Maite Carbonell Bernado

Aquesta entrevista es publicà en versió reduïda a la revista RdT (Roda de Ter) número 770, corresponent a novembre-desembre de 2019

 

Maite Carbonell Bernado / Viu a Uggiate Trevano (província de Como, a la Llombardia)

“Fa més anys que visc allà que aquí, i no em sento italiana”

Vaig néixer a l’Aliança de Vic el 19 de març de 1966. Estic casada amb un italià, en Mauro. Tenim dos fills, en Jordi i l’Andrea, que tenen la doble nacionalitat. Vaig estudiar fins a vuitè a l’escola del Sòl del Pont. Després me’n vaig anar a treballar i a estudiar anglès, perquè els idiomes sempre m’han agradat molt. M’encanta anar a caminar al bosc, amb els amics i el gos, i ballar música llatina –salsa i bachata-. Projectes? No hi penso en el futur. No tinc ambicions perquè estic molt bé com estic i amb el que tinc.

Com va ser el teu principi a Itàlia?

            Al principi, a  Itàlia no trobava feina, no va ser fàcil, perquè no parlava italià. Poc després d’arribar-hi,  em vaig apuntar com a voluntària a La Creu Roja. En vaig fer durant sis anys. Recordo que va ser una època molt agradable. Com que poc després vaig trobar feina, hi anava a la nit. En aquella època hi havia més accidents, perquè  ningú no es posava els cinturons, per exemple. Vaig començar a treballar en un hotel, fent habitacions, a Suïssa, que és on gairebé sempre he treballat. Després vaig passar al bar i, més tard, a recepció. Més endavant, vaig passar a un altre bar, del mateix propietari i, l’any dos mil, després dels vuit mesos de maternitat pel naixement de  l’Andrea, vaig apuntar-me a l’atur i el mateix dia em va sortir feina on treballo ara: un centre comercial, una cadena semblant a El Corte Inglés… primer al bar, després a la roba de dona i finalment a la roba de canalla. Això és a Balerna, als afores de Chiasso, pràcticament a la frontera, a set o vuit quilòmetres de casa.

            Uggiate Trevano, on vius,  ve a ser com Roda?

            No, és més petit. Té uns quatre mil habitants. Me n’hi vaig anar perquè era la casa on vivia en Mauro.

            Deixa’m fer el xafarder. El vas conèixer a…

            Sitges. En una època en què Sitges, els estius, estava plena d’italians que t’atabalaven contínuament. Eren tan pesats i n’hi havia tants! En vàrem conèixer una colla de més agradables… entre ells, en Mauro. Estem parlant de l’agost del vuitanta-cinc! El setembre, per la Festa Major de Roda, com que tenia uns dies de vacances, amb una amiga vàrem anar a Itàlia a veure’ls. Des de llavors, cada dos o tres mesos ens vàrem anar veient. I al cap d’un any i mig vaig decidir anar-me’n cap allà. I no va ser fàcil, no.

            L’amor té males passades.

            No entrava dins els meus càlculs ni anar-me-n’hi a viure ni anar a treballar a Suïssa, ni res de res… No estava planificat. Va anar així.

            Aquesta zona, la Llombardia, és especialment bonica.

            Sí; és una zona preciosa, amb pobles molt bonics: Brienno, Bellagio, Tremezzo, Varenna, Menaggio…  Tota la zona del voltant del llac Como és preciosa.

            La ciutat més gran més propera, Milà, deu venir a ser la capital econòmica d’Itàlia.  Té certes similituds amb Barcelona, oi?

            Sí, moltes, i tant! La regió també és molt industrialitzada. De fet, Espanya i Itàlia s’assemblen molt: el nord està molt més industrialitzat, segurament pel fet que està més a prop d’Europa i són més fàcils les importacions i les exportacions.

Dius que al principi l’adaptació no et va ser fàcil…

No, no ho va ser; perquè jo no parlava italià i perquè per la gent era una immigrant. Ara ja fa trenta-tres anys que hi visc, però en aquella època la gent era molt tancada. La gent del nord és molt tancada, i els costava. Ara ha canviat molt.

La importància de conèixer l’idioma…

Sí, i tant! De fet, al cap d’un mes i mig o dos mesos ja parlava l’italià. No l’he estudiat mai. L’he après llegint i parlant-lo. Els idiomes sempre se m’han donat. També parlo el dialecte comasco, que era el que parlaven els meus sogres.

Ara, a casa vostra, què parleu?

L’italià. El meu cap està fet d’una manera que quan sóc a un lloc visc com els d’aquell lloc. I el meu cervell pensa i parla en italià fins i tot en les expressions més espontànies. Quan vinc aquí, és com si el cervell desconnectés i sóc una altra. No m’haig d’obligar a fer aquest canvi, va sol.

