Joan Serra Carné

Aquesta entrevista es publicà en versió reduïda a la revista RdT (Roda de Ter) 768, corresponent a la Festa Major de 2019.

 

Joan Serra Carné / periodista, actualment a Nació Digital

 

EL PERIODISME SEMPRE HA HAGUT DE CONVIURE AMB EL PROBLEMA DEL PRESTIGI

 

Vaig néixer a l’Hospital General de Vic el 10 de març de 1979, però la família vivia a Roda. El meu pare era de l’Esquirol  i la meva mare és de Roda, de tota la vida. Actualment visc a Barcelona des de fa nou anys de forma ininterrompuda, i abans hi havia estat en una altra etapa. Vaig marxar de Roda per venir a estudiar a la Universitat Autònoma i es pot dir que ja no hi he tornat a viure mai més. Ja d’estudiant de periodisme vaig viure un parell d’anys a la Residència Universitària i a partir de tercer curs vaig viure aquí, a Barcelona. Vaig viure també una temporada a Vic, quan estava a El9Nou; i a la tardor del 2010, quan va néixer l’Ara ja em vaig instal·lar aquí.

Tinc parella, la Laura, també periodista; tenim un nen, en Bernat, i per a l’octubre esperem una nena.

Tot i que no me’n considero un expert, sempre m’ha agradat molt llegir història, de determinats capítols de la història; per exemple, sempre m’ha tingut molt embadalit la IIa. Guerra Mundial. N’he llegit molt, des de novel·la fins a assajos polítics, o llibres periodístics de gent que la va viure en primera persona. L’altra afició: els esports, i més que amagar-me’n en faig bandera. He jugat a futbol a Roda, a Manlleu, a La Gleva, però és que a banda d’això m’agraden amb la màxima expressió de la paraula: veure’ls, practicar-los, sóc culer empedreït, llegeixo tot el que puc de periodisme esportiu… Trobo que l’esportiu és una de les grans escoles que té el periodisme. Molts grans periodistes no només hi varen començar sinó que continuen al periodisme esportiu. Ho dic perquè a vegades està mal considerat, i és perquè se  l’associa només al periodisme dels diaris esportius, al producte dels diaris esportius. Però als diaris esportius hi ha grans periodistes, gent que escriu molt bé, i en el món del periodisme esportiu hi ha grans periodistes. Manuel Vázquez Montalban va fer molt a favor de la gent que pensem això. Determinades cròniques esportives són veritables exercicis de literatura.

Projectes futurs? A veure, això del periodisme té una cosa que el fa complicat, que és la manera de compenetrar-ho amb la teva vida personal. La qüestió és tenir aficions que estiguin ben falcades; i moltes vegades el que acompanya a això són projectes que tenen un deix periodístic. Jo, per exemple, molt del temps que he dedicat els últims anys, a banda d’estar amb la gent de casa i els amics, que són dos vessants que si perds vas pel mal camí, és convertir l’exercici del dia a dia en altres productes. Per exemple, he tingut la sort d’escriure uns quants llibres. Ha estat una manera de donar sortida a d’altres inquietuds.

Es pot dir que has estat un home de sort: El9Nou, l’Ara, el Nació Digital… No has estat mai aturat?

No; però als principis sol haver-hi un impàs que afecta molta gent, entre quan acabes la carrera i quan tens un lloc de feina. És una nebulosa, un terreny de ningú, una zona que coneixem els periodistes i que té un sinònim: precarietat.  Intentes fer-te un forat però fins que no aconsegueixes una feina o una plaça fixa o un contracte fix passa un temps. Picoteges de la professió, tant com pots, però no s’acaba de consolidar. Això que ha passat a la gran majoria dels meus companys també em va passar a mi, amb una fortuna: que de seguida vaig trobar la manera de vehicular la trajectòria. I el més satisfactori de tot és que a tot arreu on he estat he après molt. He tingut la gran sort que sempre he treballat amb gent que m’ha ensenyat coses.

Quan estudiaves, ja tenies clar que acabaries fent el que estàs fent?

Sí, perquè quan estudiava ja des del primer any ja col·laborava en mitjans de comunicació. De fet, a partir de tercer de BUP, i durant tres estius consecutius, vaig estar a La Marxa. Per tant, la sensació que volia fer això, sense saber ni com ni on, ja la tenia llavors.

Ràdio i televisió no t’han interessat?

Darrerament n’he fet més. És una faceta del nostre àmbit col·laborar en tertúlies, apunts, anàlisis,  però n’he fet molt més puntualment. El recorregut t’hi ha de portar, però sempre he tingut clar que m’agradava més la premsa escrita.

I per què periodisme? Ja eres tafaner de mena de petit?

