers, i no hi ha poble on no tingui amics. Saps què passa? És una mica simbòlic, i mític, això de portar un marcapàs.  La gent es recorda de qui els el posa perquè representa alguna cosa important per a les seves vides.

Fernández Díaz –actualment ex-ministre- va dir:  “Les hemos destrozado el sistema sanitario“, referint-se al català.

És una opinió meva i els números se m’escapen, però jo crec que va ser en Mas qui es va carregar la política sanitària per fer l’intent de reduir una miqueta el dèficit. Catalunya tenia un  dèficit històric que van anar incrementant els diferents governs: el tripartit es va encoratjar moltíssim a obrir hospitals i més hospitals, i a ampliar-ne, i això va crear aquella bossa de dèficit important que va donar lloc a tot tipus  d’interpretacions per part dels contraris. En Mas, per quedar bé davant de la crisi i del dèficit que Catalunya tenia, va reduir-lo, el dèficit, traient molt de pressupost sobretot en primària, més que en els hospitals. Hem viscut una mica del rèdit del que teníem guanyat. Catalunya, durant els trenta anys de democràcia, havia assolit un nivell i una semi-excel·lència quant a l’atenció primària. Tot això s’ha anat reduint, amb aquest dèficit, de tal forma que ara és catastròfic.

!

Sí, catastròfic, per als professionals… A cardiologia vaig valorar una mica la demanda com es feia. Una és la demanda que ens generem els metges des del propi hospital –perquè tenim malalts ingressats i els volem tornar a veure perquè tenen una sèrie de causes que s’han de seguir-; l’altra és malalts que  preocupen al metge de capçalera i l’envien al cardiòleg. Això, anys ha, hi havia una llista d’espera de cinc o sis mesos, una cosa impressionant. A més a més, quan demanaves tu una prova, aquesta prova tenia la seva pròpia llista d’espera. Llavors tenies llista d’espera per anar al cardiòleg i, si et demanava una o dues proves, més llistes d’espera. I un problema que tu plantejaves al mes de març, al mes de desembre potser tenia resolució.

Si no t’havies mort abans…

Per aquí anava la cosa… Llavors, vàrem crear fa cinc anys   una consulta que diem d’alta resolució  o “consulta d’acte únic “que, amb vuit o deu dies, donem resposta a totes les consultes de primària. En això, ens vàrem emmirallar amb en Sadurní, d’aquí a l’Hospital de Vic. Osona ho permet. La nostra comarca, el Vallès Oriental, engloba l’atenció de quatre-centes vint-i-cinc mil persones.  Vosaltres sou cent vint-i-cinc mil i és molt diferent com pots treballar. Ara nosaltres, a sol·licitud del metge de capçalera, en vuit dies et citem, et fem la valoració, l’interrogatori, l’electrocardiograma i al mateix moment fem l’ecografia del cor i una prova d’esforç i si t’hem de posar un holter te’l posem. Si has de fer proves més complexes, ja és una altra història, perquè has de derivar-ho a altres centres per fer-les. Però això que comporta? Que el setanta-quatre per cent de les consultes que el metge de capçalera ens fa amb una sola visita ho contestem tot. Li retornem l’informe amb les proves fetes i l’orientació diagnòstica que nosaltres fem. Si hi trobem una patologia prou important per seguir-la nosaltres, ens la col·loquem dintre les nostres llistes i el metge de capçalera ja se’n desentén.  Això ha estat de gran èxit perquè no hi ha cap capçalera que no pugui tenir una resposta ràpida de qualsevol problema cardiològic més enllà dels problemes cardiològics que arriben per la porta d’urgències.

Estem parlant del cor, un òrgan important… Quins són els factors de risc principals.

Tot té la seva importància però, sembla que el cor és vital. Els factors de risc? Els que ja coneixem. Independentment de factors genètics que se’ns escapen. La genètica és el tret de pedra: tu tires una pedra, fa una paràbola i arriba un punt on, i potser tu no saps, la pedra arriba a terra i se t’ha acabat. La roda del temps se t’ha acabat, per genètica. Ara, si un dia vas en cotxe  i et mates en un revolt, t’ha matat això. Si se’t desenvolupa un infart perquè, per exemple, tens l’hàbit de fumar, lògicament, petes abans.

Aconsella’ns com tractar-lo el màxim de bé.