Quan el dones per acabat el teu procés particular d’adaptació?

No ho sé, la veritat; no tinc problemes d’adaptació. M’adapto molt fàcilment a tot arreu, en qualsevol situació o país.

Adaptar-se és només una qüestió de voluntat i prou?

Jo penso que costa més a la gent que ha hagut de marxar una mica obligada per les circumstàncies. Els que han hagut de marxar perquè no tenien feina, perquè no tenien res per viure, sempre tenen el cor allà d’on han vingut. El meu cas és diferent: jo vaig marxar perquè vaig voler, i em vaig adaptar més fàcilment.

I ara ja ets una italiana més?

Fa més anys que visc allà que aquí, i no em sento italiana. Em sento més catalana, més rodenca. En el meu carnet d’identitat continuo tenint la nacionalitat espanyola. Em sento una mica diferent d’ells.

?

Potser és el meu caràcter. Jo sempre estic contenta, sóc feliç… i tinc molta il·lusió de fer coses. Qualsevol cosa em fa il·lusió. Tinc il·lusió per la vida. I jo diria que allà no pensen tant a viure-la, la vida.  Sí, ja fan.. però pensen més en la feina, en els calers…

Els del nord, tendeixen més cap als alemanys que cap als llatins.

Pot ser, pot ser.  La gent és més de casa i de fer cadascú la seva. A mi, no m’agrada anar a xafardejar a casa dels altres, però sóc molt més oberta. M’encanta fer sopars a casa, estar amb la colla… A ells els costa més.

Has trasplantat algun costum català cap allà?

La cuina! M’encanta cuinar… i els meus plats també els fan les meves amigues. Tant els faig un pa amb tomàquet com una fideuà com un pollastre amb gambes o galtes. Sobretot els caps de setmana o els dies de festa mengem més les coses d’aquí, perquè tinc més temps per cuinar.

Ho has pensat mai que potser et vares equivocar anant a viure allà? Que potser hagués estat millor establir-vos aquí?

No, mai! No sé si és perquè he tingut sort, o perquè és el meu caràcter, però sempre m’ha anat tot bé. M’agrada viatjar, anar als llocs i adaptar-me. M’agraden totes les cultures, fer el turista, veure com viu la gent, els costums, i no tinc problemes amb els menjars… Però, en canvi, jo no aniria a un país, àrab per exemple, on no em pogués moure ni pogués anar on volgués jo. A això no m’hi adaptaria de cap manera! Em considero una persona oberta que no em poso barreres.

Ni has pensat mai com t’hagués pogut  anar aquí?

No, no ho he pensat mai. Jo sóc més de viure al dia en tots sentits.

Has enyorat mai res d’aquí?

La família i les amigues, és clar… Les amigues, les he enyorat, però encara hi són: les tinc des de pàrvuls! I segueixo mantenint contactes. Sempre que vinc ens trobem i sortim. Saps què enyoro una mica? El caràcter de la gent. Per exemple, vas pel carrer, aquí, a Roda, i tothom et diu Bon dia. Tothom et saluda. Allà, molta gent no ho fa. És clar que molta gent és de fora, però nomes et saluden els que et coneixen. La  gent és més tancada.

Vols dir que això ara no passa a tot arreu? Que és fruita del temps i que la tele, els mòbils, les xarxes… ens han canviat els costums?

Potser sí; però tot i això la gent de Roda, molta de la qual ja no em coneix, passejant avui mateix pels carrers tothom m’ha dit Bon dia o Adéu o una cosa o altra.

Vas haver de renunciar a res allà?

Al principi, sí. A mi m’agradava sortir amb les amigues i divertir-me. Sempre. I al principi de ser allà tot això va canviar per una vida exclusiva de parella o de sortir amb d’altres parelles. Però jo trobava que no feien res, eren parelles sense gaire iniciatives! Potser va ser una qüestió de mala sort. Jo hagués anat a ballar, a teatre, a concerts, a fer coses… Això, al principi. Després, amb els anys he anat coneixent altra gent i tot això ha millorat molt. Especialment des que vaig començar a fer els cursets de ball, deu fer vint anys,  ja vaig tornar a ser jo.

!

Cada divendres i cada diumenge surto a ballar. Aquí, a la Festa Major, tothom ballava el que sabia. Allà, en això són molt mirats i vaig haver d’aprendre a ballar bé. A totes les discoteques es ballen balls llatins i ens ho prenem molt seriosament. I mira, en Mauro no balla ni ha ballat mai! Té altres aficions, és més de futbol.  Però això és molt bo: sempre ens hem respectat.

Què en queda d’aquella jove rodenca que va emigrar a Itàlia fa trenta-tres anys?

