Josep Cullell Mirambell

Aquesta entrevista es va publicar en forma  reduïda a la revista Roda de Ter (RdT), núm.772, corresponent a març-abril 2020

Josep Cullell Mirambell / Aparellador i coordinador tècnic d’urbanisme de l’Ajuntament de Vic. Em considero un activista social.

“L’optimisme, l’humor, el no oblit, la companyia i la comunicació familiar i amb els companys de lluita són els meus aliats de confinament”

Vaig néixer a Centelles el 14 novembre de 1943. En aquella època no es naixia a la clínica, sinó a casa. A casa nostra naixíem a casa dels meus avis. Tinc una germana, la Núria. Els meus pares eren en Ton i la Coloma, i vivíem a la placeta de les Tres Fonts. Per tant, sóc un dels de l’altra banda de Roda. Vaig estudiar als capellans i el batxillerat el vaig fer a l’internat dels Escolapis, primer a Mataró i després a Barcelona. Vaig viure a Roda fins als trenta anys i ara visc a Vic. Sóc aparellador de professió i vaig ser el coordinador de l’Oficina Tècnica d’Urbanisme de l’Ajuntament de Vic. Ara estic jubilat. Aficions: sóc del Barça i he practicat el futbol (vaig ser jugador del Roda) i l’esquí. També m’agrada molt la muntanya i encara continuo practicant l’excursionisme. Vaig ser un dels fundadors del Centre Excursionista de Roda. Un dels fets que va marcar la meva vida va ser la mort de la Maria Carme Toll, filla del metge Toll, que vivia a la plaça, poc abans de casar-nos.

– Ara ja portes més anys vivint a Vic que a Roda. De Roda s’ho és tota la vida?

La realitat és que quan em fan aquesta la pregunta, la resposta, sense pensar-hi, és que soc de Roda i osonenc. Segurament, l’etapa de la infantesa, l’adolescència i les primeres experiències sentimentals són el que, en el meu cas, han definit el meu sentiment de pertinença. Sempre m’he sentit rodenc.

– Quina és la teva relació actual amb Roda? Vull dir: hi tens familiars, amics, hi véns periòdicament…

No hi tinc cap familiar directe. Encara hi mantinc alguns contactes  i durant l’any hi vinc per recordar espais on vaig tenir moltes vivències. Hi ha llocs que no podré oblidar mai: la placeta de Les tres fonts, on hi havia només 4 cases, cal Titus, can Paya, can Serra, casa nostra, coneguda com can Ton Solei, i també el Serrat i la Blava. Altres punts de referència són els Molins, Santa Magdalena i Salou experiències amb els quals representaven els contactes amb les noies franceses que venien a l’estiu a fer colònies a Salou! L’Esquerda, el camí de Malars, les Cases Noves, on vivia en Ferriol, un paleta que treballava amb el pare, i l’antiga fàbrica de Còdol, entre altres.

            Recordo una de les últimes festes del Carme, que en Josep Casanou, que continua vivint al Serrat, em va convidar al sopar del barri de Les tres fonts i vaig trobar-hi  molta gent coneguda de la meva infància. Va ser una gran il·lusió.

L’amistat i la relació que el meu pare va tenir amb en Miquel Martí i Pol i l’Emili Teixidor, va propiciar que alguns estius fes classes amb ells, que també van ajudar a formar el meu caràcter.

El barri de “Les escoles nacionals”, l’actual can Rabadà o la plaça 1 d’Octubre, on el pare construïa una casa per poder viure-hi amb la Maria Carme Toll quan ens caséssim. Per desgràcia no va poder ser. De vegades faig alguna visita al cementiri on hi ha enterrada la Maria Carme.

Sembla que tingui necessitat, de tant en tant, de venir a Roda, mai he renunciat a aquest origen.

Escrit de l’última caminada.

“2019/05/30, caminada font dels Molins, el Freixe i de les Bruixes- colònia de Salou – Santa Magdalena – castell de s’Avellana – Colònia de Salou – passarel·la dels Molins o de Samalassa.
Avui he fet una caminada tot sol, per diferents indrets, entre Roda de Ter i les Masies de Roda.
Molts records han reviscut a la meva memòria. Soc nascut a Centelles, però durant 30 anys vaig viure a Roda, i 45 a Vic, però avui em reconec com a rodenc.
El paisatges m’han fet recordar moltes vivències, infantils, juvenils, d’adolescència, d’amors sentimentals, les primeres experiències sexuals, d’amistat, de respecte per la natura i de l’inici de les caminades, amb la creació del Centre Excursionista de Roda amb 4 companys, i l’inici de les meves activitats sociopolítiques.
Quanta felicitat acumulada i quantes experiències gratificants!
Quina sort he tingut de viure uns anys fantàstics a Roda de Ter”.

– Vas néixer en plena 2a Guerra Mundial i als inicis de la Dictadura franquista. Com la recordes, la teva infantesa?

