“Hi ha mil maneres d’expressar-se sense rebaixar-te al renec”
Vaig néixer a Vic el 24 d’abril de 1970. No facis números: en tinc cinquanta-un. He viscut a Roda, Barcelona, Madrid ciutat, Majadahonda i, actualment, visc a Las Rozas. Aquest setembre fa vint-i-set anys que sóc fora de Catalunya. D’estudis, sóc filòloga, però no n’he treballat mai; en canvi, durant tot aquest temps, ho he fet de periodista. Per tant, em sembla que puc dir que en sóc, de periodista. Vaig estudiar filologia espanyola, literatura. Potser, pel que m’he acabat dedicant, m’hagués anat més bé estudiar llengua que literatura. És veritat que, a partir del tercer curs de carrera, ja vaig veure que el que m’agradava era periodisme… però a casa hi havia una màxima, i n’estic encantada que fos així: el que es comença, s’acaba. Doncs, vaig acabar la carrera, per tenir el títol, però tenia clar que el meu futur estava en el periodisme. Visc en parella i tenim una filla, la Laia, de catorze anys. Tinc poques aficions i menys temps encara per fer-les, o sigui que faig poques coses: havia fet teatre, però des de que sóc a Madrid no n’he tornat a fer, la dansa, pilates… Projectes? El que m’havia rondat sempre pel cap i que finalment estic començant a concretar: recuperar la història i la memòria del meu tiet-avi, en Valentí Portet, membre de l’exèrcit republicà deportat i exiliat. Estic a Amical de Mauthausen i segurament n’acabaré sent la delegada al Comitè Internacional de Sachsenhausen, que és el camp on hi era el tiet. He tingut la immensa sort de conèixer a un dels seus companys de camp, el darrer espanyol supervivent de Sachsenhausen -que va morir l’any passat- i als fills d’altres companys.
Deus mantenir lligams familiars aquí, a Roda.
Home, i tant! Roda és casa, Roda és pares, és família, és infància… No puc trencar amb Roda! Al contrari, el que he fet és intentar que la Laia passi uns quants dies, tots els estius, a Roda… No, no puc trencar amb Roda, tot i que Roda ha canviat molt.
Vaja, que ho trobes diferent.
Sí, i tant. Per mi, emocionalment, ha canviat a pitjor. També jo m’he fet gran, molta família ja no hi és… per tant, és evident que emocionalment ha canviat a pitjor. I llavors, el poble: jo el trobo súper trist, buit, gris… Els carrers no tenen vida! Fins i tot hi trobo a faltar més arbres!
També m’agrada fer turisme per Barcelona amb la Laia, perquè ella no ha viscut aquí, i s’ha convertit en una ciutat que fa plorar! De brutícia, de mala olor, de la quantitat de locals tancats… Què li ha passat, a Barcelona? A part, jo me’n vaig anar de Barcelona el noranta-quatre. Després dels Jocs Olímpics la ciutat era una delícia. De fet, jo me n’anava d’una Barcelona disparada a un Madrid molt més antic. Ara, s’ha capgirat del tot i no parlo tant d’infraestructures. És una altra sensació. I possiblement també hi tingui a veure el tema COVID que ha afectat, per exemple, el volum de turisme, que no té Madrid. La COVID pot haver enfonsat Barcelona i a Madrid no l’ha afectada tant. La ciutat que veig no m’agrada. I ha estat una degeneració progressiva.
Amb la teva resposta, pots fer feliç força gent. La teva filla deu parlar català…
I tant! I és perfectament trilingüe. Parla un català de poble com el meu o com el de l’àvia Roser. I si diu un “collons” ho diu igual com ho diem a Roda… La meva llengua materna és el català, visqui a Madrid, a Sevilla o a Kuala Lumpur. Aleshores, la meva llengua és la que jo transmeto i amb la qual parlo a casa quan hi ha la mare, quan hi ha la Laia o quan hi ha en Jose. Amb en Jose som absolutament bilingües: a la feina parlem sempre castellà i a casa tan aviat parlem una cosa com una altra.
