Xavier Baurier Foret / Músic
“La música dona a cada persona l’oportunitat d’expressar la seva intimitat més sensible”
Vaig néixer a Barcelona el dos de juliol de 1944 i visc a Roda des del 1976. Vaig fer els estudis de filosofia i teologia. Sóc persona religiosa i de jove anhelava servir l’església intensament. El maig del 68 va canviar el rumb del meu pervindre, i encara ara intento aprofundir les meves conviccions. He estudiat també direcció d’empreses. Tot i que el meu pare era industrial i, per inèrcia, m’hagués tocat treballar a l’empresa, em vaig buscar la vida en altres camps, concretament en una entitat bancària. Sóc casat i tenim dos fills: l’Elisabet i en Toni. Aficions? La música. De projectes futurs, a l’alçada de la meva vida, ja no en tinc. Se m’han acabat els projectes de futur… si de cas, fer d’avi.
Ens parles de la música com d’una afició.
Si, i admiro qui s’hi dedica professionalment. Molt treball, molta dedicació. Sincerament no crec haver-ne set capaç.
Després en seguirem parlant. Provens d’una família francesa, oi?
Sí; el meu pare de la part del Llenguadoc, i la meva mare de la Borgonya.
De França veniu directament a Roda?
Qui hi ve és el meu besavi. El meu pare és fill de França i la meva mare va néixer a Barcelona. Hi havia moltes famílies que, de França estant, anaven a viure a l’estranger. Barcelona, que era una gran capital i tan a la vora de l’estat francès, era un punt d’arribada de moltes famílies. Ho dic perquè la colònia francesa de Barcelona és molt important.
Tu ja ets fill de Catalunya.
Jo sóc català.
La família Baurier crea la Colònia de Salou el 1 864.
La va fundar el meu besavi: en Pierre Baurier, nascut a Tarare, prop de Lió (França). I va tenir continuïtat amb el meu avi i els meus pares. Aprofitant un riu, el Ter, el Llobregat… la gent que tenia indústries hi feia colònies. És a dir, el sistema colonial aquest era molt estilat. El meu besavi, quan va arribar, no va crear encara la Colònia, primer va llogar una fàbrica a l’Obra.
Una família d’industrials.
El meu besavi i el seu germà, que eren industrials de Lió, volien expandir el tèxtil a l’estranger… I ja vàrem tenir la família Baurier aquí.
I la Colònia existeix fins al 1963.
Sí, varen haver de parar l’activitat industrial a causa de la construcció del pantà de Sau.
Hi havies viscut a Salou?
Sí, perquè els meus pares hi tenien una casa d’estiueig, allò era com un poble. Quan jo era petit hi vivia els estius. Després, quan vaig tornar d’estudiar de França, les coses ja no anaven tan bé, industrialment parlant, vaig tenir cura de finques i hi vivia.
Estudies a França?
Sí. A Barcelona hi havia el Liceu Francès, que era un col·legi internacional que depenia de la Universitat de Toulouse, i hi vaig fer tots els estudis de batxillerat en francès. Quan vaig acabar-lo, el batxillerat, me’n vaig anar a Toulouse i hi vaig viure cinc anys. Vaig llicenciar-me en filosofia a la Universitat Catòlica el 1969. Després, ja aquí, entro a treballar en una comercial i en el sector de la banca.
A Roda, però, parlar d’en Xavier Baurier és fer-ho d’un músic.
La música ha estat sempre la meva passió. Diguem que no se’m donava del tot malament i com que a França també havia fet els estudis de música, vaig entrar al Conservatori de Barcelona i vaig sortir-ne Director de Cors de la primera promoció.
On els hem d’anar a buscar els teus inicis musicals?
A casa tothom, poc o molt, ha fet música. I jo també per no fer diferències familiars. Quan vaig arribar a l’edat aquella en la qual plegues de tot el que et lliga, vaig ser l’únic de casa a qui els pares no varen deixar plegar. Més que intentar-me rebel·lar era la mandra de l’adolescència… i ara els agraeixo molt que em fessin continuar.