En aquell moment no crec que hi hagués una influència negativa d’aquests fets polítics tan terribles, gràcies a diversos factors: el suport dels pares per suavitzar la situació que es  vivia; l’escola dels mossens de les escoles, gens dogmàtica, al contrari que les escoles públiques, on s’imposaven els valors patriòtics del franquisme; els jocs amb els companys de la placeta i del Serrat; o les anades als Molins i a Salou, per exemple. Això, i el fet que tampoc no coneixíem altra cosa, em va fer viure en una normalitat aparent. Sí que recordo, ja de més grandet, haver presenciat algunes tensions familiars quan la Guardia Civil venia a casa a demanar al meu pare si podien pujar amb ell en cotxe a Rupit. El meu pare va lluitar per defensar la República i els republicans, òbviament, estaven controlats.

– Estudies als Escolapis. No devia ser habitual entre els teus companys de Roda.

És cert, no era habitual. Crec que els pares van preferir, en un moment de la nostra formació, buscar-ne una de diferent i de més completa que la que ells ens podien oferir. La meva germana va estudiar a l’internat de l’Escorial de Vic i jo, als Escolapis de Mataró primer, i després als Escolapis de Sarrià de Barcelona. És una etapa de la meva vida, contràriament al que es pugui pensar avui dia, de la qual tinc molt bon record. Posteriorment vaig poder valorar, també, què va suposar com a aprenentatge de vida més independent i, alhora, col·lectiva, allunyada de l’entorn de protecció familiar. Vaig haver d’espavilar-me sol i superar el concepte individualista i, això, en la vida, m’ha ajudat. He de dir que el primer any va ser difícil, amb alguns plors i enyorament, però la valoració global és positiva.

– Era possible sentir-se feliç en aquella època de tantes privacions?

En els meus viatges pel mal anomenat Tercer Món, he vist infants amb molta alegria, que viuen més o menys aliens a la realitat social i a la gran pobresa econòmica en què viuen. Nosaltres també, com a infants, vivíem lluny de la realitat social i política. Ja he esmentat abans que vaig tenir una infantesa positiva, al marge de les limitacions i les preocupacions que podíem tenir a casa. Crec que la mare va fer un bon ús dels pocs recursos que teníem. Més endavant, amb la feina del pare, que feia de paleta de manteniment de la Blava, es va notar un canvi important. A casa sempre hi havia alguns nens del barri de Les tres fonts i del Serrat que venien a berenar, i jo ho veia normal, perquè moltes vegades jo també anava a can Sals a sopar o a estar-m’hi quan els meus pares anaven a Centelles i jo preferia quedar-me a Roda. Quan ets un infant tot entra dins una normalitat i aquesta sensació és la que recordo.

– Impensable que arribéssim a aquest grau de desenvolupament  econòmic.

La reconstrucció europea, després de la 2a guerra mundial, va tenir diverses conseqüències. D’una banda, la validació del règim del dictador Franco, sense valorar el posicionament democràtic que va representar la República. Però, de l’altra, l’organització de la resistència contra el feixisme, en la qual van participar molts exiliats republicans. Europa necessitava ampliar la base de consum i, per això, va acceptar el govern feixista. Per tant, l’economia va passar per sobre dels drets humans.

Encara avui Europa té un greu dèficit democràtic que es veu clarament en països com Polònia, Hongria o Espanya mateix, i en l’augment de l’extrema dreta arreu del continent. Per desgràcia el model capitalista prioritza l’economia per damunt dels valors de convivència, de les llibertats i de la igualtat. D’aquí surten, entre altres, els greus problemes d’acceptació de la immigració i de respecte als drets humans universals de justícia social.

– De manera volguda o no, aquest capitalisme aboca a un materialisme exagerat. Ens anem deshumanitzant?

Tal com deia en la pregunta anterior, el capitalisme  prioritza els bens de consum per sobre d’un model equilibrat, responsable i socialment compromès. L’egoisme individual ens porta a l’acumulació de bens, per sobre de l’equilibri i, de la solidaritat entre iguals.

Si la deshumanització fos un fet irreversible, aniríem cap a un món impossible des d’un punt de vista social.

– De totes les possibles vies  de desenvolupament, la humanitat n’ha triat una d’equivocada?

No crec que l’ésser humà sigui individualista, però el model econòmic l’allunya d’una visió col·lectiva de la societat.

Les diferències socials provoquen un desequilibri que ens allunya dels valors de compartir col·lectivament i de la solidaritat. Ni el model econòmic ni el polític no han potenciat el respecte i la igualtat entre els ciutadans. Les religions també hi han jugat un paper important, en les ments humanes, i han potenciat valors com la caritat, que pressuposa que sempre  hi haurà gent per sota a la qual cal ajudar, però que no es planteja canviar-ho perquè aquesta gent que no té el que tenim altres pugui arribar a uns mínims.

Un dels problemes és que el desenvolupament s’ha mesurat exclusivament en termes econòmics de cada individu i això ens allunya dels valors socials i col·lectius. Tampoc no hi ajuda que no hàgim tingut models alternatius al capitalisme exitosos per superar l’individualisme social i potenciar un desenvolupament basat en els beneficis plurals i col·lectius.

Avui dia només una part minoritària de la societat busca models alternatius a l’individualisme.