Anem per feina. Un breu currículum.
Després de debutar com a presentadora a TVRoda i, seguidament, a TVOsona, treballo a Cadena Nova.
Cadena Nova?
Sí, ara ja no existeix. En el seu moment volia ser la competència de Cadena 13. Volia ser una ràdio d’informació constant en català.
Professionalment, sempre darrera un micro, mai davant d’una càmera?
Només he fet Tv a TV Osona –i a TV Roda, és clar… De llavors ençà, mai més no n’he fet, de Tv, ni m’ha temptat mai. Ni he tingut ocasió ni l’he buscada! M’agrada moltíssim la ràdio, la màgia de la ràdio, que no et vegin, que només et sentin… És veritat que el que funciona és la Tv, i el que triomfa és la Tv, i aquell a qui reconeix tothom és la Tv… però estic molt a gust a la ràdio.
Continuem.
A Cadena Nova hi vaig estar un any i mig o dos anys i, quan va tancar, perquè no va durar gaire, l’any dels Jocs Olímpics el director se’n va a Onda Cero Barcelona –de fet s’havia posat en marxa Onda Cero Catalunya-, i pel setembre també hi començo jo –just quan comencen els Jocs Paralímpics. I ja no me n’he mogut! Era de l’ONCE i, al seu moment, hi treballa per exemple el Luis Del Olmo i la Julia Otero … Actualment és del grup Planeta. Som del grup Atresmedia. A Madrid, en el mateix edifici hi estem Antena 3, La Sexta i Onda Cero…. Després de dos anys a Onda Cero Barcelona, me’n vaig a Madrid a provar una temporada. A Onda Cero hi havia conegut una persona, que és la meva parella, amb qui hem fet camí junts fins ara, i l’envien a Madrid. Ell és periodista esportiu. I fem un intent de provar una temporada com es viu a Madrid.
I cap a Madrid…
Sí. Primer hi va ell i, després, jo hi demano el trasllat, i me l’accepten. El setembre del noranta-quatre m’hi instal·lo, i ja no ens n’hem mogut. Vaig arribar-hi de redactora de butlletins i noia per a tot i fa divuit o dinou anys que sóc la sots-directora d’Informatius. Ha anat bé. Sí. Suposo que això és també el que ens ha mantingut a Madrid: que la vida i la feina ens hi van bé.
Se t’havia fet petita Barcelona.
No, no! Va ser una oportunitat laboral. Per a mi va ser una oportunitat, i com que sóc periodista i sóc curiosa… Em sembla interessant provar coses noves. Jo sóc més de preguntar que suposar. Per tant, m’agrada veure-ho jo, tocar-ho jo, analitzar-ho jo… Tot i així, me n’hi vaig anar pensant que ho feia per un any. No era un objectiu fer-hi la vida. En absolut. Però la vida va com va. De jove mai no havia pensat ser periodista ni viure a Madrid. I sóc periodista i hi visc.
I hi arribes sense prejudicis. Madrid no només és una gran ciutat sinó també la capital de l’estat –un estat amb el qual molt sovint no tenim bones relacions. Cap entrebanc?
No, no. Si anés a París m’ho demanaries? Per què suposes que hi havia d’haver algun entrebanc? Per l’idioma, potser m’hagués fet més respecte anar-me’n a Londres; o per alguna manera de fer diferent, o per la distància. Però Madrid, no.
No ha de demostrar res una catalana a Madrid?
No m’hi he trobat mai, no. Saps què passa, Pep?, t’ho dic ben sincerament: s’ha creat una realitat sobre Madrid, i t’ho dic amb el cor a la mà, que no existeix… Mira, ara que en parlem, només em va suposar un cert problema la meva poca fluïdesa amb el castellà. Lamentava profundament no tenir-la més fluïda. En el moment que, fent butlletins, havia d’improvisar no m’era del tot àgil. Aquest va ser, de veritat, l’únic handicap que vaig tenir quan hi vaig arribar.