En el meu cas diria que la tafaneria és un ingredient, però la part principal de la recepta ve de la voluntat de voler explicar les coses i de la sintonia amb voler escriure. Sempre m’ha agradat escriure i els periodistes tenim una cosa clara: que per escriure, i voler fer-ho bé, el camí més recte i més curt, la drecera més curta, és el periodisme. La més complicada sempre és la literatura.

Diuen que el periodisme és la literatura feta amb presses.

Sí, probablement. Treballem amb presses en bona part dels aspectes de la nostra professió. És probable que ens passi cada dia que hàgim pogut estar més lluïts; és a dir, que l’encert dels diaris és fer-los cada dia  amb el mínim d’errors possibles. Els diaris n’estan plens, d’errors; és una constant. Però penso que s’han de diferenciar dues coses en la feina que fem els periodistes: una és la immediatesa -nosaltres juguem amb aquest factor i per tant és fàcil que es puguin produir errors- i, l’altra, que amb més o menys pressa però sempre anem amb més urgència que la literatura. Però un periodista ha de saber conviure amb aquesta llosa i la pressió d’escriure ràpid.

He llegit que el periodista és un professional que té alguna cosa d’escriptor, de sociòleg, de novel·lista, d’historiador i de polític sense arribar a ser del tot cap cosa d’aquestes. De què tens més tu?

No la coneixia, aquesta definició, però la trobo molt encertada. Jo em sento periodista, segur; però fins i tot em semblaria pretensiós dir-te que hi ha alguna faceta que pesa més en mi. A mi m’agrada escriure, i és el camp que més m’ha marcat. I com que el fet d’escriure va associat a explicar històries, en el meu cas vinculades a la realitat, la nostra realitat quotidiana, crec que aquest és el factor que sempre m’ha pesat més. Però no sé si això té una traducció en una paraula com la d’escriptor. Ho trobaria molt pretensiós.

Has publicat Ada, la rebel·lió democràtica (Ara Llibres, 2016) i ets coautor de Tota la veritat sobre Plataforma de Catalunya (Ara Llibres, 2008) i El part dels comuns (Saldonar, octubre 2017) –referent al naixement de Catalunya en Comú. Els han agradat als polítics implicats?

Que els han llegit, segur; i sé que als de Plataforma, evidentment,  no els va agradar. Dels altres dos diries des de fora que són llibres que han de seduir un determinat públic, el públic que directament està relacionat amb aquest partit polític o amb aquest espai polític, i als dirigents que són els protagonistes. Primer pensaries que són uns llibres que ells reben com a propis. A vegades, en política, això és una mica més complicat perquè quan tu entres molt endins i intentes saber moltes coses per explicar-les a un públic que en sap menys, i per tant busques que hi hagi un coneixement d’aquella informació, que és el que fem els periodistes, a vegades et trobes amb arestes i expliques coses que, potser, el protagonista no vol que s’expliquin o has arribat a determinada informació que el protagonista es pensava que no hi arribaries. Això sempre acaba fent que el producte tingui un punt de contradictori, perquè la proximitat et dóna molta confiança i, a la vegada, aquesta mateixa proximitat fa que expliquis coses que són incòmodes.

I llavors t’has d’auto censurar, o no?

Jo no ho he fet fins ara.

Ni amb els llibres ni transmetent notícies?

Ho diré d’una altra manera que segur que està més adornat i és més edulcorat. Jo, més que auto censurar-me, el que aplico es el sentit comú. Tu ja saps aquelles coses com es poden explicar per no comprometre les teves fonts i continuar tenint informació, per saber quin recorregut té aquella informació, què pots explicar ara i què prescriu i, per tant, pots explicar més endavant… i per tant, el més interessant en periodisme, i això no ho sabem fins que no portes molt temps treballant-hi, és aplicar el sentit comú.

Tenir una primícia deu poder fer cometre errors de precipitació.

El periodisme peca moltes vegades de precipitació, és veritat. Sempre penso que els periodistes tenim molta pressa.  A vegades està justificada, aquesta pressa, i  a vegades no, la qüestió està en saber trobar el punt mig.  Sempre penso també que aquells treballs que estan més elaborats, i que busquen més riquesa en la informació, són els que finalment acaben tenint més recorregut. I això sí que és un exercici que vaig fer amb més calma amb el llibre de l’Ada Colau. Accedia a molta informació que fins aquell moment no era coneguda sobre un personatge que vivia un moment molt àlgid i molt conegut. Per això crec que aquell llibre té un valor molt important. Un dia, un amic que també és periodista, en va fer un bon resum i em va dir: Al final, sempre serà un llibre de consulta. Per què? Perquè era el primer i entrava a les entranyes del projecte.

Ara mateix en tens cap altre en projecte?

No!, a vegades descansar també va bé per no equivocar-te.

Algun dels tres llibres esmentats va ser un encàrrec?