El teu cor l’has de tractar bé no fumant. Els fumadors tenen un vint-i-cinc per cent més d’infarts. El tabac, si l’agaféssim en diferents patologies, respiratòries, de cordes vocals, de la bufeta de l’orina… ens trobaríem que hi ha molt augment d’incidència, degut a aquest tòxic. Quant a  malalties coronàries, el tabac augmenta molt el risc  de patir-les . La gent no és prou conscient que a Espanya hi ha cada any cent mil infarts dels quals se’n moren vint-i-vuit mil. Pràcticament una tercera part.

Els més grans reben més?

Mira, als joves l’edat els dóna la inconsciència de creure que no els passarà res! Però, no és gens habitual que els joves tinguin infarts. Amb el temps paguen les conseqüències…

L’alcohol hi té el mateix paper negatiu que el tabac?

Parlem de malalties coronàries, oi? Doncs, no; no és un gran factor de risc. Té riscos a altres nivells, però no en relació al cor… Nosaltres tenim com a factors de risc demostrats i significatius: el tabac, la hipertensió, la diabetis, el colesterol i diríem que la vida estressada.

Sempre he cregut que l’estrès és perjudicial… I el treball. Mata?

Estadísticament, hi ha un deu per cent més de mortalitat de persones estressades en relació a les persones que porten una vida més tranquil·la… L’estrès mata. L’estrès  és el gatell. Però hem d’entendre que l’estrès no és ni el treball ni una activitat o activitats determinada. Parlem d’estrès quan tot això supera una persona. En això em permeto recordar sempre en Capri. En un disc parla d’un fabricant de llanes de Sabadell que, davant d’un naufragi es manté absolutament tranquil, impassible; no pateix gens davant d’aquesta dramàtica situació perquè, de fet, tota la vida hi ha estat, amb l’aigua la coll!

Cosa de caràcters, també.

I tant! A la gent de caràcter ansiós, estressat, preocupats excessivament per tot, quan les analitzes a vegades descobreixes que tenen menys circumstàncies al seu entorn, externes, que et poden posar estressada; és la teva gestió dolenta que en fas, per culpa del teu caràcter.

O sigui, ajudant-los a gestionar-ho millor, millorarien la salut del seu cor.

Si no recordo malament, em penso que era en Sòcrates que deia: Coneix-te a tu mateix! És molt important això, i saber quins són els nostres punts dèbils. Avui en dia es parla molt de la figura del coaching, el professional que et guia i et pot ajudar a descobrir-te. En el món actual i en el dels oficis, tens uns coneixements que els vas ampliant; però hi ha un punt de la vida en què vols anar al màxim. Si fas la carrera, et donen el títol però llavors vols aquella especialitat que t’agrada, en el meu cas cardiologia. Però acabes cardiologia, i ara què? En aquell temps en què has tret l’especialitat, has passat per les unitats d’arítmies, on es fan meravelles en el món dels catèters; has passat per les unitats d’hemodinàmica, on es posen molles en totes les artèries; has passat per les unitats d’imatge amb les ecografies tridimensionals… i llavors et dius: Si pogués anar a aquell hospital, el de Berlín, que és el número u del món en ressonància cardíaca seria fantàstic! I fas el pas perquè estàs en aquella edat en què les circumstàncies personals t’ho poden permetre, i tot això, si ho fas, has de ser: molt capaç intel·lectualment, molt capaç laboralment, ser una persona amb tota la capacitat d’esforç, i competir. Competir! Si vas a un hospital punter et trobaràs la gent més espavilada, més puntera… i o ets tan bo o més que ells o no progresses. I això, genera un estrès important. El món actual és molt competitiu.

Per força hem de parlar d’esport i competició, especialment entre els no professionals. És prou sa?

Jo recomano que la gent faci allò que per edat els surt del cos. És un cabirol: si ha de fer esport, li surt saltar i botar. Si un es troba bé per sortir i córrer i saltar, i se sent formidable, doncs que surti. Tu no saps el bé que ens fan les endorfines que es van segregant. Hi ha gent que no pot passar sense  elles! Tinc un client que va fer un ictus amb vuitanta-tres anys, va quedar una mica coix d’una cama i no podia pujar a la bicicleta aturada, però se les va empescar per no haver de deixar d’anar en bicicleta!

I això és recomanable?