– La política t’interessa especialment… 

La política sempre m’ha interessat. No sé si pel passat republicà del pare o pel meu pas per la universitat, on em vaig comprometre activament en moltes accions contra el franquisme. Vaig pertànyer al PSUC, el partit hegemònic en la lluita contra la dictadura, i també vaig ser membre del secretariat de l’Assemblea Catalana. El PSUC va suposar un gran desengany polític, perquè quan va arribar la mal anomenada Transició, va renunciar al dret d’autodeterminació. Per això me’n vaig desvincular. No ho vaig entendre. Quanta gent hi va deixar la vida, en aquesta lluita, per continuar vivint en la repressió d’una part de la població? Quants fets hem callat, i callem, sobre les injustícies a veïns, coneguts o, simplement, ciutadans?

Després de l’engany de la Transició, mal dita democràtica, doncs, vaig renunciar a participar en la política espanyolista i em vaig dedicar al treball solidari i a donar suport als moviments revolucionaris centreamericans. Avui, als 76 anys, continuo actiu i compromès amb els moviments civils de lluita contra el neofranquisme i per la independència.

– Un home d’esquerres com tu, té més motius per sentir-se decebut o esperançat?

És cert que les esquerres, com a partits polítics, no han tingut un paper determinant en el nostre model de vida. També és cert, però, que com a individus d’esquerres hem de ser crítics amb nosaltres mateixos, perquè  la majoria ens hem acomodat. No val excusar-se en la solidaritat i el compromís. La veritat és que la majoria de nosaltres, i m’hi incloc a mi mateix, estem massa influenciats per aquest model en què vivim i no som capaços de veure que necessitem un compromís diferent. La bondat i la caritat encara són massa presents en el nostre comportament, conscientment o inconscientment, sobretot els que tenim certa edat, que hem patit una educació catòlica i apostòlica. La pregunta que ens hauríem de fer, i que em faig, és què estic disposat a fer? A què estic disposat a renunciar per buscar la justícia social universal? I arribats a aquest punt, ens solem quedar sense resposta.

Actualment, a causa, en part, d’aquest model econòmic, les diferències entre dreta i esquerra són subtils. Ara bé, tinc clar que els anys que em queden de vida continuaré actuant amb el màxim compromís social i per combatre amb contundència el feixisme, la desigualtat i el despotisme polític.  

– Fins a la victòria sempre. Què seria per tu la victòria?

Per mi la victòria significaria canviar el model econòmic i polític per un altre en què la justícia social fos prioritària. A més, també implicaria tenir un estat propi que permetés desenvolupar aquest model.

– És exagerat dir que el capitalisme ha segrestat els valors?

Qualsevol model basat en l’acumulació de riquesa i allunyat del benefici col·lectiu, fa camí cap al desastre convivencial solidari. Sense respecte mutu ni empatia cap a la resta de persones que conformen la societat, estem condemnats al fracàs.

El capitalisme, imperant en l’economia mundial, difon uns altres valors. Ara bé, aquests valors, sovint, augmenten la injustícia social i la pobresa. Per això crec, i més amb la crisis econòmica que generarà la pandèmia, que hi haurà moviments de revolta de dimensions impensables.

Cal implantar valors en què les diferències no siguin un obstacle entre els ciutadans, en què la justícia social i la igualtat d’oportunitats siguin el complement, imprescindible, de la solidaritat humana.

El desenvolupament no es pot mesurar, únicament, en termes econòmics, sinó que els valors humans han de ser valors determinants en la societat.     

– L’únic camí és la lluita. No sona una mica fort això? 

Els moviments revolucionaris que he conegut o pels quals m’he interessat (FSLN, Nicaragua; FMLN, El Salvador; URNG, Guatemala; EZ, Chiapas; ETA, Euskal Herria;  Sense Terra, el Brasil, o la revolució cubana) amb diferències contextuals, tenen en comú la voluntat de conquerir el poder per canviar el món. En qualsevol cas, tots els moviments, pacífics o armats, han d’implicar un alt grau de renúncia personal; fins i tot, en el cas de les lluites armades, la vida. Es renuncia a la vida quotidiana per poder tenir un nou model polític, econòmic i social més just.

En el nostre model, mal dit desenvolupat, que vol dir capitalista, els sacrificis són molt relatius.

Per arribar a la victòria, si l’objectiu és canviar el món, ens caldria replantejar-nos el concepte de sacrifici, que per mi voldria dir més compromís de lluita i més renúncies. Segurament és difícil d’aplicar i d’acceptar però ens cal, segur, renunciar a aquest model de falsa seguretat i comoditat i perdre la por.

– Amb Nicaragua, especialment, has mantingut una relació estreta. Per què amb Nicaragua? En què consistia la teva col·laboració?

Després de la lluita antifranquista i la renúncia dels partits d’esquerra als conceptes revolucionaris per implantar un nou model social, vaig documentar-me sobre els moviments revolucionaris. El que en aquell moment tenia més possibilitats d’implementació era la Revolució Sandinista de Nicaragua, que es basava en la recerca del concepte d’un home nou. Vaig decidir donar-hi suport.

En l’àmbit de la solidaritat entre pobles, no crec en els intermediaris ni en els que fan de la solidaritat un projecte personal i, moltes vegades, en viuen o se’n cansen i el deixen després.