L’editorial, Ara Llibres,  va veure el fenomen de Plataforma per Catalunya que naixia a Osona però s’expandia arreu de Catalunya sobretot a l’àmbit municipal -de fet varen acabar tenint seixanta-set regidors, que déu-n’hi-do per ser una formació d’ultradreta-, hi va tenir molt interès i ens ho varen encarregar a dos periodistes que en aquell moment treballàvem a Vic: en Miquel Erra i un servidor. Aquest va ser un encàrrec, i altres dos una proposta que l’editorial va veure amb bons ulls.

Treballar a El9Nou i, posteriorment, a l’Ara devia ser millor escola  que la universitat.

Per descomptat! I, a més, sóc molt crític amb els estudis. Han canviat molt, perquè jo fa vint anys que vaig estudiar periodisme i, per tant, ja ha passat molt temps ja, però jo en sóc molt crític, d’aquella etapa. Crec que aquella carrera, tal com estava dissenyada, i ho he vist amb el temps, tenia molts dèficits. Crec que els periodistes haurien de tenir un altre recorregut acadèmic quan accedeixen al món laboral, clarament. I, clarament també, en aquest món l’experiència és el que t’ajuda a millorar. El9Nou és una escola fantàstica que sempre reivindicaré en el conjunt del periodisme de proximitat. En tinc un record magnífic. I en  l’Ara, crec que molts periodistes que hi vam entrar, que teníem pel voltants de la trentena, vàrem viure-hi la nostra millor etapa de la nostra vida professional. Perquè ens ho vàrem passar molt bé, perquè va ser un producte que va néixer de zero, perquè quan va esclatar la crisi econòmica i havia de sortir el diari ens deien que no sortiria, quan va sortir ens varen dir que duraríem tres mesos, i quan ja l’havíem consolidat ens deien que estàvem a punt de defallir. I hi vaig passar molts anys. Crec que el pilotatge d’en Carles Capdevila va ser essencial i darrera hi havia un equip, jove, i amb ganes de fer moltes coses. A més, ens enganxaven en una època en què podíem donar-ho tot.

Si no ho tenim mal entès, en vares ser dels fundadors.

Sí, sí; érem un equip molt ampli que després encara va créixer més. En aquells moments de crisi fer un diari amb tota aquella gent era brutal. Per això ens hi vàrem llençar molts.

Has esmentat en Carles Capdevila. Els mestres sempre ens l’hem sentit dels nostres. En parlava sempre amb molt respecte.  

Ens havia ensenyat moltes coses, en Carles Capdevila. Una vegada un em va dir: Una persona  és  intel·ligent en la mesura que sap prendre la decisió amb el màxim de variables possibles. En Carles tenia la capacitat de prendre les decisions assumint el màxim de variables possibles i, per tant, amb el màxim de precisió possible. Tenia una qualitat que tenen molts pocs periodistes: tenia un nas brutal per saber què interessava a la gent. I crec que això ho va aplicar des del primer minut a l’Ara,  i ho va aplicar molt bé  al producte digital –des del primer moment el diari digital va funcionar com un tro-, però, per sobre de tot, va saber connectar amb una comunitat. Això que deies del sentiment, del cordó umbilical que l’unia als mestres, ho havia sabut traslladar a una capa molt àmplia de la societat. Com articulista connectava amb molts col·lectius i com a director de diari va saber teixir una comunitat. Els diaris, encara avui tenen un gran repte: la capacitat no de tenir subscriptors ni de vendre a quiosc, que encara és més difícil, sinó crear una comunitat al seu voltant. Crear una comunitat és crear una marca. I en això en Carles Capdevila va excel·lir.

En aquell moment, quan estàs a l’Ara, ja ets conscient que en viuràs, del periodisme.

I molt abans i tot. Ja en sóc conscient a la universitat i,  convençut del tot,  a El9Nou, perquè ja treballava professionalment de periodista i sabia que podia viure d’allò. Però amb el salt a l’Ara fa que es consolidin tota una sèrie de coses que jo perseguia: fer un altre tipus de periodisme, especialitzar-te en una sèrie d’àrees.

Marxes de l’Ara i, ara mateix, estàs al Nació Digital com a redactor en cap. Per què en marxes?

Hi havia estat cap de societat i sub-cap de política i m’havien ofert també ser cap de política quan vaig fer el salt.  L’explicació del canvi és una mica difícil. Nosaltres hi havíem acomplert una etapa, en Carles Capdevila havia abandonat el projecte per una sèrie de qüestions professionals i també personals, per la malaltia, i amb el canvi de direcció nosaltres no hi vàrem trobar la mateixa comoditat. Hi va haver dues possibilitats: continuar fent recorregut, que hagués estat una decisió lògica perquè hi estàvem còmodes, a l’Ara,  o emprendre un nou camí en una nova proposta com les que no solen aparèixer. Amb els teus companys amb qui fas el producte que més t’agradava fer i amb qui tenies i tens màxima sintonia,  ens proposen fer un altre producte prenent tu les decisions. La suma de factors d’una etapa que s’acaba sense en Carles Capdevila amb el fet de poder-ne fer una altra on pots prendre les decisions que a l’Ara no t’acaben de deixar prendre amb al nova direcció és el que motiva el canvi.