El que no és recomanable és el sedentarisme. Això és el que fa mal: ser sedentaris. Ser sedentaris vol dir que de l’activitat que facis en un dia contempla quanta activitat és isomètrica i quanta activitat és dinàmica. Si tens una feina molt sedentària i et passes la jornada laboral assegut, has de buscar fórmules perquè no sigui tot el dia així. Jo recomano caminar. Hem de treure els cotxes de les nostres vides tal com els hi hem col·locat. És increïble!: agafem el cotxe per fer cent metres. Hem de tornar a aprendre a caminar.

Ara els joves fan més esport de club; però es belluguen força menys que abans…

Abans bellugar-se formava part de la vida… ara molts van al pavelló o al camp en moto, a una edat determinada. S’ha de fer activitat que no cal que sigui esportiva.

També es fa esport per qüestions estètiques. És una època de certa veneració al cos.

Sí, jo ara no puc contemplar quants panxuts hi havia en l’època del meu pare i quants ara, però el perímetre abdominal és un factor de risc. Una de les moltes consideracions que fas al voltant al risc cardiovascular el fas també en relació al perímetre abdominal. No hem d’estar prims per estar guapos sinó perquè estarem més saludables. Això vol dir, a vegades, no anar tant al gimnàs sinó a veure com mengem. Buscar l’equilibri entre el que mengem i el que gastem. Aquesta és la història.

No calen tantes dietes?

No, no. Hi ha un llibre de Valentí Fuster –La ciència de la salut, o una cosa així-, que és una veu autoritzada, on diu: Jo he examinat totes les dietes populars, de les mil diferents que hi ha, i totes arriben al mateix punt. La gent ha de fer exactament: Poco plato y mucho zapato. Recomana menjar plats petits, no aixecar-te mai tip de l’àpat –perquè quan surts tip ja has menjat més del compte- i no repetir mai! Queda’t satisfet a mitges, però no quedis ple. I recordar que la nostra activitat acaba quan vas a dormir, per tant els nostres sopars han de ser especialment lleugers.

Les dietes omplen el buit que ha deixat la manca de sentit comú? La ignorància no ens farà parar bojos?

Ara mateix, cal vigilar molt amb la indústria de menjars macrobiòtics! Menjars integrals, ecològics, de proximitat… Els criteris sovint canvien per interessos econòmics. La sardina, per exemple, gairebé havia estat considerada perjudicial; quan l’únic que has de vigilar, de la sardina, és no fer-la segons on per no molestar els veïns! També és evident que hem après coses que no sabíem abans. Ara mateix tenim productes que baixen el colesterol fins a un cinquanta o un seixanta per cent. És moltíssim! Quant al tema del colesterol, només un comentari: quan vols fer prevenció perquè has passat un infart i no vols tornar-lo a tenir, hi ha dos punts clau. Prenent-te una aspirina al dia reduiràs més d’un quinze per cent nous infarts; però si vostè rebaixa el colesterol als nivells que en aquests moments proposem, reduirà un cinquanta-dos per cent nous episodis coronaris.  Són medicines de pocs efectes secundaris, es prenen sense problemes, i fan una reducció molt substanciosa.

Hi ha iogurts que són anunciats com gairebé miraculosos…

És propaganda. El menjar ha de ser variat; el que tu vulguis, però variat.  El més important és que la gent entengui el que és la piràmide dels aliments.

Tots la coneixem, però és difícil seguir-la. Hi ha molts trencacolls: sopars familiars, d’amics, d’entitats, d’empreses… ens passem mitja vida celebrant i compartint àpats!

Sí, sí… és clar, però els humans som sers socials també. Llevat patologies concretes, necessitem dels altres, sortir, relacionar-nos… això també ens dóna salut!

La soledat també és un factor de risc?

I tant, si no és una soledat desitjada.  La depressió, l’ànim baix ens treu salut. Segur. El que és feliç vivint sol… També hi ha gent que val més que no s’ajunti gaire!

Un mal matrimoni també perjudica la salut? Casar-se mata?

Com tot! Hi ha a qui li surt molt natural fabricar la felicitat, trobar-la, hi ha qui no la troba enlloc i hi ha qui s’ho ha de treballar, també. En les relacions humanes hi ha d’haver un tant per cent d’esforç per ser empàtic, un tant per cent d’esforç per entendre i atendre el company que tens al costat… A la llarga compensa cedir en algunes coses que et poden semblar importants. Si, per exemple,  valores més anar a veure una pel·lícula que la companyia, ja l’hem fotuda.