La solidaritat no pot ser només institucional, perquè llavors perdem el valor de la igualtat. La ciutadania dels dos països s’hi ha d’implicar i compartir objectius, si no, continuem promovent un model en què es projecta el concepte de superioritat sobre el país que rep l’ajuda. Ens fa molt de mal, el concepte de la caritat, tant als que donen com als que reben. Nosaltres hem tingut la sort de viure en un país on l’economia ens ha permès tenir moltes necessitats essencials cobertes, però això no ens ha de fer sentir superiors a ningú.

A partir de la visita a Catalunya de Manuel Maldonado, alcalde de Somoto, una ciutat del nord de Nicaragua, vam crear el moviment civil ASSOMVIC (Agermanament solidari Somoto Vic). La idea era conèixer la realitat de Nicaragua i no fer aportacions econòmiques, sinó un intercanvi convivencial entre ells i nosaltres, pagant els desplaçaments cadascú de la seva butxaca, sense buscar ajudes econòmiques. Les aportacions econòmiques havien de ser fetes per l’Ajuntament de Vic, d’acord amb un conveni institucional amb l’Ajuntament de Somoto, segons les necessitat que fixava Somoto. L’agermanament civil es basava en l’intercanvi d’experiències i de projectes sense aportacions econòmiques, com per exemple el projecte dels òptics, segons el qual un òptic de l’agermanament de Somoto feia els exàmens de la vista a persones amb pocs recursos i els enviava a Vic, on l’Òptica Comas i Estrada feien les ulleres de manera altruista. També hi va haver intercanvi entre estudiants de la UVic d’infermeria i fisioteràpia, que anaven a fer les pràctiques a Somoto; dues escoles agermanades amb escoles de Somoto, la de la Guixa i el Joaquim Salarich, els alumnes de les quals  mantenien contacte per correspondència i recollien material; i l’agermanament esportiu, entre la Unió Esportiva Vic i alguns clubs de futbol infantils de Somoto.

Recordo moltes vegades les reflexions que em feia un gran amic de Somoto, l’exalcalde Manuelito Maldonado:  “Què és la democràcia i la justícia? No hi pot haver democràcia on hi ha fam. El model democràtic actual és un engany”.

– Els objectius d’aquella lluita sandinista eren prou clars, oi? Se’n varen sortir? Com estan avui?

Des de la invasió americana, el 1912, a Nicaragua, el moviment que encapçalava Augusto César Sandino el 1933 van aconseguir expulsar l’exèrcit nord-americà. Després de l’assassinat de Sandino l’any 1934, Nicaragua va ser governada per la dictadura  de la família Anastasio Somoza, sota el control  dels Estat Units i amb la força repressora de la Guardia Nacional. Entre els diferents moviments revolucionaris que lluitaven contra la dictadura Somocista, a principis dels 60, es va crear el Frente Sandinista de Liberación Nacional (FSLN), que el juliol del 1979 va derrocar la dictadura.

El FSLN va buscar el suport internacional i es va basar en tres principis basics: Pluralisme polític; economia mixta, amb una àrea molt potent de terrenys “propietat del pueblo”, reforma agrària i principi actiu; i el no-alineament polític mundial.

Aquesta introducció la faig perquè, per desgràcia, el control i el domini ideològic de l’imperialisme dels Estat Units als països de l’Amèrica llatina és total i ha fet fracassar les lluites revolucionàries, hagin guanyat o no, com veiem a Veneçuela, Equador, Colòmbia o Bolívia, per exemple. Sempre que hi ha hagut intents de canvi, l’imperialisme els ha combatut amb tot el potencial, de manera que no hi ha hagut la possibilitat que cap canvi progressista o revolucionari prosperés o que ho fes plenament, com el cas de Cuba, per exemple.

Al sandinisme se’l pot valorar positivament els primers anys de la victòria, però amb la implantació de la democràcia formal, molts dels avenços no han prosperat, encara que la lluita pels drets civils continua viva.

Nicaragua és un dels pocs països llatinoamericans que té educació i sanitat publica vigent, i això és gracies a la revolució, encara que avui viuen sota un model neoliberal, igual que nosaltres.

La pregunta que ens podríem fer és quina diferència hi ha entre la manera de vida d’avui dia a Nicaragua i la nostra, ja que el neoliberalisme ens domina per igual. La meva conclusió és que l’única diferència és el poder adquisitiu, però en el comportament polític hi ha poques diferències.

Sempre recordo las paraules d’en Manuelito, perquè el preocupava que “el poder els corrompi i oblidin d’on vénen i quina és la seva funció social”. Avui, desgraciadament, això és així i la corrupció és el factor dominant. El capitalisme és molt semblant arreu  del món.

– Parlem de la Nicaragua sandinista que lluitava contra la dictadura de    Somoza. Com et va influir personalment el que hi vares viure?  

Segurament va ser una de les etapes més positives de la meva vida, i no només pel que vaig viure a Nicaragua, sinó també per les vivències d’altres revolucions a Centre-Amèrica.