Què hi ha darrera Nació Digital?

Hi ha un periodista molt valent, que es diu Miquel Macià,  que és d’Osona i a qui ja coneixia de fa temps de la meva època a El9Nou, que ens fa una proposta que no podem rebutjar. Ens diu: Veniu a fer al Nació Digital el que ja fèieu al diari Ara, perquè jo vull fer un trajecte en l’àmbit digital que sigui equivalent al que vosaltres fèieu a l’Ara.

I ets sents còmode en el món de la política?

Sí. Jo havia fet informació de societat, amb informacions vinculades al món de la immigració, sanitat i educació, i llavors vaig fer un salt a la política i m’hi vaig trobar molt còmode perquè, a més, han estat anys molts adrenolítics.

Té explicació que a Catalunya no hi hagi una premsa rosa pròpia potent? No la hi enyoro, tot sigui dit de passada.

Pot ser un motiu que el nostre imaginari col·lectiu, en determinades àrees, potser està molt assimilat al que hi ha a Espanya, i que el nostre consum és alhora un consum català i espanyol. Això passa molt amb la televisió. En la televisió és claríssim, i potser també passa amb aquest tipus de premsa.  I potser també perquè el nostre país és petit i, a la vegada, potser tenim determinades dosis de vergonya que ens fan frenar. Potser si hi hagués un projecte seriós, amb cara i ulls, funcionaria prou bé.

T’ho haig de demanar: per què tantes vegades les notícies de successos ocupen tant espai, sobretot als informatius de televisió? Tantes notícies negatives que, a parer meu, no serveixen per a res, responen a una consigna concreta o és simplement morbo?

Jo no sé si tinc la mateixa percepció que tu. Sí que tinc la percepció que determinada televisió que s’ha fet a Espanya, i que es continua fent, ha abusat amb escreix dels successos; però també et diria que, al final, sense transgredir determinades línies, i fent un periodisme responsable, edulcorar la realitat tampoc no és una solució. Per entendre’ns, jo crec que els periodistes, i en això jo sóc molt crític, vam arribar molt tard a explicar el drama dels desnonaments. Molt tard! Els que fèiem societat, els que fèiem política, els que feien economia… tots plegats. I això, no haver-ho explicat quan tocava, ens ha fet millors com a societat? Jo crec que no; jo crec que ens ha fet pitjors com a societat. En el món del periodisme, jo crec que la qüestió sempre és com presentes la informació.

Té una part de raonable, sí.

La informació la pots presentar de moltes maneres, i la pots encadenar de moltes maneres. La pots jerarquitzar de moltes maneres. Tu pots obrir un diari amb una foto més agressiva o menys, ensenyant cossos dels atemptats de Barcelona i Cambrils o no ensenyant-los. Per tant, al final, sempre és una decisió periodística i és un error generalitzar.

Tant de negativisme va creant un subconscient de desastre, de fatalitat… En un alt percentatge, les notícies que rebem del món àrab, per exemple, solen ser catastrofistes, alarmants. No hi ha cap empatia.

No defugiré la crítica;  però, quants desplaçats hi continua havent a Síria?, quantes persones segueixen morint al Mediterrani?… I és notícia cada dia? No, i potser haurien de ser-ho.

Jo diferenciaria les notícies que aporten alguna crítica a la societat i les que són simplement crònica de successos. No seria factible un telenotícies que convidés a l’optimisme? Els periodistes construïu una realitat paral·lela a la que existeix.

Ho entenc, notícies més agraïdes. Però, ens ajudaria a ser millors?… El periodisme és la construcció d’un relat de la realitat. La qüestió és des de quin prisma generes aquest relat de la realitat, i si aquest relat de la realitat és equilibrat. I, fins i tot, si té una intenció. Si el que persegueix és simplement arribar al màxim de persones és probable que sigui un relat de la realitat distorsionat, perquè té un objectiu que està pervertit per essència: la recerca de l’audiència. De fet, una de les grans crítiques que es fa als diaris d’avui en dia és que han adquirit els pitjors vicis de la ràdio i de la tele, sobretot de la tele. Per què? Perquè al final la tele sempre ha mantingut una lluita acarnissada per l’audiència. Només sobreviu segons les quotes d’audiència. I els diaris, i segurament té a veure amb la transformació digital, hem incorporat els pitjors vicis de la tele, com la lluita per l’audiència, la retransmissió en directe dels esdeveniments. I això fa que a vegades fugim de la reflexió  i en canvi estiguem bolcant esforços en la retransmissió.

És curiós que la lectura de llibres en paper augmenta i la digital decau. En canvi, en els diaris passa al revés. Tenen els dies comptats, els diaris en paper?