Ni aquí ens passem el dia ballant sardanes ni allà tocant el manubri, oi?
Ja t’ho deia: s’ha creat una figura de Madrid que no existeix. Això deu ser irremeiable; però si tu vas a l’estació de trens de Sans, on surten els AVE diàriament cap a Madrid, o al Prat i veus els avions, el volum de persones que van de Barcelona a Madrid o a l’inrevés, evidencia que una cosa és la realitat política i una altra la realitat social. És que permanentment estem parlant de Madrid com d’un dimoni. I repeteixo: s’ha creat un Madrid que no existeix. Potser és que ens entestem més a voler veure el Madrid de l’Ayuso que el de la Carmena. Amb els anys, s’ha anat fent una bola més i més distorsionada en la qual s’ha barrejat tot: política i societat. És evident. I és una pena. Hem arribat aquí gràcies a una pluja fina de moltes coses. Madrid no és la Moncloa, l’ Audiència, el Suprem… I Madrid no té un museu magnífic per parlar-ne a les noticies?… I pot ser recíproc, eh? En comptes d’enriquir vas debilitant… Jo ho visc com una pena.
Deixa-m’hi insistir una mica encara. Podria ser que la vostra condició de periodistes rellevants us allunyi un pèl del Madrid més quotidià? Formeu part d’una professió ben considerada…
No; per què? Mira, aquí sí que hi ha una evolució molt més interessant que totes les altres, que és com es valorava la professió fa trenta anys, quan jo vaig començar, i com es valora ara, avui dia, un mitjà convencional. Als periodistes, fa trenta anys, és veritat que la gent se’ns apropava i ens demanava l’opinió, com ho veus?, ens deien, tu que coneixes, tu que has parlat, què et sembla? Ara ningú no se t’acosta per demanar-te informació. Si de cas, se t’apropen per assenyalar-te –per bé, per malament o per regular-, o per deixar-te anar la seva teoria perquè estan convençuts que ells tenen molta més informació que tu que treballes d’això des de fa trenta anys… No, en general, no crec que els periodistes estiguem més ben reconeguts. I el més fotut, és que ens han canviat per formats més dubtosos: una piulada d’algú que no saps ni qui és, ni a qui respon, ni quines són les seves intencions… Comparant-nos, que no em diguin que jo no estic fent bé la meva feina! Canvia’m per algú que, com a mínim, estigui al nostre nivell professional. Si ens canviessin per la CNN, per exemple, no hi tindria res a dir.
És evident el protagonisme de les xarxes.
Sí… però és una pena que, sovint, els periodistes ens hàgim d’informar per un tuit del President o d’un Conseller. Això sí que és trist. Si ens han de dir res, que ens ho comuniquin per unes vies més tradicionals. I no vull dir que em vulgui quedar al passat. Si aquest és el futur, som-hi. Però no podem donar més credibilitat a una xarxa molt sovint anònima que a un periodista.
Com a periodistes, això també us deu fer rumiar.
Sí. A casa n’hem parlat sovint. Perquè això tant passa al món informatiu com a l’esportiu: quan en Jose i jo vàrem començar, el que s’havia de fer i la màxima que havies de preservar com a periodistes, era que ningú no sabés ni què votava jo ni en Jose de quin equip de futbol era. Les narracions havien de ser pulcres, neutres. Tu havies de ser un transmissor. El periodisme ha evolucionat d’una manera que ara el que es valora és que el professional es posicioni ideològicament. I aquesta manera de fer no la comparteixo!
De fet, així no hi ha enganys…
Jo crec que no ha de ser així. S’ha de ser neutre.
Permet-me que dubti de la neutralitat informativa.