Em van ensenyar que el compromís i el sacrifici que representa la lluita social per canviar el poder dominant és una prioritat. També vaig aprendre el sentit de la llibertat col·lectiva amb la transformació com a objectiu, la justícia com una qüestió de drets humans no negociable, la dignitat acompanyada de la igualtat i l’exigència de la lluita com un concepte revolucionari  inacabable. Són aprenentatges que mai podré oblidar i molts els vaig aprofundir i augmentar amb les meves estades en països que vaig conèixer.

Com deia el Che “el trabajo voluntario es una escuela creadora de conciencia”.

Després de les vivències els meus ulls tenen una visió diferent del que està passant, sempre hi ha la pregunta de la interrogació. Difícilment puc acceptar un fet sense qüestionar-lo.

En el món en què vivim ens falta molta consciencia del que volen dir aquests valors: revolució, dignitat, justícia i llibertat.     

– Havíem delegat en els partits polítics i fins havíem cregut en la democràcia. Ens han estafat.

La democràcia formal que tenim ens idiotitza. Anàvem a votar cada quatre anys (fa un temps que ho fem molt més sovint, això sí! I ens pensem que és democràcia), amb unes promeses electorals que els partits no tenen cap obligació de complir, i fins aquí ha arribat la participació política de la ciutadania.

Una de les últimes reivindicacions, en la qual he participat, ha estat el moviment contrari a la divisió en vegueries de l’organització territorial del Principat de Catalunya. No ens n’hem sortit i ens han imposat que Osona pertanyi a la Catalunya Central. En l’etapa de la segona República la vegueria organitzativa va ser Osona-Ripollès-Cerdanya. Avui dia segurament hauria estat millor configurar-la entre Osona-Ripollès-Garrotxa, però els postulats d’obligada militància van fer que no hi donéssim suport. Aquí es demostra com el poder polític és impositiu i mai van fer una consulta a la població per prendre una decisió que la ciutadania d’Osona volgués. Per la història hi quedarà el llibre Per què volem la vegueria de l’Alt Ter, encara que la reivindicació continua viva. En un futur es podrà tornar a reivindicar, quan es redacti la constitució catalana.

Les decisions haurien de ser acceptades per els ciutadans; per això, necessitem un sistema polític amb una participació diferent i, sobretot, cal trencar aquest model dominant dels partits. El model de partits actual és obsolet i s’alimenta, en part, de la desmobilització ciutadana. És un vertader contrasentit.

– “La poesia es un arma cargada de futuro” (Gabriel Celaya). L’art serveix per construir una Humanitat lliure? 

Sempre, en totes les revolucions, la poesia i la música han tingut un efecte acompanyador, mobilitzador i de suport a totes les accions d’insurrecció revolucionàries.

Avui dia tenim formes de fer cultura diferents, també. Hi ha una cultura d’entreteniment més supèrflua i la cultura compromesa. La primera, per passar el temps sense qüestionar-se gaire res, una forma d’entreteniment cultural que ens manté adormits. Però hi ha una altra cultura, compromesa, que ens fa pensar i raonar, que algunes vegades ens omple d’impotència però que fa que ens ho qüestionem tot, que pensem.

La poesia és un aspecte cultural molt important per mantenir viu el pensament crític. A Roda hem pogut gaudir de la poesia de Miquel Martí i Pol, sempre n’he set un gran admirador.

La poesia revolucionària ens serveix per mantenir una consciència sobre la realitat, els objectius i les vivències que el poble té. La majoria de poesia  revolucionària continua viva en  el temps i passa a la història com a exemple de compromís i com un crit d’esperança.

Aquesta mena de poesia expressa, moltes vegades de forma popular i anònima, les realitat socials i ens proporciona elements per saber diferenciar on és la diferència sobre l’apatia de tot els que ens envolta i la transformació i el compromís en la realitat futurible de la necessitat dels canvis socials.           

– És una evidència que a bona part del món occidental  ressorgeix un nou feixisme. Com és possible? Hem oblidat la història?

El feixisme no ha desaparegut mai, però ha estat uns anys endormiscat. A l’Estat espanyol, per exemple, no només no ha fet mai nosa, sinó que les clavegueres de l’Estat l’han fet servir i l’han protegit. El cas de Guillem Agulló, per exemple, seria impensable en qualsevol país amb una democràcia mínimament ferma. Amb això vull dir que l’arribada de Vox al Congrés i al Parlament de Catalunya els ha col·locat al centre del debat polític, però abans ja havíem patit la política feixista municipal de Plataforma per Catalunya i, actualment, del Front Nacional a Ripoll.

L’extrema dreta es val del malestar social per fer propostes demagògiques. El problema és que els partits d’extrema dreta entren en el debat polític com una opció política equiparable a qualsevol altra, però no és així. Aprofiten allò que en democràcia qualsevol programa electoral ha de poder ser vàlid, però hi hauria d’haver una línia vermella basada en els drets humans. Els partits que presenten propostes que atempten contra els drets humans no poden ser equiparables als altres. Ens caldria més control, directe, ciutadà als partits polítics

– Què cal per combatre’l?