Fa vint anys que vaig acabar la carrera –i ja em comença a fer cosa dir-ho-, i a la carrera em deien que s’acabaria el paper. Penso que el paper continuarà tenint vida però en un altre format.

La generació dels nostres fills no llegeix mai cap diari en paper. Abans, llegir-lo, gairebé era un símbol de distinció associat a la voluntat de ser informat, de conèixer la realitat i de formar-se una opinió.

Fa nou anys, quan va néixer l’Ara, recordo que vaig anar al quiosc a comprar-lo i també a observar què hi passava. Si ara tornés a fer el mateix recorregut des de casa fins al quiosc em trobaria la meitat dels punts de venda que hi havia tancats, ja no existeixen. Aquesta és una realitat. Però una altra realitat és que la gent jove llegeix d’una altra manera. Ara, que això sigui la mort d’una manera de comunicar no ho tinc clar. Ha canviat la manera de comunicar,  però no m’atreveixo a dir que els diaris de paper moriran. Ara la qüestió és transformar-se. És possible que arribi un dia, que no sé quan serà, llavors ja seria un guru i en trauria rendiment d’això, que els diaris de paper, de dilluns a divendres no surtin, que tinguin un format en pdf o un format més digital i, en canvi, que apareguin en paper només el cap de setmana amb una oferta més reflexiva i de consum més pausat, amb uns altres valors, uns altres productes afegits… Però ara, de moment, el que li passa al periodisme, en això del paper i del digital, i dels nous lectors, és que té un peu a cada costat, al mig hi ha una esquerda i entre tots mirem on hem d’estar, i si estem al dos llocs i encara no hem trobat la fórmula perquè les dues coses siguin sostenibles.

També semblava que la tele havia de matar la ràdio.

Avui la tele es consumeix d’una manera molt diferent i hi ha altres formes de consum, com ara mirar les sèries de Netflix, hi ha HBO, i estem més pendents del que es penja al YouTube i moltes altres coses. Però, vaja, tot i que ara treballo pel món digital m’agradaria que el format en paper no deixés d’existir.

Quina ha estat la notícia que t’ha agradat més poder donar?

Bona pregunta, aquesta… No sé si una notícia, pel fet d’haver estat una notícia, però sí que serà difícil que una cosa superi el que vàrem viure les setmanes d’octubre, de l’u al vint-i-set d’octubre del dos mil disset. No ho dic perquè sigui essencialment bo el que va passar; crec que hi va haver exercicis molt edificants socialment i ja no t’explico periodísticament. En algunes ocasions va ser un privilegi i en d’altres ens va superar, i així ho ha d’admetre la premsa… però crec que serà difícil que hi hagi un moment tan àlgid periodísticament com el que vàrem viure durant aquells dies. Per entendre’ns, si tinc la sort d’arribar a vell i els puc explicar als meus néts que el vint-i-set d’octubre érem al Parlament i teníem a cinc metres en Puigdemont i en Junqueras fent aquells discursos, i després vam tenir la sort de cobrir també episodis tan foscos de la història d’aquest país com l’empresonament a l’Audiencia Nacional de Madrid  del Govern… i viure aquells moments allà, no perquè siguin bons moments, ni bones notícies, m’abstindria de valorar-les, periodísticament m’ha cridat molt l’atenció.

I n’hi ha una que sigui la pitjor o encara ha de venir?

Més que la pitjor, m’agradaria que hi hagués una cosa que els mitjans sapiguem cobrir:  que és com explicarem la crisi climàtica als lectors. Jo crec que no està ni a la cantonada: ja és aquí, i ara mateix la premsa no ho estem fent bé. No som conscients d’una sèrie de canvis que passaran, el més greu: les revoltes socials. Hi haurà un drama social vinculat a això amb enormes migracions que es poden produir perquè deixarà de tenir sentit viure en determinats llocs perquè, simplement,  no s’hi podrà viure. No sé a quina dècada ens impactarà, però impactarà a la nostra societat. I l’altra cosa és com gestionem tot això en la nostra vida tan còmoda i com les institucions, la política, l’economia sàpiguen vehicular la revolució que es podrà produir. Tinc la  sensació que la política ha reaccionat a contrapeu i tard; de fet, tot just ara comença a estar al centre de determinats discursos d’esquerres, progressistes i això. I, a la vegada, tenim un president dels Estats Units d’Amèrica que ho nega.

Deixes mai de ser periodista durant les vint-i-quatre hores del dia, tenint en compte, a més, que la teva parella també ho és?

A la majoria de la gent que ens hi dediquem ens passa, no? És normal estar-hi pendent. Encara que siguin vacances, o sigui un diumenge, no pots estar-te si mires un diari de la competència de preguntar-te coses: han fet la portada així? O, han donat preferència a això altre? És inevitable. La meva parella es dedica a l’àmbit de la cultura i està bé, així podem veure les notícies des de dos vessants diferents.