Per tant, la teva formació musical és…
Tinc el solfeig i la direcció. Amb la direcció vaig poder entrar a cantar a la Capella Polifònica de Barcelona, amb la qual cantàvem per tot Espanya i part de l’estranger. El meu director era el catedràtic de direcció i em va convalidar els estudis que tenia de França.
A més, toques instruments.
Sí, sobretot el piano, el contrabaix, una mica la guitarra, una mica el violí, el trombó, el saxo…No els toco bé, però com que escric música per a diferents instruments,per qüestió de posicions m’interessa remenar-los. Hi ha coses que són impracticables. Si no coneixes com a mínim una mica un instrument podries escriure coses impossibles de tocar.
Dirigeixes la Cobla Genisenca i hi toques el contrabaix. Cantes cançó francesa. Composes música per cobla, música religiosa, polifonia profana i música de diferents obres de teatre. Has musicat L’encís del pessebre de Jaume Salés, la cantata El poble de Miquel Martí i Pol i la Cantata del meu país de Pilar Cabot. I has estat fundador i director de l’escola de música El Faristol i de la Coral Esplai de Roda de Ter, entre d’altres activitats musicals…
De la Coral Esplai jo no en sóc el fundador. No. Hi havia un grup que ja cantava i hi vaig aportar el meu granet de sorra. No pretenc reclamar la fundació perquè no és meva.
I en quina d’aquestes activitats t’hi has abocat més?
Potser en les sardanes. En les sardanes i en la coral.
Deus sentir-te satisfet de la teva àmplia carrera musical.
No m’ho he ni preguntat si podia haver fet més. Sé que he fet la música que m’ha agradat.
Per què es va acabar la Coral Esplai? Què va passar?
La tardor passada vàrem celebrar els cinquanta anys de la fundació de la Coral Esplai ja amb aquest nom. Es va fundar l’any 1970 i l’últim concert el vàrem fer el 1995. Què va passar? Com tot: Tot té caducitat.
Havíeu fet concerts per tot Catalunya, gravat discos, sortit a l’estranger…
Havíem cantat a les Illes, al sud de França, a Andorra diverses vegades… I es va acabar perquè es va apagar. Hi ha gent que s’hi va conèixer, s’hi va casar… N’hi havia que hi entraven molt joves, la vida dóna moltes voltes i tenien altres obligacions i d’altres ocupacions.
I cap dels components de la coral no era un músic professional.
No! Era gent a qui agradava cantar, cantaven i cantaven bé, i només calia polir i ajuntar. I penso que en això ho vàrem encertar. No té gaire a veure amb el cor en el qual jo cantava de la Capella Polifònica on érem semi professionals. Arribava un dia, ens donaven les partitures i ens deien: Això, la setmana que ve tothom ho ha de saber. Ho assajaves i ja està. Però havíem de cantar al Teatro Real, a Madrid, o a Lió, a la Basílica de Fourvière… A l’Esplai, costava més llegir una partitura.
Es pot parlar del millor moment de la Coral Esplai?
Jo diria que el millor que vàrem fer és el resum dels anys, i tenir un secretari sense el qual la coral no hagués estat el que ha estat: Francesc Diéguez, model de servei i entrega.
Ets fundador de l’escola de música El Faristol, l’actual escola de música de Roda.
Sí. D’aquesta sí que puc dir-ne que vaig ser el fundador. Jo feia classes de música a l’escola de les monges i també a l’escola de la Mare de Déu del Sòl del Pont. Tenia classes aquí i allà. I em vaig dir: Els ajuntaré. Hi havia alumnes que prometien una mica. Vaig pensar: Si aprofundim una mica el solfeig o la tècnica musical poden despertar el cuc. Estem parlant dels anys vuitanta. Em varen ajudar la Maria Teresa Noguera i la Núria Anglada. Els ensenyàvem una mica la música i assessoràvem els pares. No fèiem uns estudis musicals. Si un alumne funcionava recomanàvem als pares que el portessin a Vic o a Manlleu. Fèiem presentació d’algun instrument, per exemple la trompeta o el violí, i que els el deixessin tocar. També teníem dos pianos.
On ho fèieu tot això?
