Francesc Mataró Vilar

Aquesta entrevista s’ha publicat en forma reduïda a la revista RdT núm 761, corresponent a maig-juny 2018.

FRANCESC MATARÓ i VILAR / Corredor de motocròs

“Si tingués amb les motos la facilitat i el talent innat que tinc amb els estudis, estaria al capdavant del mundial!”

 

Vaig néixer a Vic, a l’Hospital General, o això m’han dit sempre, el  22 de gener de 1993. Actualment tinc parella. Treballo com a advocat des de fa set mesos. L’altra meitat de temps sóc pilot de motos. Com tot esportista no em poso límits: quan aconsegueixo una fita ja penso en la següent. Ara, treballant com a advocat, sortir a córrer a Europa és impossible logísticament. Per tant, seguiré centrant-me a córrer els campionats de Catalunya i d’Espanya.

Has dit que actualment corres a l’estat; però també ho havies fet a Europa.

Sí, és així… el 2016 vaig fer totes les proves del campionat mundial que es varen córrer a Europa. Les dues d’Indonèsia i les d’Estats Units no les vaig fer, bàsicament per qüestions econòmiques, perquè si fos per mi… I ara i tot, si econòmicament pogués, correria el mundial. És un esport car, com tots els esports de motor. Una moto de competició val uns set o vuit mil euros, i ara mateix jo en tinc tres per poder competir, més tota la preparació, suspensions, motor… És cert que tenim ajudes i que Kawasaki m’ajuda molt, però tot i així has de pagar-te moltes coses: preparacions, viatges…

I tot això en un equip…

Sí, jo sóc el pilot. Hi ha un tècnic de suspensions, un de motor i el cap de l’equip.

A veure si ho tinc ben entès: la moto s’ha d’adequar a cada circuit?

Sí, tenim una base que ens vagi bé per a tots els circuits però, depenent de com són, cal fer uns reglatges, uns setups, que en diem. El motor no el modifiquem tant, però d’un circuit a l’altre les suspensions solen variar bastant.

També cal adaptar la moto a les característiques físiques del pilot?

I tant! Aquesta moto està pensada perquè sigui bona per a pilots de metre setanta-cinc o metre vuitanta; per tant s’hi han hagut de modificar coses per a  mi, que sóc tirant a baixet. S’han retocat estreps, seient, manillar… En aquest nivell no es tracta només d’agafar la moto i donar gas!

I en les adaptacions a cada circuit, tu hi intervens?

Jo dic les meves sensacions, i tenint en compte l’experiència, juntament amb el tècnic trobem la solució.

Els profans ens hem de documentar. De competicions de motos hem de distingir enduro, motocròs, dirt track, velocitat, trial, resistència, vespino… Me’n deixo alguna?

Bàsicament és això. Nosaltres solem dividir-ho en carretera i fora carretera… Encara ens deixem supermotard. Serien motos de motocròs però amb pneumàtic de carretera i amb frens modificats.

Tu ets pilot de motocròs. En què consisteix una cursa?

Per fer-te’n una idea: És un circuit com els de velocitat, amb corbes i rectes, però amb terra en comptes d’asfalt, i normalment amb salts.

Què és el se’t dóna més bé?

Sobretot si són circuits tècnics. Circuits on a base d’anar-hi passant es fan roderes, forats… Com més lent és el circuit i més tècnic i més difícil, millor piloto. Quan el circuit està molt ràpid requereix un punt de bogeria que jo no tinc.

El 2004 et proclames sots campió de Catalunya de motocròs aleví. La primera gran alegria.

Vaig començar l’any anterior, però el meu creixement com a pilot va ser aquest any, sí. Amb un any d’entrenar vaig passar de no acabar les curses o d’acabar dels últims, a fer sots campió de Catalunya. Va ser la primera satisfacció.

T’hi varen induir els pares, a ser pilot?

Jo sempre els recordo que, entre cometes, vaig començar una mica tard. Tard, però no he tingut mai cap limitació per això. Penseu que la majoria de pilots comencen als quatre o cinc anys! Jo vaig començar als deu perquè la mare no volia que jo anés en moto, volia que esquiés. I al meu pare li feia gràcia però van arribar a un acord, que he sabut a posteriori, que no me’n comprarien cap, de moto, fins que jo la demanés. Jo no he estat mai una persona oberta ni que demostrés molt…

I callaves… 

Jo recordo que de petit pensava que havia de ser  guai anar en moto, però mai no els la vaig demanar fins als deu anys i potser ja en feia tres o quatre que la volia!