La Trinca cantava: Si no saps ser feliç ningú no pot ensenyar-te’n…

És veritat… Ningú te’n pot ensenyar però tu en pots aprendre dels altres, si obres els ulls i les orelles, és clar. Si estàs obert pots variar el teu propi projecte d’home. Pots començar tancat i solitari i acabar obert i acompanyat. Poem de moltes fonts, no?

Si no som feliços i no modifiquem la nostra manera de viure ni de relacionar-nos, perpetuem la nostra infelicitat.

És clar. Gran part de les vegades la gent no és conscient que depèn d’ells i pensa que els altres li han de proporcionar la felicitat. Un error actual molt marcat en el camp de la medicina: si tu ara, te’n vas  a la base de dades dels medicaments dels rodencs, que deu ser molt diferent de la gent de Nou Barris, mira la proporció d’antidepressius que porten. Els antidepressius estan molt presents en molts tractaments de totes les persones, perquè si tu te’n vas a partir d’un cert moment a veure el metge i li dius que estàs passant un mal moment, no em trobo bé, estic una mica desencisat, et dirà: No es preocupi, li posaré el citalopram i veurà com li puja l’ànim. Et recomano un llibre: Medicamentos que matan y crimen organizado. Està fet pel director d’un Institut de Copenhaguen que es dedica a valorar tots els grans estudis, el rigor amb què estan fets i què hi ha de veritat i què hi ha de mentida. I hi ha una gran quantitat de productes, ho descobriràs en aquest llibre, que les grans empreses, d’aquestes que remenen molts diners, han fet mil martingales… com abans passava al cine: quan hi entrava un menor i els multaven, s’estimaven més pagar la multa que no deixar entrar els menors. Doncs de la mateixa manera hi ha molts laboratoris que es mouen en el món de la farmacopea de psicòtrops els productes dels quals no haurien d’haver sortit mai.

Estem a mans de les farmacèutiques?

Sí; de les farmacèutiques, dels bancs, dels lobbies… no som ningú, eh!

Més Plató i menys prozac…

Quan vas als metges i et recepten aquestes coses, saps per què és? Perquè només té cinc o deu minuts per visitar-te. Li és més fàcil receptar-te un producte màgic que establir amb el pacient una altra mena de relació i poder-li dir: Mira, convindria que et coneguessis, que descobrissis per on peques i que el teu no és un problema de depressió sinó de mala gestió de les relacions personals, per exemple. Li has de donar una volta. Busca una sortida i no tindràs depressió. El pacient troba més fàcil prendre’s un producte que posar remei a la base dels seus problemes, que també poden ser de caràcter.

Quin paper hi té la tecnologia en els avenços en el camp de la cardiologia?

Ha estat cabdal per la gent que opera, sobretot alguns productes anti rebuig. El rebuig és una cosa imprescindible. Nosaltres quan posem un cos estrany, el nostre cos li diu que no. Quan es va trobar un fàrmac adequat per evitar-ho es varen començar a veure èxits. Ara els èxits no són al cent per cent; per exemple, a nivell de Barcelona, l’Hospital Clínic és el primer centre en trasplantament de cor, després hi ha Sant Pau, la Vall d’Hebron no el fa, el trasplantament de cor, en canvi de pulmons i de ronyó en fa molts, i Bellvitge. Tenim tres hospitals. I el que en fa més, el Clínic, en fa vint-i-cinc o trenta a l’any. La supervivència, als cinc anys, és del seixanta-nou per cent. El trasplantament nosaltres el tenim com a punt final a un tractament d’insuficiència del cor. I avui en dia s’hi pot accedir. Però cal dir que si disposes de vint cors per trasplantar abans se’n beneficiarà un pacient de vint anys que un de seixanta. És així. És dur, però és així.

El futur està en les cèl·lules mares?

Molt llunyà, eh? A en Valentí Fuster li he sentit a parlar de les cèl·lules mares des de fa trenta anys! I se’n va parlant. S’investiga, però va per llarg. Home, en medicina es va ampliant moltíssim el camp i som capaços d’avançar… però ens seguirem morint sempre! Inventarem malalties noves sempre.

El porc ens pot cedir el seu cor als humans?

Del porc i de la vaca tenim les vàlvules biològiques: l’aorta i la mitral. Nosaltres tenim dos tipus de pròtesi a les vàlvules, que són les mecàniques i les biològiques. Les biològiques són una espècie d’anell sobre el qual es munta material biològic. Els laboratoris el treuen de la duramàter i del pericardi de la vaca i del porc, són acceptats pel cos humà i no hi ha problema.

Hi ha qui ha arribat a dir que la mort ha mor.