Primer, on assajava la Coral, als baixos de la Parròquia. Després, al carrer de baix, on hi havia hagut l’emissora de Ràdio Roda.
És innecessari demanar a un músic què aporta la música en l’educació dels infants.
Per mi, aporta molt. Però, és clar, en sóc part interessada. Què educa? Educa tota la sensibilitat de la persona. Si és un vailet una mica nerviós, o fins i tot una mica agressiu, que toqui la bateria si vol, o que toqui el baix elèctric… quanta més fressa millor. La música dóna a cada persona l’oportunitat d’expressar la seva intimitat més sensible. L’expressió musical forma part de la personalitat.
Buscant informació hem trobat que has composat vint-i-quatre sardanes…
Doncs, no compten gaire bé perquè ja passo de quaranta! I ara ja no en composo. Per què? Perquè em sembla que ja he acabat el camí. El darrer que he escrit varen ser unes cantates per a Montornès del Vallès. No són sardanes, no; és un musical: La Remençada. Es va estrenar l’any 2014. Com és que em fessin aquest encàrrec? Perquè hi varen tocar la cantata que vaig fer amb textos d’en Miquel Martí Pol i després una altra cantata que vaig composar amb textos de la Pilar Cabot, sobre el país, i els de Montornès varen voler fer un musical popular i em varen venir a trobar. Xavier Bertran, gran escriptor vallesà, és el primer contacte que hi vaig tenir. Ell es l’autor de la lletra i l’artífex de La Remençada. Al llarg del temps ens ha lligat una forta amistat. Es tracta d’un musical popular on hi actuen unes tres-centes persones.
I la música és tota teva.
Sí. Hi ha seixanta-vuit números musicals. Ara hi tenen alguns problemes, perquè va ser escrit i concebut per ser representat al carrer, de plaça en plaça, i ara n’hi ha alguns que, a causa de la pandèmia, volen fer-ho dins d’un teatre. Però no té la mateixa gràcia. Al carrer és espectacular, per exemple quan hi ha la batalla entre els remences i la Diputació, amb els tocs de tambor fa una bona patxoca. A l’estrena hi varen venir unes tres mil persones.
A partir d’aquí vares parar de composar?
Gairebé… Només he fet alguna coseta per aquí per allà, sense massa importància.
Una de les sardanes que em fa més gràcia recordar és L’avi Colomà.
Doncs mira, és una sardana obligada de tenora, que es va estrenar el 1977.
La recordo. Va assolir el segon premi en el Concurs de la Sardana de l’Any.
La gala dels premis es va fer a Girona. Va ser una gran satisfacció. En Pere Colomà s’ho mereixia: era un gran sardanista. Per això li vaig dedicar una sardana i va quedar ben bé.
És la que et va agradar més de composar?
No… No n’hi ha cap d’especial. N’hi ha una que vaig composar per a un avi de Tona que em va sortir bé. Perquè la sardana, tot en un plegat tant et pot sortir com la pots esguerrar. A vegades quedes parat de l’efecte tan bonic que has aconseguit donar-li.
Per composar una sardana has d’estar envoltat d’instruments… o totes les notes són fruit de la imaginació i la creativitat?
No, com que jo estic molt vinculat a La Genisenca de Taradell coneixia totes les dificultats o totes les impossibilitats que hi havia.
On composes: hi ha un espai concret? I un mètode?
Agafo un paper i hi apunto tot allò que, a vegades, se m’acut, una frase musical que m’agrada. Abans no se m’oblidi, l’apunto. Si passa al mig del carrer espero arribar a casa per anotar-ho. Després, amb el piano, la vas arrodonint.
Amb el piano composes sardanes?
Sí, ho facilita molt. Perquè si una frase i una altra frase s’avenen, si saps tocar el piano, et facilita la composició.
Hi ha una durada més o menys específica en la composició d’una sardana?
