“SI ESTIGUÉSSIM BOJOS JA ENS HO HAURÍEM TRENCAT TOT”
Vaig néixer a Figueres el 30 de novembre de 1998 i al cap d’un any vàrem venir a viure a Roda. Tinc un germà, en Marc, que es dedica al surf. Tinc el Grau Mitjà en Cafemn –Conducció d’Activitats Fisicoesportives en el Medi Natural-, també el de modalitats de neu –que és per ser tècnic d’explotació d’una estació d’esquí: puc ser “pister”, maquinista, artificier, remuntador- i el Grau Superior d’AFE –animació i ensenyament socioesportiu. També sóc TD1 d’esquí alpí i piragüisme, TD2 en aigües braves i socorrista aquàtic…
Jove i amb el temps ben aprofitat. Concreta’ns-ho, a què et dediques?
Professionalment haig de dir que sóc professor de freestyle i guia de riu –ràfting, caiac…
No deus pas tenir temps per a les aficions?
És que la meva afició és l’esquí! Durant quinze anys vaig jugar a futbol i vaig deixar-ho per anar a fer el Cicle de neu. Des de llavors la meva afició ha estat l’esquí. I amb l’esquí en tinc ben prou! També m’agrada editar vídeos meus que em gravo esquiant.
Vaja, que ets més de muntanya que de mar.
I tant!, el mar no l’aguanto. Tampoc no m’agrada la gentada que hi ha. Passo, passo. Jo no sóc de multituds.
Tens alguns projectes futurs?
Són relacionats amb l’esquí. Porto un any i mig fent un projecte de l’esquí al carrer. Normalment s’esquia a les pistes, però quan cau neu a la ciutat o al poble també tens baranes i altres elements que et permeten crear el freestyle al carrer. Veus una barana, fas un salt i et busques tu mateix com embalar-te. És una manera de fer esquí urbà. Quan neva a Sort, per exemple, surto amb quatre pales a muntar coses pels carrers. És una modalitat més difícil ja que has de crear i pensar tu mateix l’spot, barana o salt que vols fer.
I esquiar sense neu?
També es pot fer! Tinc algun vídeo on es veu: només hi ha el salt i la barana, sense recepció. En el meu cas caus a l’asfalt. Però també hi ha el famós agroski, que és esquiar sobre la gespa.
Tu véns del món del futbol.
Sí, vaig estar-hi jugant des dels tres anys fins als setze. Era la meva passió. Jugava i entrenava. Vaig acabar al Manlleu, al juvenil A. I plego perquè marxo a Pont de Suert a estudiar un Cicle de neu. No eren compatibles els estudis i el futbol. Per una banda me’n penedeixo -perquè també tenia ganes de ser algú en el futbol, tot i que és bastant difícil-, però per l’altra no perquè he descobert l’esquí, que era el que em faltava per tenir alguna cosa que em motivés cada dia…
I ara, amb l’esquí, el teu objectiu és poder-t’hi dedicar professionalment?
Si puc, sí. És molt difícil i ho veig bastant impossible, però jo ho segueixo provant. Segurament serà més possible poder-m’hi dedicar professionalment sent entrenador de freestyle en un bon club o en la Federació Espanyola; però, de moment, m’estic centrant en mi com a esquiador, no com a entrenador encara.
Vares començar a esquiar…
Fa sis anys i, per ara, com qui diu només he participat en competicions locals. La meva intenció és començar a competir ja a nivell d’Espanya i, a partir d’aquí, anar pujant.
Hi ha moltes instal·lacions a l’estat?
No gaires. Aquí a Catalunya només tenim la sort de tenir dos Snowparks en condicions d’entrenar i poder progressar: Port Ainé i Baqueira Beret. I a nivell de competicions hi ha un tour que fan amb quatre o cinc competicions durant la temporada: a Port Ainé, Font-romeu, Andorra (Grandvalira), Baqueira… Encara no l’he fet, aquest circuit, però està al caure. Cada vegada el nivell és més alt i per anar allà i no competir m’estimo més, de moment, esperar una mica més.
Tenim entès que has estat vivint a Àustria.
Sí, aquest any durant sis mesos. Hi vaig anar perquè Àustria, juntament amb Suïssa, és la meca de l’esquí… però la vida a Suïssa, en estar fora de la Unió Europea, és força més cara. Àustria, miris on miris, té estacions d’esquí, telecadires, telefèrics: hi ha una gran cultura de l’esquí.
Com decideixis anar-hi?
A Port Ainé hi ha un monitor d’snowboard que hi va anar un parell de mesos l’any passat i, tot i que en va haver de tornar per la qüestió de la COVID, ens va explicar el que hi havia. Ens va semblar que havíem d’aprofitar l’ oportunitat perquè som joves i, més endavant, no sé si podrem fer-ho. Ens vàrem motivar i vàrem començar a estalviar diners.