Cal, sobretot, formació, tant històrica com política i social. Si no tenim formació política, que no té res a veure amb la formació acadèmica, sinó amb la confrontació d’idees, és difícil de rebatre i, de vegades, fins i tot d’identificar, l’extrema dreta. Passa amb el Front Nacional, a Ripoll, que una part dels votants no el reconeixen com un partit d’extrema dreta.

D’altra banda, també cal saber contrastar allò que ens expliquen. L’extrema dreta fa servir molt la rumorologia, diuen que els immigrants cobren 1.000 euros cada mes, m’han dit que els donen un pis de franc, ens prenen la feina… Però jo dic, tu ho has vist? Si jo t’expliqués que el cap de setmana passat vaig anar a la Lluna, em creuries? Pur sentit comú.

Finalment, cal consciència social. Si vivim en un món on una part de la població viu en guerra i una altra sense les necessitats bàsiques cobertes, què hi ha d’estrany que vulguin provar de refer la vida en un altre lloc? No els és gens senzill i la majoria no se’n surten gaire bé, econòmicament, quan arriben a Europa. Per què, doncs, els culpem de tots els nostres mals? Carreguem als més febles els problemes estructurals d’un sistema econòmic que no funciona.

– Els més alarmistes consideren que el món està fatal i que, ras i curt,  l’única solució seria l’extermini de la raça humana i començar de nou. Exagerat?

És cert que, en aquest moments podem considerar que la situació social, especialment el sector del treball i de la sanitat, és molt complicada. És fàcil, per tant, que tinguem pensaments alarmistes i, en alguns casos, de desesperació.

Jo sóc optimista i crec que sabrem revertir la situació que vivim. Hi ha moltes més possibilitats que les que avui imaginem.

Sempre he tingut l’esperança que arribarà un dia que prendrem consciència i no podrem suportar les desigualtats i injustícies que vivim mundialment. El model que hem viscut fins ara s’ha acabat.

La política de les retallades s’ha demostrat que és injusta i ineficaç. Pensar que amb ajudes econòmiques als països més empobrits, que després han de tornar, farà canviar la tendència a la pobresa que s’està imposant ja a Europa o al països considerats rics, és no acceptar que el model actual s’ha acabat. Aquesta situació és insostenible.

Les crisis com l’actual, i no parlo només de coronavirus, sinó sobretot del model de vida injust que el capitalisme ens ha imposat, amb retallades econòmiques o la distribució de la riquesa acumulada només a una minoria dominant, farà explotar la ràbia continguda de la ciutadania. S’han acabat els silencis i les imposicions. Les protestes i els esclats de violència social i revolucionària faran que construïm una nova societat més justa i equilibrada.

És cert, també, que el model capitalista podria imposar-nos un model més reaccionari  i aplicar mètodes d’extermini i de por, com el feixisme. Però tinc confiança en l’ésser humà i que podrem lluitar contra aquests mètodes que històricament han fracassat. No ho puc evitar, sóc optimista.

– No hi ha motius per deixar de creure en la Independència…

Crec en l’alliberament nacional dels Països Catalans i sóc actiu en la lluita per la independència. Sempre he set partidari dels moviments populars ciutadans com la forma de canviar el model social i polític que vivim actualment, com l’ANC i els CDRs.

Òbviament, no hi ha cap motiu, ni un, per deixar de creure en la independència. Sobretot, perquè no hi ha hagut cap solució política per part de l’Estat espanyol més que el xantatge i la repressió i els partits l’han acceptat implícitament. Quina mena de futur podem tenir, en un estat com aquest? La independència, pels que som independentistes, serà sempre una prioritat, perquè tenim tant dret com qualsevol altre ciutadà a ser allò que volem ser. Durant molts anys hem estat una minoria i, com a tal, hem acceptat els resultats polítics que ha triat la majoria. Per quins set sous ara que ja no som una minoria la nostra opinió ja no té validesa? Potser encara no tenim un estat propi, però l’anhel de construir-lo no ens el trauran mai i, tard o d’hora, arribarà.

– Si no veiem progressos és fàcil desencantar-se… 

Les transformacions i els canvis socials són, en general, lents, i en la societat en què vivim, que tot ho volem per demà, pot ser contradictori, per consolidar un canvi. La revolta independentista en podria ser un exemple. A la gent de certa edat, com jo, que hi donem suport i participem activament, ens pot semblar que no ho podrem viure, però jo tinc l’esperança que ho podré gaudir, si ens desempalleguem de les estratègies poc unitàries dels partits.

En aquest sentit, és bo l’actitud del moviment zapatista, a Chiapas. Ells transmeten generació rere generació la voluntat de canvi i la lluita contra els diferents governs mexicans que els han dominat. No basen la seva estratègia en la rapidesa, sinó en la constància de mantenir viu l’objectiu de la llibertat com a poble. En les visites que hi he fet em va quedar gravat  l’esperit de lluita, la convicció, tot i les dificultats, i la confiança en el futur generacional per arribar a la llibertat i a altres models de vida.

Aquí hi ha la gran diferència amb el nostre món. Ho volem tot ja, ara, i potser no és possible ara mateix, que no vol dir que sigui impossible.

Quanta gent ha perdut la vida per aconseguir un objectiu al llarg de la lluita per la independència o per canviar el model social? Jo no soc ningú per abandonar i deixar-nos portar pel desànim.