No… Hi ha alguns compositors que diuen que fan una sardana en una nit. I jo penso: Ja es nota, ja! No, no has de tenir pressa. M’han feta encàrrecs de sardanes i els he dit: Teniu pressa? Sí? Doncs busqueu-ne un altre… Un cop tens fet l’esborrany la tornes a provar i pots veure-hi si hi cal afegir algun adornament. I també has de pensar si el músic la podrà tocar! No pots forçar a un músic a fer cinquanta compassos! Si no el deixo respirar se’m morirà. No pots escriure una sardana només per als que ballen! S’ha de tenir en compte el gaudi dels musics interpretant-la. S’ha de buscar que ballador i music s’ho passin bé. Jo diria que una sardana es podria fer en una setmana, perquè és un gènere que molts músics es veuen en cor de fer.
No deu ser així! Hi ha onze músics i onze partitures diferents.
De sardanes, tothom que sap una mica de música en pot fer. Més o menys bé, però en pot fer. Quan en composes, sobre la base de quin instrument ho fas: de la tenora?
Depèn de l’instrument que ha de dominar. Se li dóna tots els elements per lluir-se sense estalviar passatges de virtuosisme. A tothom agrada. Val a dir que hi ha pagines obligades de gran bellesa.
Abans de donar-la per bona, la fas tocar a una cobla?
No, no; la sorpresa és per a tothom! La faig amb l’ordinador, per si hi ha algun error. Ara les passo a net amb l’ordinador; abans, que no n’hi havia, ho havies d’anar escrivint: feies la partitura grossa i després les particel·les. Cert que és important tenir relació amb alguna cobla per poder-los portar la sardana nova en algun assaig dels que fan. Garantia també que serà interpretada a plaça després dels corresponents retocs.
Quan aneu a tocar, ja sabeu què tocareu en cada audició?
No m’erro dient que hi ha més de trenta mil sardanes escrites i quedo curt. Per selecció natural, predominen les de més qualitat i moltes reposen als arxius que cal cuidar ja que en la diversitat hi ha molta qualitat. Fer una audició sempre dóna sorpreses i cal que siguin bones.
Una altra faceta teva: cantes a la processó dels Armats de Vic.
Sí; i a més de cantar-hi, dirigeixo el cor de l’hospitalitat. Deu fer més de trenta anys que ho faig. Som un dels tres cors que intervenen. Musicalment, solemnitzem aquest acte religiós que jo desconeixia del tot.
La cantata El poble, amb lletrade Miquel Martí Pol i la Cantata del meu país, amb lletra de de Pilar Cabot. Tenen alguna similitud musical?
Totes dues tenen instrumentació amb acompanyament per a piano i per a una petita orquestra de cambra. En Miquel no la va sentir mai amb instruments, però pocs dies abans de deixar-nos em va demanar d’anar-lo a veure i li vaig poder explicar que ja ho tenia acabat per a violins, clarinets i cel·los. Amb la Cantata de la Pilar Cabot s’assemblen ben poc perquè tenen una lletra ben diferent, per descomptat. I la temàtica també és ben diferent: una és sobre Roda i l’altra sobre Catalunya. La d’en Miquel parla dels oficis, de les places… La de la Pilar parla del país: les Guilleries, les Terres de l’Ebre, dels monestirs…
També t’hem vist com a cantant i intèrpret de cançó francesa.
Com va anar? Resumint: A Vic, a la Biblioteca Triadú, feien tertúlies per a poetes i, un dia, la Pilar Cabot, amb qui mantenia una bona relació, m’ho va demanar: No ens vindries a fer un fi d’acte? I jo, que ja cantava en grups reduïts cançons d’Édith Piaf, de Georges Brassens, de Jacques Brel, de Charles Aznavour, de Gilbert Becaud, de Marcel Amont…, no m’hi vaig negar. Em va fer gràcia. Quan ho vaig fer, per als deu anys de les tertúlies per a poetes, allà al públic hi havia en Ramon Martí i Pol. I quan es va acabar l’acte va venir i em va dir: Escolta, això no s’ha acabat aquí, eh? Ell i la Pilar varen insistir i ho vaig anar ampliant una mica. Vaig parlar amb en Josep Roma, gran company que toca molt bé el clarinet, i amb ell hem fet diverses actuacions no només a Roda, també a Barcelona, a la Costa Brava… Ara, d’ençà de la pandèmia, estem un xic encallats.
Suposo que ets consumidor de música. Què t’agrada escoltar?