On vivies exactament?
A Absam, a deu minuts d’Innsbruck. De cara a la nova temporada, hi mantindrem el pis durant aquest estiu i al setembre o a l’octubre hi tornaré. El que té de bo Àustria és que si aquí, a Espanya, la temporada de neu és d’uns quatre mesos, allà és de vuit, que poden arribar a ser deu i tot. Això et permet disposar de moltes més hores a la neu i poder entrenar i tenir molt més rodatge sobre els esquís.
Si no n’ets professional, encara; com t’espaviles?
Treballant. Treballava de matinades en una empresa DPD. Estàvem a la nau descarregant els paquets que arribaven en els contenidors . Al cap de dos mesos em varen canviar a una altra feina: reparar els paquets que arribaven amb no prou bones condicions. Treballava més o menys de dos quarts de quatre fins a les deu del matí. A aquesta hora anàvem cap casa a esmorzar, agafàvem el cotxe i cap a esquiar fins a les quatre o quarts de cinc. I, si podia, a quarts de nou o les nou cap a dormir. Jo no sóc de sortir de festa; m’estimo molt més anar a esquiar.
Esquies cada dia?
Sí; i si un dia no ho faig és perquè necessito descansar. Al final arriba un punt en el qual vas a fer un truc fàcil i, si no el planxes tan bé com ho feies abans, vol dir que no estàs descansant com cal.
Amb quin objectiu arribes a Àustria?
Sobretot, millorar com a esquiador. I tot i que una lesió m’ha perjudicat bastant, jo diria que aquest objectiu s’ha complert. En l’aspecte de baranes he fet una evolució bastant gran. I en el de salts vaig patir una caiguda força bèstia pel gener que me’n va deixar apartat algun temps. Bàsicament, tenia por de tenir una altra caiguda i que se m’acabés la temporada. Penseu que a Àustria tot és més gran: un salt de dotze metres, que aquí és considerat gran, allà només és mitjà. Allà tens salts més grans, per tant també són més grans l’aire que agafes, la volada, la velocitat… i la caiguda també és amb més impacte.
Fins a quina alçada t’has enfilat?
Màxim, vuit o nou metres. I el màxim que he volat han estat uns trenta. També haig de dir que aquests trenta varen ser sense voler, no havia de volar-los! Va passar que la velocitat era massa ràpida i quan surts no ho pots controlar. Tu tens un salt i una recepció. Aquesta recepció és en baixada, perquè si fos en pla t’ho trencaries tot. No pots caure en pla, seria com caure en una piscina. És imprescindible fer la recepció en la zona adequada de baixada, perquè quan contactis amb la neu puguis seguir lliscant. Per tant, és molt important la velocitat: no pots ni quedar-te curt ni passar de llarg!
Deus tenir un entrenador.
No, no en tinc! Seria l’ideal però no en tinc possibilitats. Per progressar, faig servir vídeos d’altres esquiadors molt tècnics; d’aquesta manera puc veure el truc, entrenar-lo i executar-lo igual o similar. Al final per això es diu freestyle, perquè no hi ha un reglament de trucs establerts. Avui en dia s’està evolucionant molt cap a les rotacions antinaturals. I quan tinc algú que em grava em va molt bé per corregir tots els errors que poden haver-hi, abans, durant i després del salt.
En el freestyle: què puntua?
Principalment puntua el truc que estàs executant, la dificultat del truc, la fluïdesa amb els esquís, la paràbola que agafes, la diversitat de trucs i la forma en què executes els trucs, i que tant pots anar d’esquena com de cara, com rotar cap els dos costats. I encara hi ha altres elements importants: la recepció –sense posar ni mans ni cul, i centrat-, si mentre voles agafes l’esquí –ho anomenem grab-, si dones més voltes…
Són moltes coses.
I també depèn de cada jutge. Hi ha qui valora més que facis un tres seixanta o un set-cents vint, que són dues voltes senceres, amb fluïdesa, que es vegi ben fet, lent, que vegi que el controles… que no fer un mil vuitanta, que són tres voltes, més desmanegat.
Com és que fas freestyle i no pas una modalitat més clàssica, com ara descens o esquí de fons?
Jo vaig començar com tothom, fent pistes. Però fins i tot fent pistes sempre hi veia possibilitats de fer-hi salts. Veia una muntanyeta, la saltava i algú em deia que ho feia bé. T’animen a provar un cent vuitanta –mitja volta- o un tres seixanta, i t’agrada. I al final és això: arribar a casa havent fet alguna cosa nova cada dia. Això et dóna la motivació per l’endemà no només repetir el que has aconseguit avui sinó també per fer alguna cosa nova. És molt important que t’agradi el que fas.
La qüestió és trencar certa monotonia.