El nostre exemple de constància i de compromís serà vital per aconseguir-ho, tant si ho podem veure com si ja no hi som. La lluita, però, ha de continuar i no la fem només per nosaltres mateixos, sinó que ha de transcendir.

 – Ens en sortirem –canten Obeses-. Sí? Ens en sortirem? 

I tant que ens en sortirem. Una cançó plena d’esperança i optimisme.

A la vida sempre hi ha hagut moments que ens hem sentit guanyadors i amos de les nostres decisions.

Les vivències personals són moments irrepetibles, com per exemple, en el meu cas, el referèndum de l’1 d’Octubre, després de tants anys de lluita i reivindicacions. Vam superar molts esculls i va ser possible gràcies a la implicació ciutadana. És bo que ho recordem i que siguem conscients de la força que tenim.

Aparentment sembla que no haguem avançat, però el fet que vam protagonitzar és història i demostra que tenim la força per tirar endavant.

I així amb moltes coses que podem canviar. La força la tenim nosaltres i la història la definim nosaltres amb compromís i constància.

– Un tema preocupant. A parer teu:  quina és la situació de la llengua catalana quant a ús al carrer?

El problema de l’ús de la llengua el tenim des que va començar el procés de normalització, ja fa més de 30 anys. El franquisme va imposar-nos el castellà i  el Reino de España continua la mateixa imposició. És una qüestió que no s’ha volgut encarar mai, per part de les institucions, que ens inunden de xifres positives pel que fa a l’aprenentatge de la llengua. És veritat que s’ha fet un camí extraordinari en l’àmbit de l’aprenentatge, i que aquesta feina era absolutament necessària. Ara bé, si no s’aconsegueix augmentar l’ús, de què serveix saber la llengua? La qüestió ja no és si sabem o no sabem català, la qüestió és per què abandonem la llengua i parlem en castellà en situacions determinades. I per què és important, això? Doncs perquè ens perpetua en una situació d’inferioritat com a parlants. Saber dues llengües, o tres o quatre, quantes més millor, és una riquesa, però canviar de llengua, en general, com a hàbit social, cada cop que creiem que la persona que tenim al davant no és catalanoparlant, ens col·loca en una posició molt perillosa.

Cal trencar la por d’usar la llengua amb normalitat en qualsevol situació. Primer, perquè la majoria de vegades que passem al castellà per por que no ens entenguin, no és necessari. Que una persona no tingui el català com a llengua materna no vol dir que no l’hagi après i, en tot cas, que no l’entengui. D’altra banda, perquè perpetua la idea inconscient que parlar en català és de mala educació o que pot crear conflicte i, per tant, la llengua de confort és el castellà.

Hem de tenir molt present que cada cop que canviem de llengua fem, que la nostra sigui una llengua prescindible i, per tant, innecessària socialment.

 – Allò més denigrant per al poble català és no poder ser qui som… 

No, el més denigrant és claudicar i deixar-nos dominar pels poders econòmics i polítics establerts, tant del Reino de España com  europeus.

Encara que ens imposin ser espanyols, no podran obligar-nos a renunciar a la nostra nacionalitat catalana.

Quanta gent, des de el 1714, amb el seu heroisme, s’hi ha deixat la vida per aquesta causa de dignitat i llibertat! Seria molt covard, si en som conscients, abandonar la lluita per por o per conformisme personal. El treball i el compromís de les nostres generacions anteriors, hauria estat en va.

En totes les causes de canvi social i polític ens cal compromís i perseverança.

Els darrers anys ens han ensenyat que és possible i que les coses les podem girar ràpidament; però si jo no ho puc veure i gaudir la llibertat de la nació catalana, no ho considero injust ni denigrant, perquè la feina haurà servit per continuar la lluita per  l’alliberament nacional dels Països Catalans. Mentrestant, jo continuaré sentim-me català, no espanyol.    

– Allò que més aprecia el poder és l’immobilisme del poble. Què ens cal per despertar-nos del tot?  

Ara estem immersos en un problema de gran gravetat, la pandèmia del coronavirus. La gestió política d’aquesta crisi, tant per part del gobierno, el  govern, com dels partits, genera un augment de la desconfiança i la decepció de la ciutadania. Aquesta situació, amb la qual hem de ser molt crítics, ens encamina a la implantació de models més autoritaris, populistes i dogmàtics, i al control de la ciutadania. Per tant, si ja havíem parlat d’un model social massa individualista i desequilibrat, la deriva actual no farà més que accentuar-ho.

Tot i que no sembla que, de moment, vagi per aquí, la crisi ens podria obrir possibilitats de canviar aquest model tan vulnerable i iniciar una revolta que permeti recuperar el poder dels ciutadans en la presa de decisions i de control polític. Hem de plantar cara i no acceptar, per delicada que sigui la situació sanitària, nous models impositius que comporten pèrdua de valors.

Hem de perdre la por i activar la protesta i la mobilització contundent per proposar canvis i la recuperació de la nostra força ciutadana. L’esperança passarà per reforçar el teixit social.