Depèn de l’estat d’ànim de cada moment. Si arribo un diumenge a la tarda i estic sol a casa, per exemple, em poso una obertura de Richard Wagner i la deixo fer. A vegades una pàgina de Sebastian Bach… o moltes vegades m’assec al piano i em poso a tocar un vals de Chopin o una pàgina de Mozart. És fantàstic gaudir tant amb tan poc.
La teva darrera faceta, i ben diferent, és la de Jutge de Pau. Quina relació hi ha entre el Jutge de Pau i la música? O entre la música i la justícia: tenen relació?
Que som amants que les coses vagin afinades en tots els nivells… i que hi hagi una bona harmonia. Quan m’ho varen demanar els vaig dir: Jo he mirat la definició de Jutge de Pau i diu que ha de ser una bona persona. És la primera definició, i com a mínim intento que sigui així. Ja n’hi ha prou.
En resols, de conflictes?
Tenim la sort a Roda de tenir en Toni i la Cristina en el jutjat de pau i son ells qui, amb l’experiència que tenen, ho resolen tot. Tan judicialment com socialment estem molt ben servits. Bons professionals i excel·lents companys, així m’atreveixo a portar judici.
Et sembla que és prou coneguda la figura del Jutge de Pau a Roda?
Sí, bé hi ha gent que en fa ús.
Què t’agradaria que t’haguéssim demanat en aquesta entrevista? Què ens hem deixat al tinter?
Sobre la música: quan vaig fer seixanta-cinc anys em varen regalar unes entrades per anar a Bayreuth, a Alemanya. És el lloc de Richard Wagner, i poder-hi estar deu dies i escoltar òpera, òpera i òpera va fer que m’ho passés meravellosament. L’òpera és un gènere que conec bastant. He vist molts bons cantaires i obres importantíssimes. I Bayreuth és el santuari de l’òpera wagneriana i he pogut anar-hi. I això no m’ho has demanat. Poder anar al teatre o davant la tomba de Wagner… A la seva tomba hi és ell amb el seu gos. A l’altre cantó del parc, la seva dona, filla del músic hongarès Franz Liszt. Però ell i el seu gos sí que estan junts. És una anècdota, però em va fer gràcia. Quan és una persona a qui admires tant, de qui escoltes la seva música i t’emociona, i veus que està allà, enterrat, et fa pensar.
Ja sé que tenim un límit de temps però deixa’m esmentar l’Encís del Pessebre. Caldria un article sol per aquesta obra. De ben segur, són les composicions meves sobre lletres de Jaume Salés que més han ressonat a Roda. Jaume, visca l’Encís. I, per últim, una menció també per les bandes sonores dels curtmetratges de l’Abel Arderiu. Tot sigui llavor de Roda.
A quin concert no hi assistiries ni cobrant?
Hi ha concerts on no aniria perquè no tenen cap atractiu per mi, no m’interessen. El que no vol dir que no tinguin qualitat sinó que no em diu res. Sort que no ens agrada a tots el mateix: quin desastre seria, no s’hi cabria. Cadascú cultiva la part artística que li desvetlla sensacions profundes. Els uns vibren i ploren amb el que a d’altres els deixa indiferents. Això imposa respecte i més respecte. Permet-me una darrera anècdota que et sorprendrà. Durant setmanes vaig actuar amb en Raphael. Quan jo era jove, en Raphael va venir a Barcelona. Jo llavors cantava amb la Capella Polifònica de Barcelona, ell buscava un cor petit i ens va sortir aquesta possibilitat. Érem catorze. Just els que ell volia. Cada vespre, al Teatro Español, al Paral·lel, vàrem acompanyar-lo. Com a persona, a més, té un tracte exquisit. Després, no l’he anat a veure mai més a cap concert. Això sí, gustos a part, mai no ha faltat el respecte entre estils tan diversos.
Actualment, quina part ocupa la música en el teu dia a dia?
Al principi d’aquest encontre m’has sentit dir que vull servir amb anhel. Doncs això faig, sempre que puc; i m’omple de joia fer-ho amb la música en actes comunitaris. Servir realitza.
sapsquevulldir 