SÍ? I quina vida viurem? Viurem eternament? Quina por! Això és molta ciència ficció.

S’investiga fort, el cor, a Catalunya?

A Catalunya, d’una manera especialment significativa. Gràcies a donacions; no gràcies a les polítiques del govern. És que és molt cara la investigació, és caríssima. La Marató de TV3 ajuda a sobreviure d’un any a l’altre molts grups d’investigació. Per investigar, no calen massa materials; però sí que experts es passin vint-i-quatre hores al dia donant-hi voltes.

Els metges, com la cervesa, com més vells millor? (Thomàs Fuller)

I els mestres també! Si els mestres grans s’haguessin de jubilar aviat seria senyal que alguna cosa falla en l’educació. Podem viure la vida de moltes maneres, i podem tenir moltes vides diferents en la nostra vida. Sempre podem trobar altres maneres de viure i de gaudir; però la persona que fa la seva feina i li apassiona –i si algun dia li deixa d’apassionar és que ha passat alguna cosa-, per què ha de plegar? L’intel·lectual ho és tota la vida. Un pensador és sempre pensador, no?

Les joves generacions de metges i metgesses catalans, estan ben formats?

Sí. A Espanya en general i a Catalunya en particular es forma bé. Però tenim un problema aquí. Hem perdut la gent del nostre país i no sé on han anat. Ara tenim uns convenis amb gent de fora, que no els ha portat simplement l’obertura de fronteres amb Europa, sinó convenis amb Sud-Amèrica. Trenta anys enrere, jo anava a parlar de cardiologia a les diferents àrees bàsiques de la nostra zona, i la majoria de metges eren formats al nostre entorn, a les nostres universitat. I el que no era de Cardedeu era de Barcelona, i el que no de Sant Cugat. Ara està ple de sud-americans, que han de tenir algun sistema per arribar a la via MIR més senzill que la gent d’aquí.

Això vol dir que els d’aquí marxen…

Vol dir que o no se’n fan prou o que se’n van fora, sí. Quan jo vaig arribar a l’hospital de Granollers, escrivia les meves altes en català, perquè sempre he escrit en català.  Vaig tenir la sort de tenir el bisbe Masnou, fill de Tavèrnoles,  al Seminari, i era un home de la terra i de la ceba. Ara, llegeixo els informes i fan riure: un tros en català, un tros en castellà perquè, és clar, els informes són escrits per diverses persones, catalans, sud-americans, romanesos… Estem ben globalitzats en aquest moment. Ah, i se’ns ha espatllat l’assistència primària per overbooking, perquè hem cremat el metge,  perquè li hem posat tants malalts que no els pot atendre.

Hi ha una paraula que no m’agrada gens que és desconnectar. No és molt trist que els humans hàgim de desconnectar tan sovint?

Jo crec que hi ha gent que fa la seva feina a un ritme i a una intensitat que els supera. La feina te l’has d’anar recompensant amb canvis, lleure i mil coses. Necessitem la família, necessitem els amics… tot això és imprescindible. Jo crec que no hem de desconnectar mai, sempre hem d’estar amatents.

Com més aviat un malalt pugui deslliurar-se de la influència depriment dels hospitals, més ràpida serà la seva convalescència –diu un altre metge americà.

Això ha canviat molt amb els anys! Avui en dia hi ha l’hospitalització a domicili,  que ha estat creada bàsicament per situar el malalt en un entorn més propi, que l’identifica més -les seves parets, la seva gent, la seva casa-,  i ha facilitat un menor ús de llits hospitalaris, que són limitats i són un altre problema. Això és una mesura que s’ha fet, i l’altra, l’hospitalització sense ingrés de moltes intervencions. Abans ingressaves per una hèrnia, per unes cataractes, ara tot és ambulatori. Hem après a fer una medicina que permet atendre el pacient sense haver-lo d’ingressar necessàriament, perquè s’ha demostrat que era innecessari, i sense un perjudici per al malalt. I també hem racionalitzat l’ús que es fa d’un hospital.

Hi ha temps per a les aficions?

I tant! Tota la vida he jugat a bàsquet, fins no fa gaire teníem un equip a l’hospital i tot. Els diumenges surto a caminar amb el Grup Excursionista de Granollers. I m‘agrada molt el teatre. La vida són moltes coses. Projectes? Continuar operatiu com a metge mentre pugui físicament i hi hagi un malalt que es deixi tocar per mi!