Mingo Parramon Cirera (II)

Aquesta entrevista es va publicar a la revista Roda de Ter Extra de Festa Major, número 703, any 2009, corresponent a l’agost-setembre de 2009

“Sóc viu de casualitat”

En Domènec Parramon i Cirera va fer 101 anys el 19 de juliol d’aquest any. Coincidint amb el seu centenari, el novembre de l’any passat el vam entrevistar a la contraportada de la revista i ens deia que “no m’he adonat de com passen els anys”. Ens va explicar tantes vivències que ens va ser impossible plasmar-ho en una sola pàgina. I ens ha semblat interessant publicar l’altra part de la xerrada a la revista de la Festa Major. Aquí la teniu. En Mingo té dos fills, sis néts i cinc besnéts. Encara  continua anant a Can Planoles a fer unes caramboles i a veure el Barça per la televisió.

Tenim entès que ha tingut una vida una mica moguda.

Una mica, sí. Quan jo tenia quatre anys, els pares varen comprar una botiga de comestibles a Badalona. I si a l’hostal de Roda ens fotíem de gana, d’allà en vàrem haver de marxar de fam… Però, mira, vàrem estar de sort perquè el pare va comprar un número de loteria a Barcelona i ens va tocar.

I varen fer un altre trasllat.

Això. L’Enric va deixar la Fonda de Roda i se’n va anar a Vic, a Ca l’U. Com que va quedar la Fonda lliure nosaltres hi vàrem venir. Estava situada on ara hi ha la botiga dels xinesos, al capdavall de les escales de plaça.

I d’aquí li ve el nom d’en Mingo de la Fonda.

Sí.  Quan vivíem a l’hostal, de molt petit,  era en Minguet. Aquí, a la Fonda, em deien en Mingo. Recordo que quan vàrem arribar aquí, de Badalona, jo devia tenir uns sis anys, en plena guerra europea.

I els devia anar més bé que a Badalona.

Vàrem anar vivint, perquè en aquella època la gent era pobra, però amb tanta mala sort que, al cap de quatre dies d’haver comprat la Fonda,  la meva mare i la meva germana varen agafar el tifus.

Vostè es posà a treballar a la Fonda?

Em vaig anar fent gran i quan tenia aproximadament tretze anys me’n vaig anar d’aprenent a Can Bracons. Hi vaig treballar quatre anys, però no hi havia feina enlloc. L’amo, en Riera, ens va dir: Sabeu què, nois? Si trobeu feina, espavileu-vos. Ara esteu aquí com aprenents, però quan sereu operaris no us podrem mantenir. I sí, me’n vaig anar a Barcelona.

Un altre canvi.

Sí, a casa del meu germà. Voltant, voltant, vaig trobar feina a un taller on feien màquines de xocolata i reparacions, un taller mecànic. Hi vaig estar un temps i hi vaig coincidir amb un xicot que era campió de Catalunya amateur de boxa. Ens vàrem fer amics i ens agradava esbatussar-nos, amb guants i tot. Moltes vegades ens havíem fotut una de faves! I com que jo tenia prou mala bava i ens les fotíem “mano a mano” em va proposar de pujar als rings i combatre cobrant. Al taller cobrava vuit pessetes cada dia i en pagava cinc de  dispesa, no en tenia per res. No siguis burro –em va dir. Per cada combat et donaran vint-i-cinc pessetes i si et foten una fava, t’ajaus.

Decideix provar-ho.

Vaig estar molt temptat de fer-ho; però de petit m’havia aixafat el nas en una caiguda i vaig pensar que boxejant  me l’acabarien d’arreglar! Això em va privar d’acceptar-ho, però estava disposat a fer-ho, per diner.

I continua al taller.

Jo veia els xicots de la Marina que treballaven a la Nàutica que es passejaven per Barcelona ben vestits i amb molt d’èxit. Jo tenia divuit o dinou anys. I ja em teniu apuntat a la Marina, voluntari, però no em fan treballar a la Nàutica, no, m’enfilen  a un cuirassat, el Jaume I, i cap a Cartagena.

I què hi feia, al Jaume I?

Com que sabia llegir i escriure i tenia una mica d’educació, em vàrem posar de timoner i ens ensenyaven a comunicar amb altres vaixells de tu a tu, amb banderetes i amb llum, en  morse. Després vaig anar a parar a un altre vaixell, el Méndez Núñez i va venir just que, per una d’aquelles casualitats de la vida,  no m’envien a la presó per deu anys.

Casualitats?!

Sí. Resulta que tres companys ens escapem del vaixell, una nit, per anar a un cabaret a Màlaga, i mentre hi som té lloc un cop d’estat, capitanejat per un tal Galán i un tal García Hernández. En tornar al vaixell, d’amagat, ens enxampen i ens volen relacionar amb l’aixecament. Ens fan un consell de guerra, ens jutja un tribunal militar i, finalment, gràcies a la intervenció d’un superior la sentència ens condemna només 15 dies de recàrrec.

Bona persona, aquest superior.

Per defensar-nos va dir que érem joves i que devíem anar torrats. En sentir-ho, m’alço de la cadira i dic: “Perdone, yo nunca me he emborrachado. En mi país un borracho es un don nadie”. I ells cada dia hi anaven, de torrrats! “Si salimos por la noche, fue para ir a un cabaret, donde havía unas chicas que nos hacían bailar”.

Després d’haver servit a la Marina, ja a Roda, treballa a la Fonda familiar?

No, vaig trobar feina a Manlleu, al Cordó. Vaig treballar-hi una temporada i recordo que hi vaig fer deu màquines d’aquelles de trenar fil elèctric. Després,  el cap dels automòbils de línia d’aquí a Roda, en Ramon Manubens, amb qui era molt amic, em va recomanar comprar un taxi perquè estava segur que m’hi guanyaria la vida.

I així ho fa.

Però jo no tenia cap caler! Sigui com sigui, al meu pare li varen deixar dues mil pessetes per comprar un cotxe de segona mà que en valia cinc. En vaig quedar a deure tres, que anava tornant cada mes. Al cap d’un any ja ho tenia liquidat i vaig comprar-me’n un de nou que costava onze mil nou-centes peles: un Ford vuit cilindres, de vint-i-cinc cavalls, que corria tant com volies. Hi havia agafat els 150 km i feia uns bots com una cabra!

I amb el taxi va viure millor.

Sí, però quan amb la guerra, treballaves amb por. La FAI es va fer l’amo i senyor i feien guàrdia a les entrades i a les sortides del poble. Cada vegada que hi entraves: Alto!, dos fusells que t’apuntaven. Sóc viu de casualitat, perquè aquella canalla que t’apuntava segurament era el primer cop que tocava una escopeta.

Havia de ser un mal viure.

I tant. A vegades trucaven a la porta,  a la nit, amb mala bava. Qui hi havia? Tres de la FAI, amb mocador vermell: On és el teu home? I la meva dona s’esgarrifava. I potser et venien a buscar perquè havies de portar-los a trobar un veterinari perquè una vaca anava de part.

I fa de taxista fins que es jubila.

Fins que ho va agafar en Ton.  En Ton havia treballat molts anys amb mi.

Mentrestant, la Fonda a mans de qui està?

Jo no hi tocava res. La duien els meus pares i les meves germanes: la Pepeta, la Maria i l’Anita.

Ara sí. Ho deixem aquí. I el que dèiem a la contraportada del novembre del 2008: 100 anys (ara 101) de vida donen per molt. Saps què vull dir?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s