I per què l’especialitat de motocròs?

Quan vaig començar, feia les dues disciplines: motocròs i enduro, perquè les motos de nens són iguals i podia compaginar-ho. Després, als catorze o quinze anys, quan vaig fer el salt a 125cc, i com que coincidien els campionats, em vaig haver de decidir. I com que sempre m’ha agradat molt saltar, em vaig decantar pel motocròs que és també el que més bé se’m dóna.

Perdona la meva ignorància. Quina és la diferència?

El motocròs es corre en un circuit tancat, com el de velocitat però amb terra i salts. La prova és donar-hi voltes durant trenta minuts i dues voltes més. En canvi en l’enduro es marca una crono o tram amb cintes i es tracta de fer-hi el millor temps amb una passada. Es tracta de fer el menor temps possible en la suma de les proves marcades.

Presenta’ns la teva moto.

És una Kawasaki de 450cc i quatre temps. En essència és una moto estàndard però amb les suspensions modificades i algunes variacions al motor. Amb el dipòsit ple pesa uns cent cinc o cent sis quilos. A vegades, quan està plena de fang, costa d’aixecar i tot! La velocitat punta varia molt en funció del pinyó i del plat, però tal com està ara la velocitat punta és de cent quaranta quilòmetres hora. En un circuit de motocròs fem unes mitjanes de seixanta o setanta quilòmetres hora.

Portes el número 49. Per què?

M’ho han demanat en moltes entrevistes i la veritat és que m’agradaria poder explicar una història que fos original. Però no és així. Algun dia me l’hauré d’inventar! Molts pilots trien l’any que van néixer o alguna data amb un significat especial. Jo no ho he fet. De petit portava el vint-i-dos; però hi havia un pilot, en Javier Garcia Vico, que també el va triar per córrer el mundial. I tu diràs!: tots els nens el volien. Vaig arribar tard a reservar-lo i vaig haver de triar-ne un altre. El 49, simplement perquè m’agradaven el 4 i el 9. I com que aquell any va anar bé, sempre més.

Què et fa més feliç: els dos campionats d’Espanya i els quatre de Catalunya de motocròs  o les quatre  matrícules d’honor i els nou excel·lents de dret?

Òbviament, el que em fa més feliç són els campionats de motocròs. Estic molt orgullós dels estudis, però encara que pugui semblar paradoxal m’han costat molt més els campionats. És molt més difícil i requereix molt més treball guanyar qualsevol prova del campionat espanyol: hores de gimnàs, d’entrenament, tenir una mica de sort a les curses, tenir-ho tot a punt, que la moto no falli gens… És incomparable, perquè a més competeixes amb d’altres pilots tan o més preparats que tu.  Les hores invertides són una diferència abismal! I una altra cosa: si tingués amb les motos la facilitat i el talent innat que tinc amb els estudis, estaria al capdavant del mundial! Per sort, els estudis no m’han suposat mai un esforç.

Està renyit tenir por i ser pilot de motos?

Quan he fet classes a nens sempre els he dit: has de tenir respecte. Però a un pilot que tingui por el millor consell que li pots donar és que plegui, que s’ho deixi. Directament. Has de ser conscient que és un esport perillós on et pots fer molt de mal; però no pots tenir por.

Ni una lesió o accident no t’ha fet pensar que seria bo deixar-ho?

No, mai; som tossuts. Quan em vaig fer molt mal al colze el primer que vaig demanar al metge és si era molt greu i si podria tornar a anar en moto.

Cou més una derrota que un accident…

Exacte. Totalment. Després dels esforços que hi ha al darrere, una derrota cou molt més que qualsevol dolor físic. És dur perdre a darrera hora un campionat o una cursa.

En una victòria, com es reparteixen els mèrits el pilot, la moto i l’equip?

Jo diria que al pilot li correspon un cinquanta per cert. La moto, les suspensions, l’equip… com més puges de nivell cada cop són més importants. Una cosa és fer-ho bé, quedar dels cinc primers, i una altra quedar més enrere. Si no estàs molt fi, si la moto no va perfectament, si fins i tot no tens una mica de sort, no quedaràs dels de davant. Per guanyar ho has de tenir tot perfecte perquè hi ha molta competència.

Un bon pilot fa millor la moto, o és una bona moto que fa bo un pilot?

Bona pregunta… Jo crec que un bon pilot millora la moto. Jo sóc un pilot a qui li costa quan la moto no està com jo la vull.

La millor cursa és sempre la que s’acaba guanyant?