Et negaries a treballar per un mitjà concret?

Sempre és més còmode escriure i col·laborar amb mitjans de comunicació escrita o audiovisual on et sentis amb més afinitats o amb menys incomoditats. Però jo tinc excel·lents companys periodistes que treballen en diaris amb els quals no comparteixen la línia editorial. Sí que t’afirmaré una cosa que a nosaltres ens va generar una incomoditat: que és que en els moments més àlgids que hem viscut en els darrers anys sí que vàrem tenir moltes propostes periodístiques per explicar a molta gent diferent què s’estava vivint aquí. Vàrem agrair l’interès però certes coses les vàrem rebutjar. Per què? Perquè al final és molt important que tampoc no et converteixis en un bufó.  I col·laboracions que ens demanava també determinada premsa espanyola eren només per cobrir una certa quota d’editorial sobiranista que llavors era “matxacada”. Nosaltres el que volíem era fer exercicis periodístics rigorosos amb la informació.

Quin és el secret més ben guardat de la premsa? Per exemple, del rei se sap tot?

A la premsa espanyola més pròxima a la Zarzuela és evident que hi havia un pacte tàcit de no agressió a la Casa Real. Això va passar molts anys fins que va deixar d’existir la paret, i llavors va ser un campi qui pugui i tothom es va posar a disparar! Des de l’incident de l’elefant a Botswana o el cas Noos… va ser com començar un món des de zero, no? A Catalunya també ha passat, també hem tingut dèficits i, segurament, una cosa que s’hauria d’haver fet abans, i encara no s’ha fet bé del tot, és explicar bé el pujolisme. Durant molts anys no es va explicar bé. Crec que és un dèficit com a societat democràtica i crec també que el periodisme en té una part de culpa important.

No se sabrà mai què envolta realment els atemptats de Barcelona i Cambrils?

Sí, hi ha moltes incògnites, molta voluntat de saber, molta distorsió en les fonts, relacions polítiques molt complicades entre la Generalitat i l’Estat que ho compliquen molt molt… Sí, és cert, hi ha molts interrogants. La feina del periodisme és intentar gratar tots aquests interrogants i treure’n informació que no respongui a determinats interessos, perquè en grans temes de país hi ha molts interessos barrejats i no sempre és fàcil destriar el gra de la palla, o les fonts estan contaminades… No és fàcil. No.

Amenaces en deveu rebre… De fet, en alguns indrets el periodisme és una veritable professió de risc.

Aquí, les amenaces físiques són d’un altre temps. N’havia patit abans la premsa en aquest país. Ara hi ha altres situacions: la intimidació, pressionar-te intentant influenciar-te a tu o al teu mitjà… però és que les relacions entre la política o l’economia i el periodisme sempre han estat complicades. La qüestió és com tu et saps protegir de tot això i si trobes la manera d’explicar  el màxim als teus lectors sense que tinguis el dany de perdre determinades fonts o de caure en la informació que no sigui prou precisa. Aquest és un gran perill, que volent explicar molt expliquis les coses de manera molt parcial. Per això és tan important tenir diverses fonts, saber-les contrastar i no beure exclusivament d’una única font. Resumint la pregunta, haig de dir que sí, que tots hem rebut pressions, no amenaces.

L’objectivitat existeix en el periodisme?

Això  té  molts matisos. Primer de tot: què és l’objectivitat? L’objectivitat és el relat d’uns fets, no? Però, els fets no estan sempre influenciats per una mirada? No cada persona veu un desnonament amb la mateixa  mirada, o el rescat de la banca… La qüestió és que el periodisme que es practica sota l’aixopluc d’una línia editorial i, per tant, sota un editor que té els seus interessos sigui el màxim d’honest possible i tingui un valor d’ajudar a fer una societat una mica millor. Però em sembla molt difícil demanar que el periodisme sigui objectiu perquè la pròpia definició d’objectivitat ja està pervertida.

No es pot ser neutre…

No, els diaris no són neutres! Han de perseguir ser fidels a la realitat i explicar-la des d’un determinat punt de vista, però sent fidels a la realitat. Però neutres, no ho són! Quan tries una fotografia estàs exercint una determinada mirada sobre la realitat, però no ets neutre. Tant la fotografia de la portada com la jerarquització de la informació, no són neutres. Quan tu construeixes un relat sobre els fets a vegades hi ha decisions més subtils que la pròpia redacció de la notícia.

A Nació Digital us poseu d’acord de seguida?

Sí, tenim la sort que ens entenem molt bé. És molt sa tenir gent de confiança amb qui discutir obertament i que  sàpigues que si tu defenses obertament la teva posició i creus que és l’encertada et respecten, i que si t’equivoques pots acceptar que l’altre et digui que t’has equivocat i, per tant, refàs la teva opinió. Tenim la sort que la nostra relació és de confiança, per això vàrem venir aquí, al Nació Digital. I així és molt més senzill i fàcil treballar.