Sí, però també és un problema intentar sempre fer coses noves, perquè no estàs consolidant ben bé els moviments anteriors. Hi ha el risc d’ arribar a final de temporada i que ja no recordis què feies al principi. Has d’aconseguir cert grau de mecanització. Tinc trucs que potser he provat dos o tres cops i saps que no sempre el podràs fer bé perquè no tens consolidat el moviment com en altres trucs que saps que no fallaràs mai.
No té límit el freestyle?
No, és infinit. Perquè quan ho has fet per una banda ho pots fer per l’altra, llavors ho pots fer d’esquena per l’un i l’altre cantó, després pots fer un truc amb vint grabs (agafar-te l’esquí) diferents… És infinit.
La por no deus pas saber què és.
Sí, i tant que sé què és la por. És necessari saber veure si una cosa és factible o si m’hi veig en cor. Abans m’hi tirava més; ara sóc més conscient del que hi ha. La por és dolenta, però has de tenir un cert respecte. En el moment quan surts pots tenir certa por, però quan ja estàs baixant només has de pensar en el moviment que vols fer i que tot anirà bé. Si penses que fallaràs, fallaràs cent per cent.
Influencia que hi ha hagi espectadors, públic?
A mi m’agrada, em motiva i tot. Sí que si m’està gravant gent que no m’ha gravat mai, em pot posar nerviós. Ara, que la gent em miri, em motiva més. Al final és un esport que no té un públic establert com pot ser el futbol, bàsquet, etc… i per poca gent que hi hagi recolzant el freestyle, nosaltres som feliços.
El freestyle s’ha de considerar més un esport o un espectacle?
Bona pregunta… Sí que és un esport, perquè finalment ja és olímpic –és més, fins ara només ho era l’Slopestyle i ara hi han afegit una altra modalitat: el Big Air…
Però també és cert que és un espectacle, sobretot quan fan competicions enfocades més a l’espectacle i menys a la competició com serien les sessions de The Nines 9, Kimbo Sessions, Prime Park Sessions, etc..
Vaja, hi ha moltes modalitats…
Unes quantes. En el freestyle en esquís hi ha: Slopestyle, Big Air, Knuckle Huck, Half Pipe, que ha popularitzat la Queralt Castellet amb snowboard, l’Ski cross, els Aerials i els Moguls Skiing… En l’esquí alpí hi hauria: l’eslàlom, el gegant, el super gegant i el descens. Després tindríem l’esquí nòrdic, on hi ha: l’esquí de fons, el biatló i, per últim, hi hauria l’esquí de muntanya, el Telemark i el Freeride.
Per què, la teva modalitat, quina és?
L’Slopestyle i el Big Air. Són les dues amb les quals em sento més còmode i on puc expressar-me millor. Vaig poder participar a la Copa del Món de Boardercross no com a competidor sinó com a shaper del circuit. I a les Finals de la Copa del Món d’esquí alpí a Grandvalira.
També has practicat el fora pistes (freeride)?
Sí, i tot i que he participat en alguna competició no és la meva modalitat… no és on passo més hores i, per tant, no se’m dóna tan bé. Puc fer una baixada fora pistes perfecte; però quan porto cinc baixades necessito anar cap a l’Snowpark a saltar i grindar. El final es el què em fa més feliç.
Evidentment, un esquiador de descens, per exemple, no té per què ser bo també en freestyle.
És que no té res a veure. Jo mateix, en pista, no en tinc ni idea! Però un bon esquiador de pista que vulgui ser freestyle ho tindrà molt més fàcil perquè té una bona base de tècnica que és fonamental per a tot. Jo no vinc de cap base de res. Quan vaig arribar al Cicle de neu no sabia ni què era un remuntador! Em varen dir fes això i fes allò i se’m va donar bé de seguida: al primer dia ja baixava pistes vermelles sense ni saber-ho! Després, com que has de tenir un bon nivell d’esquí per aprovar el Cicle de neu, vaig haver de fer una mica de tot: descens, fora pistes, descensos amb lliteres… Fas de tot! I jo venia de no saber esquiar! Va ser una emoció molt gran aprovar el curs el primer any!
Totes aquestes diverses modalitats que ens has detallat abans són esports extrems d’hivern, oi? Llavors, cal un punt de temeritat?
M’agraden els esports amb cert risc però no tinc un caràcter temerari. Puc dir-te que, per exemple, em fa molt respecte l’alçada i, si bé m’agradaria tirar-me en parapent, no em tiraria en paracaigudes, no m’hi veuria en cor. En el que fem hi ha una part molt important de tècnica, de saber què fas, d’entendre la rotació… no sortim a veure què passa. Nosaltres no estem bojos, perquè si ho estiguéssim ja ens ho hauríem trencat tot.