Tot! Estic igual. Sóc la mateixa.

Si fessis balanç, hi has guanyat més que no pas perdut?

No t’ho sé dir. No sé què hagués passat si no hi hagués anat. Fins ara, la meva vida, el que faig, m’agrada molt. En els primers anys m’avorria una mica: això d’anar a fer el got i prou no era gaire engrescador, no. Però després tot va canviar. Jo sóc d’una manera que tant puc anar a veure un espectacle de ballet clàssic, que m’encanta, he anat molt de temps a veure ballet a l’Scala de Milà, com puc anar a veure un concert de Rammstein, que és un grup heavy… Tant puc sentir música clàssica, com heavy, com pop, com rock, com llatina, blues, sardanes… La música m’agrada molt.

Ara que ho dius: El tema sardanes, com el portes?

De jove, jo havia anat a cursets de sardanes molts anys! Quan sortíem de missa, anàvem a comprar caramels i cap a curset! I, del més bàsic, me’n recordo perfectament. I tant que em recordaria de ballar-ne!

Continues tenint lligams amb Roda, oi? Hi vas venint.

Sempre. No he deixat de tenir-n’hi mai. El pare va morir fa un parell d’anys; però hi tinc la meva mare i els meus dos germans… I les amigues de tota la vida! Acostumo a venir uns quatre cops a l’any. A l’agost, venim en cotxe amb en Mauro i els nens. És l’única època en què podem venir tots quatre junts. I sola, si puc, vinc dos cops a la primavera, perquè m’agrada més que la tardor, i a l’octubre o novembre vinc un altre cop.

La distribució de les vacances deu ser diferent allà…

Sí, tenia cinc setmanes de vacances a l’any, i quan vaig fer els cinquanta me’n varen afegir una altra. No et sabria dir si això només afecta la meva empresa o és una llei general de Suïssa.

Hi ha el mateix tros de Roda a Como que de Como a Roda?

Si t’haig de dir la veritat, deu ser més lluny de Roda a Como perquè poques persones m’hi han vingut a veure! La primera que va venir-hi va ser la Bet, una amiga de Vic que ara viu a l’Esquirol. La meva amiga de sempre, la Conce Hermoso, després d’anys i panys es va decidir a venir a veure’m finalment l’any passat. També hi han vingut l’Esperança, la perruquera, la meva cosina: la Concepció Pujol i el seu home… I vosaltres! I, en canvi,  altres bones amigues, no hi han vingut mai.

Potser és que no ens ho has sabut vendre prou bé.

Jo visc a quinze quilòmetres del llac Como, i Como no es pot deixar de veure! És preciós, estic farta de dir-ho! Quan vinc, ho dic a tothom! A més a més, estic a un quilòmetre de Suïssa. Entres a Suïssa i ja veus el canvi, no radical, però sí important: està tot net i perfecte. Les carreteres… Hi ha diferència. També hi ha el llac de Lugano, preciós també. Són llacs de muntanya, preciosos, amb moltes caminades per fer-hi! Hi ha la Green Way,  que és com un balcó sobre el llac. Hi ha tant per veure. Ah, i estàs a mitja hora de Milà.

La teva intenció és quedar-t’hi definitivament?

Sí… A Roda no hi tornaria, no… Si et digués un altre lloc per anar-hi, et diria a la platja. Un lloc on fes calor. Pateixo molt el fred jo. Com que a Itàlia és més cara la vida, si em jubilés suposo que aniria a Portugal. No he pensat mai un lloc concret, però la vida és més barata… i no ho descarto del tot, no. No ens ho hem plantejat seriosament amb en Mauro, però fins i tot amb la colla dels dissabtes en parlem sovint… Allà on vivim l’hivern és molt llarg. No s’acaba mai. Això sí! És l’única cosa que m’hi sobra.

Viure a Suïssa no us atrau?

 Viure a Suïssa és impossible! És caríssim. Jo treballo a Suïssa i visc a Itàlia. Nosaltres som frontalieri, que passem la frontera. A Suïssa els interessem, perquè cobrem menys que els suïssos. Hi ha molta polèmica pel trànsit. Diàriament, que entrem a Suïssa des d’Itàlia a treballar som seixanta-cinc mil persones.

És difícil fer-ho ràpidament; però, es pot comparar Catalunya i Itàlia socialment parlant?

Penso que estem més bé aquí que a Itàlia. Els sous són una mica més alts allà, però algunes ajudes són millors aquí.  I encara que no en tinc un coneixement profund, però per les converses amb amics em fa l’efecte que  tant l’educació com la sanitat estan millors aquí. La universitat, per exemple, es paga mot cara a Itàlia… no es pot ni comparar amb Alemanya, Suïssa o Argentina fins i tot.