Estem ben informats?

Jo diria que patim un allau d’informació. En podem quedar inundats, d’informació. Què és més important per als mitjans a partir d’ara? Jo crec que això és vital: tenir un referencial. És a dir, si tu aconsegueixes que els lectors confiïn en la teva marca, en la teva firma, en la teva informació, tens molt de guanyat perquè, al final, ets una barca, o un vaixell, o un transatlàntic al mig d’un gran oceà que és el riu de la informació. I és aquí, en la teva embarcació, on ha d’haver-hi una bandera que digui: vinguin aquí que els ho explicarem bé.

En el Twiter, per exemple,  tothom pot ser periodista?

Jo diria que tothom pot comunicar. Tothom pot tenir-hi un paper actiu. El que passa és que la funció del periodista no és només transmetre una informació, ser relator del que veu, sinó que també ha d’aplicar una sèrie de mecanismes de verificació d’aquella informació. I aquesta és la funció que no fa el ciutadà. A tall d’exemple: en els punts àlgids del procés, els grups de watsap varen funcionar a ple rendiment i hi circulava molta informació. Ara, quina informació era certa? Quanta informació, diguem-ho així, havia caducat, estava en mal estat i te l’empassaves i llavors tenies mal de panxa? Molta. A vegades, en referència al procés, hi ha hagut periodistes que han exercit de gurus; i tots hem d’exercir de periodistes, no de gurus.

Informats, no sé si ho estem prou; ara, desconcertats, segur.

Hi ha una explicació senzilla: es va produir un trencament abrupte el 27 d’octubre del 2017. I el trencament va ser tan abrupte que va sorprendre els propis polítics. L’endemà, alguns Consellers no sabien ni que el President havia marxat a Brussel·les. Això no és cap secret, s’ha escrit ja. Per tant, si els màxims responsables del Govern van viure de forma abrupta el vint-i-set d’octubre i les hores i els dies posteriors, com no ho ha de viure la societat catalana? I allò encara no s’ha digerit perquè des de llavors, la societat, la política, el periodisme, però sobretot la política, ha hagut  de viure a l’esprint. Convocatòria, eleccions, presó per als governants… Tot el trajecte ha estat abrupte, i mentre tot això no trobi la manera de vehicular-se  en una proposta política i en uns missatges de reformulació, un nou full de ruta, és molt difícil que hi hagi un nou estadi que situï a la població.

És evident que disposes de molta més informació que la majoria de ciutadans. Et veuries en cor de predir com acabarà el procés?

Tu voldries que jo tingués una bola de vidre, oi? Un dels grans problemes de les tertúlies, a les quals nosaltres també participem i per tant també en som culpables, és que s’ha agafat molt la bola de vidre. Els periodistes podem parlar de l’escenari, de cap on ens porten avui les coordenades i podem, potser, intuir cap on podem anar; però és un error majúscul fer de guru. Una de les coses que ha faltat és que s’han d’explicar les coses amb molta més naturalitat. I aquest és un gran dèficit dels partits polítics. No es tracta només de no dir mentides, sinó d’un acte de maduresa i explicar al ciutadà quina és la situació. Em sembla molt més edificant que construir grans castells sobre bases molt poc sòlides. Per exemple una gran veritat, que no és cap secret, i ho hem escrit nosaltres i per tant ho podem defensar, és que serà un procés llarg.

Amb el final desitjat?

Jo crec que no ho sap ningú, quin serà el final. Hi ha una sèrie d’elements que porten a la percepció, no a la conclusió, que serà un procés llarg, perquè tots els paral·lelismes amb la història indiquen això.

Quin ha de ser el vostre paper?

Hauria de ser el de fiscalitzador. Hauria de ser exigent amb els missatges polítics, exigent en saber quins són els propers passos que s’haurien de produir, de ser prou precisos en l’anàlisi per determinar si les decisions que es prenen responen a una certa lògica…

I prou?

El periodisme ha de ser el dopatge de la societat? El periodisme ha de ser exigent amb el poder, fiscalitzador del poder i ha de ser diàfan a l’hora de traslladar aquest relat de la realitat a la societat. Però em sembla que el que no ha de fer és edulcorar la realitat ni dopar la ciutadania amb allò que vol escoltar. Per què, del contrari, què és: periodisme o activisme? Són diaris o pamflets? Ens fa millors com a societat escoltar veus diverses. Convindria posar-nos d’acord sobre què és un mitjà de comunicació i què no ho és.

El periodisme és una arma. Creeu opinió.

Tenim una responsabilitat. Al final, també tenim un poder inferit que et dóna una responsabilitat. Però, al final, parlàvem d’això: de què són mitjans de comunicació i de què han de fer els ciutadans per navegar en aquest oceà d’informació. El problema és que en aquest oceà d’informació abans dèiem que hi havia transatlàntics, vaixells, barques… però també hi ha vaixells pirata, eh? I també pots equivocar el lloc on posis amarres.