És veritat que prens decisions des del mateix moment que fas la tria de les notícies, o l’ordre en el qual les dius, o el temps que hi dediques, o de qui poses el tall de veu… però es pot i s’ha de ser neutre. I si no es pot, s’ha de buscar. És la feina diària d’un periodista: saber la notícia, saber-la valorar i decidir quina és la més important –no per a tu, sinó per la societat, per al teu entorn, pel moment… Ah, i hem de tenir molt en compte que no té res a veure un informatiu amb un magazine. Jo tota la vida he fet informatius, informació, notícies i punt. Ni sé fer ni m’agrada fer res més.
Quina és la teva especialitat?
Intento fer temes de societat, que no vol dir la crònica rosa! Societat és el que a tu i a mi de veritat ens preocupa: la sanitat, l’educació, el medi ambient, el trànsit, el treball… tot allò que té a veure amb les nostres vides.
A Madrid tot això deu estar bé; però aquí ja no.
Per què?
Perquè un ampli sector de la gent prioritzem un altra qüestió.
A tu et preocupen més altres coses que la sanitat, per exemple? Més que la COVID?
Sí, la Independència de Catalunya. Assolint aquest anhel estic convençut de poder millorar molt totes les qüestions que has esmentat i d’altres. Per tant, prioritzo la Independència, sí.
Tu creus que si tu fossis un presentador d’informatius i haguessis de fer una pauta d’aquests darrers mesos, hauries posat sempre de primera notícia la Independència en comptes de la COVID?
Sense cap mena de dubte. Fins que l’aconseguim.
Doncs jo crec que donat que hem viscut un esdeveniment sense precedents històrics a nivell mundial, sens dubte la COVID i els seus efectes -sanitaris, econòmics i socials- han estat la prioritat informativa tots aquests mesos.
Deu ser un avantatge treballar de periodista sent filòloga?
Jo penso que, en general, és un avantatge ser periodista i tenir coneixements d’altres coses. I si fas un repàs a la gent que està a la primera pàgina dels grans informatius i dels grans programes molts no són periodistes. Ara això ja és impossible, estic parlant d’una altra generació… El que ha de ser un periodista és una persona curiosa i cadascun en tindrà en una àrea diferent: economia, ciència, cultura, medicina… Som gent curiosa.
Sovint ens esgarrifem de com malmeten la llengua tant els presentadors de notícies com els conductors de programes a TV3. No és un crim?
Si la malmeten, ho és; totalment d’acord. La llengua és la nostra matèria prima i, per tant, crec que és vital tenir-ne cura.
Jo vaig començar en el periodisme professional pel meu català. Anteriorment, ja havia fet coses relacionades amb el periodisme fent teatre, que no deixa de ser una forma de comunicar, d’estar davant de la gent i explicar, que penso que és la màxima del periodisme: estar, parlar i comunicar. Informar, que és el que feia també dalt d’un escenari explicant una obra de l’Agatha Christie, per exemple. Un cop a Barcelona, en la meva època d’estudiant i per guanyar-me uns calerons, em varen comentar que a Cadena Nova estaven buscant locutors per al cap de setmana i els festius i prioritzaven, bàsicament, persones amb català. El meu català és el que buscaven.
I et va anar bé.
Vaig anar a fer les proves i em varen dir: Efectivament, de periodisme no en tens ni idea, però el teu català és el que necessitem per antena. O sigui, posa’t les piles… El meu primer contracte va ser pel meu català, el català de la Plana.
Renecs inclosos?
No! No fan cap falta els renecs. Hi ha mil maneres d’expressar-se sense rebaixar-te al renec.
Després de gairebé tres dècades de periodista, i tenint en compte que no era la teva primera idea: tornaries a prendre la mateixa decisió?
I tant! M’ha donat moltes oportunitats que no hauria tingut de cap més manera.
Com ara treballar amb veritables patums de la informació estatal…
Sí, sí; però més que amb qui he treballat, que ara te’n puc dir els noms, el que més m’ha enriquit és poder viatjar. Per exemple, la nit que guanya Barack Obama ser davant de La Casa Blanca, o el dia que es mor Yasser Arafat ser a Ramala, davant de la seva tomba, no té preu. El dia que hi ha una crisi migratòria i a la frontera d’Hongria arriben trens fer un programa des de la mateixa estació, quan portes dues nits sense dormir preparant-ho tot… no té preu. Per tot això, repetiria mil vegades.