Diria que no. Més enllà de les victòries compta la satisfacció personal. Pots guanyar una cursa amb certa sort, perquè algú ha caigut o dos s’han enganxat; o perdre-la per mala sort. Caure a la sortida, remuntar posicions sense encallar-te i acabar tercer, per exemple, et pot satisfer igual que una victòria.

Sortir i gas a fondo fins al final. És aquesta la tàctica?

Encara que pugui semblar així, no ho és. En totes les curses hi ha una estratègia que apliques en funció de les característiques del circuit, dels rivals i de les seves virtuts i les seves febleses, de l’estat del terra, de com estàs tu… Mil coses. I també durant la cursa l’equip et fa recomanacions amb la pissarra sobre l’estratègia que has de seguir.

I en fas cabal, de les seves recomanacions?

A vegades corro massa amb el cor i, encara que des de fora es pot veure d’una altra manera i recomanar-te actuar més fredament, sóc dels que si un dia em trobo bé m’hi tiro.

Amb els anys també deus haver canviat?

He millorat molt. De petit era més impulsiu i a vegades queia per  cometre errors ximples. Si vols guanyar campionats, has de millorar els teus punts febles. Ara sóc molt més fred, més calculador, i m’agrada tenir-ho tot molt més controlat.

És habitual la figura del psicòleg també en aquest esport d’elit?

En el nostre equip no en tenim, però a vegades he pensat que en determinats moments de la meva carrera esportiva hagués anat bé. També t’he de dir que sóc una persona que pensa molt i sovint tinc ben clares les meves idees i no sé si entraria i confiaria prou amb un psicòleg. Les poques vegades que ens hem acostat a un psicòleg, per tractar algun tema, no m’he sabut obrir… tot i que reconec que és un error meu. Jo diria que a nivell de mundial un setanta o un vuitanta per cent dels equips tenen un psicòleg.

La preparació física corre a càrrec teu?

No, ben aviat vaig comptar amb un preparador físic. N’estic molt content. I és bàsic. Un de sol no podria fer-s’ho. Pensa que la moto pesa cent sis quilos i tenim al voltant de cinquanta-cinc  cavalls de potència. No és fàcil tractar amb una moto així! Per fer-ho has de ser molt complert i tenir força, flexibilitat, agilitat… perquè amb una moto d’aquestes, si et fa un estrany, et podries arribar a fer molt de mal.

Per tant: córrer, nedar, pedalar…?

Hi ha diferents mètodes d’entrenament, i cap no és superior. Nosaltres l’hem enfocat al gimnàs, a córrer i, sobretot, moltes hores a relaxació on fem moltes hores de flexibilitat. No només es tracta d’estar fort, també cal saber relaxar-se, i  descansar i menjar bé, d’estirar bé els músculs…

Prohibicions també en tens?

El meu preparador no ha estat mai molt estricte en aquest sentit. I jo ja sé on estan els límits. Puc fer-ho tot però sent conscient que sóc un corredor semi-professional i que amb segons què puc arruïnar-me una temporada sencera, a mi i a l’equip sencer.

Dietes?

Per un cantó sóc una persona a qui agrada molt menjar però per l’altre no sóc un pilot que pot viure de les motos, desgraciadament. Així és que l’esforç afegit que em suposaria seguir una dieta molt estricta, a més de les hores d’entrenament, viatges, proves  i competicions, restaria més que no pas sumaria, perquè tampoc no menjo malament.

Sacrificis?

Molts. Per sort, la meva xicota ho ha entès perfectament i em recolza en tot. I als amics els veig molt menys del que voldríem.

La diferència entre tu i un rival del teu nivell és mental només?

És un esport molt tècnic, molt; per tant, el domini d’aquesta tècnica sumada a la moto, que ha d’estar el màxim d’adaptada al pilot i permetre donar el cent per cent de les teves capacitats, fa que guanyis o perdis el segons o el temps necessari per estar al capdavant.

Dius que no n’ets professional, però vius com si ho fossis…

Sí. Jo sempre dic que un professional no és qui s’ho agafa professionalment sinó qui en pot viure. Si jo en visqués, no m’hi dedicaria més del que faig ara. Jo em dic semi professional perquè hi poso l’esforç, les ganes i la il·lusió d’un esportista professional, però sense poder-m’hi guanyar la vida, desgraciadament.

No deus tenir gaire temps per a d’altres aficions?

Molt poc! Perquè haig de compaginar-ho amb el treball, del que em sento molt orgullós perquè puc dir que sóc l’únic pilot de la història del motocròs espanyol que té una carrera universitària i que competeix al màxim nivell.