El freestyle ha evolucionat amb el temps…
Sí, en molt poc temps. Per exemple, no fa gaires anys que un cork 9 –que és un truc amb dues voltes i mitja rotant una mica el cos- només el feien els millors, com ara el francès Candide Thovex. Avui dia puc dir que també l’he fet.
Abans hem parlat de la necessitat d’un bon descans, també és important la dieta?
Quant a dieta no és tan exagerat com en d’altres esports, com deu ser-ho en el futbol professional, per exemple; jo crec que el més important és la forma física que té cadascú. El que sí que és habitual en el meu cas és, abans de sortir a entrenar, prendre’s una beguda energètica. Allà a Àustria gairebé les regalen! Sabem que no són bones per la salut a llarg termini.
Baranes, salts… Què és el que et costa més de fer?
Segurament, rotar més de dues voltes cap al cantó dolent (girar cap a la dreta). Jo sempre giro cap a l’esquerra. Sóc dretà i giro més bé cap a l’esquerra. I la rotació cap a la dreta l’estic practicant bastant perquè haig de millorar. En una sessió d’slopestyle tens o tres salts i dues baranes o dos salts i tres baranes. Són cinc mòduls, més o menys. Llavors es tracta que el jurat vegi que tens varietat de recursos i que tant pots entrar per la dreta, per l’esquerra, d’esquena…
En una competició, improvises o executes el que has estat entrenant?
No, no pots improvisar. En competicions locals, sí; però en competicions més importants fas la ronda que has estat entrenant. Només podries improvisar en el cas que els altres esquiadors que competeixis hagin pujat molt el nivell i hagin fet trucs molt ben planxats (ben fets) i de gran dificultat; llavors si els teus trucs saps que no et puntuaran molt alt has de buscar una alternativa a la ronda que tenies pensada afegint més rotació o bé girar cap al costat dolent, etc., per tal de poder competir i estar al mateix nivell.
En les competicions, sembla que la bona relació entre vosaltres és més de companys que de rivals.
Sí, sempre. Te n’alegres per ells quan veus que fan una cosa nova i els surt bé. De la mateixa manera que ells s’alegren per tu. Al final és aquesta rivalitat sana que fa que valoris el que fan els col·legues i t’estimula i et motiva a superar-te. I ens ho comentem i tot. Jo no tinc entrenador i no puc mirar-me a mi mateix mentre faig un truc. Així que agraeixo els comentaris que em fan.
Tens vint-i-tres anys. Fins quan et veus fent això?
Fins que les lesions m’ho impedeixin. Als trenta comences a veure que si et fots un bon clatellot el cos ja no reacciona de la mateixa manera. Ara encara és diferent: si em foto una bona patacada potser l’endemà no podré esquiar però al cap de dos dies sí.
Et queden, doncs, molts anys de corda. On creus que pots arribar?
Campió d’Espanya no crec que hi arribi. De moment encara no ho veig assequible, però la meva aspiració és competir per arribar al podi dels tres millors. Es tracta d’entrenar fort i tenir trucs més automatitzats per poder-los fer amb facilitat i fluïdesa.
Cada entrenament és diferent?
Sí, normalment cada dia entrenes una cosa diferent. Jo, per exemple, tinc una petita mania que si quan faig el primer truc no em surt bé i amb prou fluïdesa, no serà el meu dia. I, al revés, si quan entro em surt bé, serà un dia collonut. Per tant, hi ha d’haver una progressió: no començaré per res gaire complicat… a part que el teu cos necessita escalfar-se. Quan comencem a provar coses noves és quan ja vas calent i motivat dels trucs anteriors, o veus algun esquiador que fa el truc i penses que el pots fer.
Què se sent allà dalt, en un salt?
Tens temps de fer correccions o, si surt com pretenies, alegrar-te’n i tenir una bona sensació. Però pensa que són només dos o tres segons de volt.
T’afecten les caigudes fortes?
No, no; no et poden afectar. Després d’una caiguda forta l’endemà tornes a entrenar igual, com si res.
Ets competitiu.
Sí, i tant! A la Freenight, de Port Ainé, vaig quedar tercer i a la Pyrenees Fire Lines setè. La Pyrenees és unacompetició de freeride, fora pistes, i no és la meva especialitat. Però tot i així, jo surto sempre a guanyar: el futbol em va fer competitiu. Si no guanyo, vaig a felicitar els vencedors, i em motivo per entrenar més perquè crec que no estic al seu nivell encara. Jo no em conformo quedant tercer: vull ser el primer.
El caiac és una altra història.
Sí, m´hi dedico només com a ofici. A mi el que em motiva és esquiar! A la primera nevada que cau al Pirineu ja tinc els esquís posats i ja estic preparat per fer salts i trucs.
Aquesta entrevista es va publicar en forma reduïda a la revista Roda de Ter (RdT) corresponent als mesos de abril, maig i juny de 2022, núm.780
sapsquevulldir 