Deu ser una mica complicat compaginar vida familiar i vida professional en aquests casos.
No, no és fàcil… però hi ha moltes coses que no ho són. Es tracta d’organitzar-se. I jo hi afegeixo que estic a sis-cents quilòmetres sense pares, ni germans, nitiets a prop. Però és igual: el que es vol fer es pot fer. T’espaviles. També haig de dir que la mare ha passat moltes temporades a Madrid.
Has tingut mai una primícia mundial als dits i no poder-la esbombar?
No, mai no n’he tinguda cap. Tant de bo hagués tingut una primícia mundial! Cada dia és més difícil en aquesta feina, perquè les redaccions cada dia són més justes de personal i les notícies te les has de treballar: són fonts, són contactes amb cafès, amb dinars, i cada cop hi ha menys temps per fer aquestes coses.
Jo se t’imaginava tancada a la redacció, amb uns cascos, una pantalla, un telèfon, connectada al món… Quina és la teva feina exactament?
La principal, la de sots-direcció d’informatius, és coordinar l’equip d’informatius de la redacció de Madrid, que són una seixantena de persones, coordino Madrid amb totes les emissores que hi ha a tot Espanya i també Madrid amb tots els corresponsals que tenim a nivell internacional. Què em comporta tot això? La reunió de coordinació diària a les deu del matí, com es planteja el dia, com va… La redacció funciona com un diari, amb seccions: nacional, internacional, societat i economia. Cada secció té un cap, i aquest cap aporta a la reunió del matí els temes que creu que seran la notícia del dia de la seva secció. En aquesta reunió es pren la primera decisió –quins temes creiem que seran notícia- i amb això l’equip del migdia comença a fer la pauta: coordinar els temes, establir l’ordre, la prioritat… Com molt bé deia el sots-director de programes, que ara es va jubilar: La nostra feina és magnífica quan no hem de fer res, perquè vol dir que tot va bé. Per nosaltres és perfecte no tenir feina, que no passa mai; però l’ideal és que tot vagi rodat. I llavors, qualsevol contratemps, necessitat, directriu, tot i que els equips són autònoms, si hi ha algun problema o conflicte, es coordina.
Hi ha alguna secció en la qual et sents més còmode?
Fa un any i mig, just abans de la COVID, vaig recuperar societat de la que ja havia set responsable anys enrere. Coordino l’equip, les cobertures que fem, les entrevistes que busquem…. Però vaja, la feina de coordinació és més complexa d’explicar que de fer. Un cop estàs en la dinàmica no és complexa.
Hi ha una pregunta que em plantejo sovint: de què serveix informar de desgràcies? Em refereixo a desgràcies personals, accidents, baralles… Convertir la informació en una crònica de successos no hi veig el què. Personalment, gaudeixo molt més amb coses positives.
En definitiva, si fossis periodista, t’agradaria estar a societat, perquè t’agrada parlar de la vida. En positiu, hi estic d’acord. Però mira, hi ha el tema del suïcidi, per exemple, en els mitjans normals o en parlem poc o ni en parlem; i això passava també amb la violència masclista, amb la violència de gènere, fa uns quants anys. Llavors va entrar un corrent que era tot el contrari: s’ha d’explicar per evidenciar, per demostrar, per denunciar… i jo no tinc clar si ajuda o si no ajuda. Hi ha problemes que si no s’evidencien ningú no se’n preocupa. El suïcidi és una de les principals causes de mort d’aquest país. Si no hi posem el focus, si no n’informem… No ho sé, perquè de la violència de gènere se n’informa i, per desgràcia, no sé pas si remet. Evidentment, és molt més agraït, com a periodista, explicar coses positives.