Què t’ocupa d’hores el motocròs?

Dues hores de treball físic al dia més els dies d’entrenament de moto que em pot comportar tres o quatre hores més. Solo entrenar de tres a quarts de vuit, perquè els dilluns i dimarts treballo més del compte i tot per poder-ho fer així. L’empresa en la qual estic ha estès que la moto és molt més que una simple afició. És un esport força desconegut però la gent que hi ha entrat s’hi enganxa molt.

A Catalunya i a Espanya ets un pilot punter. A Europa, com ho portes?

El millor resultat que vaig fer al campionat europeu, que l’he corregut diversos anys, ha estat un vintè lloc. I també vaig fer un vintè al mundial. També hem de dir que el món es divideix entre el Campionat del Món i el  dels Estats Units. Ells sempre tenen un campionat a part i no se solen barrejar gaire. Això vol dir que si hi vinguessin els americans potser no hauria fet el vintè; però puc dir que el vaig fer i vaig obtenir un punt, de la qual cosa em sento més que satisfet.

Hi ha un circuit on se’t dóna més bé que als altres?

Sí, segurament perquè és on més entreno, és el de Bellpuig, a Lleida. S’hi ha fet diverses vegades el mundial de motocròs i m’adapto molt bé al seu traçat. Hi ha pilot que s’adapta més bé als salts grans o als petits, o a les corbes ràpides… i en aquest, no em demanis per què,  sempre hi he fet bons resultats.

Hi ha una cursa que la tinguis emmarcada?

La que et comentava abans, aquella on vaig fer un punt al mundial: a Saint-Jean d’Angély, a França. Per puntuar en un mundial se t’ha d’ajuntar tot: fer una bona sortida, ser constant tota la cursa i fer un bon final també. La recordo perfectament, sobretot perquè per aconseguir acabar el vintè vaig lluitar fins a l’últim metre.

Quants anys de corda et queden?

No ho sé… però espero que molts! La meva intenció és no deixar mai el món de les motos perquè en sóc un “friqui”, especialment del motocròs. Quan arribo a casa, també miro curses de motos, tan actuals com antigues. Ara, com a corredor d’elit, jo calculo que ben bé em queden cinc o sis anys bons.

Durant una cursa, hi ha un moment de relaxament?

No, mai! Si en una cursa, que dura uns trenta-cinc minuts, arribes al punt de desconcentració, d’anar amb el pilot automàtic, segurament no l’acabaràs.

De tornar a començar, tornaries a triar la moto o et decantaries per un altre esport?

Tornaria a triar al moto i tornaria a triar el motocròs. Fins als deu anys vaig esquiar i no se’m donava gens malament tampoc. Però tornaria a triar la moto i em decidirà a demanar-la als pares abans, als sis o set anys!

Has tingut algun ídol?

Sí, en Ricky Carmichael. Ha estat un pilot que ho ha guanyat tot. Guardant les distàncies, tenim un físic i una forma de pilotar semblant.

No has pensat mai anar a córrer un Dakar?

M’ho han dit moltes vegades… però sóc un pèl massa impulsiu i al Dakar el perill és extrem. Et diria que és la disciplina més dura del motociclisme. Pensa que corren etapes de set o vuit hores i és molt difícil aguantar la concentració durant tot aquest temps circulant a cent vuitanta per hora. Una pedreta, un llangardaix que es creua, o qualsevol petit error és una caiguda molt forta. Sé com sóc i sé que no em sabria controlar prou si la cursa no anés prou bé. Em fa l’efecte que sentiria por, i amb por val més que ho deixis perquè t’acabaràs fent mal. No, no la faré mai, mai; ni que em posessin un taló en blanc!

Què et falta per aprendre encara?

Com et dic, no s’acaba mai. Hi ha mil detallats que t’empenyen a pujar graons contínuament. Cada any, encara que el resultat final sigui el mateix, hi ha un treball darrere que fa que hagi millorat.

Millorar és la principal motivació?

La motivació és saber que sempre ho pots fer més bé, que no hi ha sostre. Sempre hi ha un punt on pots millorar la tècnica, o la força, o l’elasticitat… És un no acabar mai.

Acabem: aquest any, què fas?

He hagut de renunciar a sortir a Europa bàsicament per temes econòmics però també per qüestions laborals. Per això, m’he centrat més en el campionat d’Espanya i actualment vaig cinquè. Queda una prova, a finals de juny a Cáceres,  i opto al quart lloc. Per tècnica i per tot plegat, sóc un pilot que puc estar entre les cinc primeres places.

Sort i èxits, Francesc.