Hi ha dos pensaments anònims com a mínim curiosos. “No deixis que la realitat espatlli un bon reportatge” i “No li diguis a la meva mare que sóc periodista, es pensa que sóc pianista en un bordell”. Com n’aneu de prestigi social actualment?

El periodisme sempre ha hagut de conviure amb el problema del prestigi. Primer era una professió que no tenia l’etiqueta de professional, era un exercici aficionat que, amb els anys,  s’ha anat professionalitzant; i és veritat que ara, i des de fa temps, pateix un altre perill, que és la credibilitat. La credibilitat és la gran qüestió del periodisme. Això requereix molta constància i resulta molt senzill equivocar-te i, per tant, perdre-hi molt en molt poc temps. En canvi, la construcció d’un prestigi requereix molta constància, molts encerts i molta continuïtat en l’exercici.

Hi ha un referent mundial que sigui referent del periodisme?

En podríem trobar molts associats a molts recursos. El problema és fins a quin punt ens podria costar trobar-ne a prop d’on som nosaltres. És a dir, a tots nosaltres ens agradaria tenir els recursos que ha tingut el The New York Times per seguir l’administració Trump; però, és clar, no els tenim. Llavors, hi ha un referent sobre periodisme nord-americà que tingui tentacles mundials? Home, el que ha fet el The Washington Post o el The New York Times a l’hora de seguir l’administració Trump, en un moment tan complicat per a la  credibilitat del periodisme, doncs sí, és un referent. Va associat a molts recursos. També tenen un volum de lectors, una tradició, uns inversors al darrera… va lligat a moltes qüestions. És veritat que a casa nostra tenim un element afegit, que és una llosa, que és que la nostra democràcia és molt tendra. Quatre dècades de democràcia. Què ha fet això? Que diaris amb un volum i una capacitat tan grans al nostre país, com La Vanguardia, per citar el que té més múscul, és un diari que fa quaranta anys que fa periodisme democràtic, perquè abans era la premsa oficial del règim i tenia una vinculació directa amb el Caudillo. I, per tant, això ens fa encara una societat molt tendra i el nostre periodisme encara té moltes coses a millorar. Però sí que és veritat que hi ha exercicis encomiables que s’han fet tant periodísticament com en la indústria periodística d’aquest país, amb el poc temps que ha passat i el volum que tenim. Fins i tot m’atreviria a dir que en la crisi periodística, de la indústria periodística, de l’última dècada també hi ha exercicis molt edificants per al periodisme encara que no tinguin un gran volum.

El9Nou, Ara, Nació Digital… només et falta el RdT.

També vaig estar a El Periódico, en la meva època d’estudiant, i un any i mig a la revista Don Balón,  i després els que has dit. Quant al RdT, ja hi he col·laborat al Roda de Ter! Des de que vaig deixar el RdT no he fet més que anar avall! Hi feia esports… però fa molts anys.

Té futur la carrera de periodista a Catalunya, tenint en compte que som un país petit?

Està saturat. És veritat que generem més periodistes dels que pot necessitar el mercat laboral. Això és cert, però també és veritat que el concepte de periodisme que tenim al cap mentre estem mantenint aquesta conversa és molt diferent de les possibilitats que s’obren o s’obriran si tens una visió més àmplia del que és aquesta professió. Aquí mateix treballem en diferents formats per arribar a un sector més ampli de ciutadans. Per tant, hi ha moltes sortides vinculades al món de la comunicació. El sector està saturat, sí, però el gran problema és que és un sector precari. És a dir, pots tenir grans projectes o fer productes molt acurats però la qüestió és si el que compra aquest producte ho fa a bon preu. Jo no ho he fet mai, però reballar de freelance no és gens senzill. Però vaja, a nosaltres també ens deien que no trobaríem feina.

Un periodista i escriptor polonès, Ryszard Kapuscinski (1932-2007), es veu que va dir que per exercir el periodisme, abans de res, cal ser bons sers humans. Si s’és bona persona es pot intentar comprendre els altres, les seves intencions, la seva fe, els seus interessos, les seves dificultats, les seves tragèdies.

Hi estic totalment d’acord. Jo vaig tenir un cap que em va dir una vegada, i és la vegada que he estat amb més dissonància amb el meu cap: Sou massa bones persones per fer bon periodisme. Penso que sense un mínim d’empatia amb la societat que vols descriure, sense  empatitzar  amb els problemes d’aquesta societat i sense cert punt de coresponsabilitat amb els problemes que hi ha, és pràcticament impossible intentar fer amb certa honestedat la feina que fem nosaltres… si bé és veritat que en la política costa molt trobar-hi tot això.

Aquesta entrevista es va publicar en forma  reduïda a la revista Roda de Ter (RdT), núm.768, corresponent a la Festa Major 2019