I no parlem ja de la Tv…
Penso que la Tv té un problema afegit… Estem en un moment complicat del periodisme perquè, si hi ha aquesta informació, és perquè saben i han comprovat que aquesta notícia té seguidors. I això en què es transforma? Res no és gratuït. Això és com La 2: fa la millor programació però no la veu ningú. Som una mica hipòcrites: tots diem que ens agraden els documentals però qui peta l’antena no és la 2.
Abans ens has dit que ens enumeraries alguns companys rellevants.
Ah, sí; i tant. La primera que et vull esmentar és la Concha García Campoy, amb qui vaig treballar a La Brújula, un informatiu de nit.És una de les primeres persones amb qui vaig treballar i a qui més propera m’he sentit… A Onda Cero han treballat el Del Olmo, el Carlos Herrera, Ernesto Sáenz de Buruaga, Victoria Prego, Isabel Gemio, José María Garcia fent esports…. I actualment hi ha la Julia Otero, el Juan Ramón Lucas, el Jaime Cantizano… però colze a colze he treballat amb la Concha, l’Ernesto i l’actual presentador del prime time, el Carlos Alsina. De fet és ell qui em nomena sots-directora.
La teva formació inicial no és la de periodista… Podríem parlar d’algun referent que t’hagi ajudat a formar-te?
El periodisme és un ofici i, com a tal, en vas aprenent amb el mètode prova-error, prova-error… Jo recordo el primer reportatge que vaig fer: era horrible! Doncs, com són els reportatges dels becaris que ara arriben a la ràdio. I vas millorant. Tothom te n’ha ensenyat però penso que, en el fons, és més una feina d’estar més pendent tu del que fas bé i del que fan els altres. A mi m’ha funcionat així: veure el que t’agrada dels altres i, encara més important, veure el que no t’agrada. Perquè, del que m’agrada, ja ho tinc clar; i del que no m’agrada, perquè no vull caure en aquell error, en aquell comentari, en aquella manera d’estructurar la notícia… Jo crec, doncs, que per millorar és més el teu esforç que altres coses. Jo havia fer un curs de locució a l’Institut del teatre, però hi ha coses que són innates. Es pot millorar la locució, la respiració, o aprendre a escriure; però de veu, o se’n té o no se’n té.
Els professionals us corregiu entre vosaltres?
En el meu cas em toca fer-ho, quan són coses molt evidents. En el dia a dia tots podem tenir moments millors i d’altres pitjors. Hi ha dies que dient la notícia t’entrebanques vint-i-cinc vegades i et sembla que no sàpigues ni parlar. O un dia que fent la crònica has anat a contrarellotge i no has sabut donar l’enfocament més adequat… A mi, per exemple, m’agrada molt més valorar quan hi ha un bon treball. M’encanta i crec que tant a la feina com a la vida sovint s’oblida dir el que va bé, el que s’ha fet bé.
T’has volgut fondre alguna vegada… o anar-te’n a casa abans d’hora?
Anar-me’n a casa i desaparèixer uns quants dies, sí; però no per mi, sinó pels esdeveniments i les notícies. Per exemple el dia de l’11M, (el març de 2004) acabava d’arribar a la sots-direcció d’informatius. Van explotar els trens d’Atocha i aquells dies els recordo amb horror.
T’agradaria fer algun programa o ja estàs prou bé amb el que fas?
Com que no faig micro a diari, perquè tot i que ho enyoro cada dia ni puc ni tinc temps, el que sí que faig puntualment és fer programes. Per Nadal, tinc la opció de fer un o dos programes duna hora de durada. L’últim que he fet, un resum dels trenta anys de notícies que portem explicant a Onda Cero. L’emissora va celebrar els trenta anys l’any passat, i jo he fet trenta anys de notícies, recuperant veus testimonis, de companys, amb notícies claus: l’entrada a l’euro i l’adéu a la pesseta, quan hem deixat de fumar, quan va entrar en vigor el carnet per punts, la supressió de la mili… Aquests programes són els que m’encanten. Una altra cosa és la web Latitud Cero que faig amb els corresponsals internacionals, que consisteix en agafar un tema i fer diferents enfocaments des de diferents països: medi ambient, la dona… M’entra el corresponsal de Turquia, el de Rússia, el de Mèxic. Aquests programes són els que, per sort, m’he pogut anar inventant i són els que em donen unes alegries magnífiques.