Aquests dies les respostes ciutadanes, majoritàriament, han  estat exemplars i solidàries, i ens demostren la importància del suport ciutadà. Aquí és on ens hem de fer forts, per quan hagin passat aquests dies preocupants, per sortir al carrer i exigir un nou model social, igualitari, sense privilegis de classe, sobretot en els sectors dominants (partits, militars, policia, monarquia, judicial, bancari i de les gran empreses dominadores). El descrèdit d’aquests sectors és total.

Cal sortir d’aquesta crisi amb la confiança reforçada cap la sanitat pública, l’educació pública i l’assistència social plural i amb un nou model de plantejaments socials i polítics, lluny del model actual.

Avui ens toca trencar  les pors que ens tenen esclavitzats i dominats. Lluitarem per la nostra independència, per la dignitat  humana i per decidir per nosaltres mateixos.

– L’entenem prou bé la força de “la desobediència civil”?

Segons la meva experiència hi ha diferents formes de desobediència i de lluita.

La lluita armada va ser un instrument utilitzat per moltes guerrilles revolucionàries, que va donar els seus fruits per canviar de model de vida. El cas cubà en seria un exemple. En altres casos, per mitjà dels pactes es va arribar a les democràcies formals, però no hi va haver canvis socials ni de poder de classe dominant.

En les nostres democràcies, el conformisme i l’economia han esdevingut els principals factors d’esperança. Per trencar aquesta comoditat actual i l’acceptació resignada dels plantejaments polítics, i dins del model pacifista que vivim, la desobediència civil sembla una bona eina per lluitar contra aquesta resignació.

La desobediència civil és l’acció que ens permet incomplir normes, lleis o accions socials per una causa concreta i en benefici col·lectiu, és a dir, per generar un canvi. La desobediència civil, òbviament, no es pot entendre en benefici propi, sinó que s’ha d’entendre com a motor de canvi i, evidentment, amb la consciència d’acceptar-ne les conseqüències. Crec que és un camí que vol un suport majoritari perquè, si no,  és difícil que tingui ressò i que generi canvi.

L’exemple més recent que hem viscut, molt de prop, és l’1 d’Octubre. Quan aconsegueixes un èxit com aquell, la satisfacció enforteix nous objectius. Ara ens hem de plantejar, de forma definitiva, l’objectiu de la independència política del Catalunya. El problema principal, com diu David Fernàndez, és “l’obediència civil”.

– On està el goig de viure? Hem perdut el goig de les coses senzilles?

El tòpic diu que el goig de viure el trobarem en les petits coses.

Això ajuda, però per mi, pensar només en les petites coses pot ser una claudicació per acceptar els fets consumats i oblidar-nos de les grans possibilitats de fer altres coses.

Enyoro les abraçades, les carícies, els petons, gaudir de la naturalesa, de les trobades amb amics i companys, d’omplir la vida amb poesia, dels petits plaers quotidians, però no puc pensar que això sigui, només, els ingredients per construir un nou futur.

Tot es complementa i no deixaré d’activar-me per canviar el model social de vida i de compromís. Sé que en tota l’entrevista aquest concepte l’he repetit moltes vegades. No m’agrada el futur de la societat, tal com el veig fa temps. Per això crec que hauríem de ser conscients que sense una actitud de canvi social de la majoria, el futur és molt negre.

Continuem vivint en el goig de les petites coses, però sense oblidar-nos que les revoltes socials han de ser la prioritat per sobreviure.            

– Com portes el confinament?

Passem uns dies de molta incertesa i intranquil·litat. Molta gent ha perdut familiars o amics i no ens n’hem pogut acomiadar. Tot és molt injust i confús.

Ens preguntem com, amb totes les evolucions tecnològiques i científiques, no s’ha pogut aturar la pandèmia. Alguna cosa no hem fet bé i ens haurem de plantejar exigir responsabilitats.

No tot pot continuar com fins ara. Haurem de canviar el model de vida i en aquest nou model la participació ciutadana ha de tenir més pes en la presa de decisions, per tornar a recuperar el sentit comú i prioritzar  el benestar social per sobre del benefici econòmic de les grans empreses i dels polítics corruptes. Prou de les polítiques egoistes dels partits i d’imposicions. Cal expulsar el model de partits actual i exigir responsabilitats amb una justícia popular lluny d’aquest model de justícia arbitrària, irresponsable i venjativa.

A nivell personal, sé que als 76 anys estic en la franja d’edat de risc i ho visc amb una certa preocupació, però esperançat que podré continuar el meu compromís. L’exemple i el compromís que, en general, dóna la societat, per sobre del descontrol i la barbaritat que els polítics han demostrat, m’encoratja. És important reconèixer la tasca dels sectors essencials, especialment els sanitaris, que s’hi deixen la pell després d’haver patit les irresponsables retallades econòmiques.

Ara tinc temps per recuperar hàbits com la lectura i la convivència familiar. Val a dir, però, que gràcies a les noves tecnologies no ens hem aïllat del tot. Aquests dies continuo reflexionant i escrivint per enfortir el compromís social per  canviar el model social i polític.

L’optimisme, l’humor, el no oblit, la companyia i la comunicació familiar i amb els companys de lluita són els meus aliats de confinament.