Rebeu pressions, suposo. Darrera de cada notícia deu haver-hi interessos polítics, econòmics…
No… Intentes informar del que és, no del que no és. Ja intentes que ningú t’hagi de trucar perquè cal ser veraç i la fonoteca és una gran aliada (si un ha dit blanc sempre pots recuperar el tall on deia blanc i recordar-li , per més que ara digui que no és així). Personalment, mai no m’han cridat al despatx, ni m’ha trucat ningú per telèfon, per demanar-me explicacions. També és veritat que, suposo, no em trucarien a mi sinó al cap d’informatius.
Quin programa no faries?
Esports. No en tinc ni idea! No podria.
Es diu que un periodista, primer de tot, ha de ser bona persona.
Jo crec que, en general, tothom ho ha de ser. Tots els periodistes ho som? No, com a la societat… Però bé, tampoc no els conec a tots, eh! Però, que no compartim el seu criteri no vol dir que sigui mala persona; al contrari, pot ser una persona amb la qual t’entens perfectament a nivell personal.
Hi ha també qui creu que sou creadors de fake news (notícies falses)…
Mira, jo justament penso que les fake news no les creem els periodistes. Això enllaça una mica amb allò que et deia: que diuen, que han recollit, que han comentat… tot de coses habituals a les xarxes que ningú es molesta a contrastar.
Anem acabant i, si em permets, insistiré: es veu igual Catalunya des d’aquí que des d’allà? Allà ets la catalana i aquí la madrilenya?
Sí, sí, definitivament. Mira, precisament ara no fa gaire, m’han saludat: Ah, mira, tu ets la madrilenya! Quan telefono a Barcelona, des de la ràdio a Madrid, dic: Soy Ester, de Madrid. El primer cop que ho vaig dir em va semblar que no era jo! Però vaja, allà, a Madrid per a la gent que em coneix no sóc la catalana, sóc la Turu. I m’agrada.
I ja que insisteixes, tenim grans dificultats per entrevistar independentistes: els telefonem i no se’ns hi posen. Ens costa moltíssim.
Roda ha tingut, i té, diverses particularitats que la fan coneguda: el tèxtil, els escriptors, darrerament els músics i, sembla que ens passa per alt, la quantitat i la qualitat de periodistes: Jordi Molet, Joan Serra, Jordi Armenteras, tu mateixa, Francesc Soler… On rau el secret del vostre èxit?
Em sembla fantàstic! Gent que té curiositat. Ara, si em demanes a què respon, t’haig de dir que no en tinc ni idea… Mira, un dia ens podries fer una taula rodona i en parlem. Estaria bé.
Punt i final: a Madrid tenen Ester Turu per anys?
No ho sé… és el que et deia, que no havia pensat mai anar-hi a viure i, ara, tampoc no sé on el viure em pot tornar a portar. No en tinc ni idea. De moment hi estic bé, hi estem bé. Per l’única cosa per la qual sempre dic que tornaria és la família. La feina m’encanta, la gent que he trobat és magnífica… Jo em volia jubilar, i han tancat l’emissora, a Onda Cero Girona. M’encantava. Em semblava un destí magnífic.
A Roda m’agrada venir-hi, però no sempre puc. Mentre hi va haver el pare hi vàrem celebrar tots els Nadal. Per la Festa Major també solem venir-hi, si podem quadrar tots els calendaris, i a l’estiu hi vinc una setmana. Viure-hi quan em jubili? No ho tinc pensat, però mai no se sap.
sapsquevulldir 