Aquesta entrevista es va publicar a la revista Roda de Ter, número 691, any LIX, juny de 2008
“No renego de res del que he fet perquè puc parlar tant del plaer de fer música com de la satisfacció de viure’n”
Em dic Pep Poblet i Freixa. Vaig néixer el 24 d’abril de 1962, circumstancialment a Vic, a l’ “Aliança”, com els de l’època. Estic casat amb la Núria i tenim dos fills, la Carlota i l’Albert. Va ser a la mili quan vaig plantejar-me viure de la música. Des de llavors, i ja fa uns quants anys!, no he fet altra cosa. Com a diversió, m’agrada anar en bicicleta, tinc més bicicletes que saxos.
PEP POBLET, músic.
– Com definiries la teva formació musical, Pep?
Eclèctica, amb una mica de tot, i molt autodidacta. Vaig començar en una escola típica de l’època, amb un mestre de poble; després vaig fer el salt a Barcelona, al Conservatori del Liceu, al Centre d’Estudis Musicals de Vallvidrera i a l’Aula de Música Moderna i Jazz. De cadascun d’aquests llocs he agafat el que m’interessava més i he creat la meva pròpia manera de fer.
– A casa del músic, qui no canta, taral·leja.
En el meu cas, és ben cert, clarament. El meu pare era músic –músic d’aquella època en què no es podia viure de la música: tothom treballava d’alguna altra cosa i els caps de setmana tocava. Jo vaig créixer anant a veure el meu pare tocar, tant el fiscorn amb La Genisenca com la bateria amb Els Fonts.
– Les primeres influències, doncs, són clares.
Sí; i jo sóc músic també perquè era ballador de sardanes i aficionat a la cobla. No me n’amago, no. Jo estava enamorat de la corda de davant, tibles i tenores. Volia tocar-los, però el meu pare em va dir: “Abans tocaràs el clarinet, que és la mare d’aquests instruments”. El clarinet em va donar l’entrada al saxo i a totes les altres músiques.
– Ara sembla que les sardanes estan en retrocés.
I és una formació musical tan rica! Tan rica i se l’estima tan poc que fa angúnia. Busca un folklore tan ric com la composició musical d’una sardana!
– L’estil teu, com a compositor, va des de la tendresa de “Mandela” i el romanticisme de “Quan l’aire et falta”, fins al so festiu de “Hot Calypso”.
Sí, això mateix. El crític de La Vanguardia titulava la crònica del concert a l’Auditori de l’altre dia: Saxo per a tot. Em sembla que em puc moure en qualsevol estil dignament.
– Què et falta per fer?
És cert que he fet una mica de tot: pop, jazz, rock, salsa, cobles, cercaviles… Podia dir que el que em faltava és el que vaig fer el passat 6 de juny a Manlleu: música sacra, amb la Coral Regina, amb improvisació moderna.
– Només s’ha de consultar el teu currículum per veure que és de luxe.
Sí, segurament és de luxe. He intervingut en uns noranta discos (Lluís Llach, Laxa’n Busto, Sopa de Cabra … per dir-ne només alguns), he tocat en grups i orquestres (La Salseta, la Maravella, Los Salvages…), he estat amb en Buenafuente a TV3, he pujat unes cinc mil vegades a l’escenari, he tocat a gairebé tots els països d’Amèrica i per ara tinc tres discos propis gravats. No està gens malament, no. Ah, i no renego de res del que he fet perquè puc parlar tant del plaer de fer música com de la satisfacció de viure’n.
– Com ho portes que, darrerament, se t’associï amb en Bisbal?
És bo i és dolent a la vegada. És bo perquè estàs amb un artista amb molta projecció a nivell mundial; però també és dolent perquè t’encasella molt dins de l’ofici, et marca molt l’espai, fins i tot priva que et vinguin a buscar per fer altres coses perquè hi ha qui suposa que només treballo amb ell. I això, no és així.
– T’emociones a l’escenari o ser professional és una altra cosa?
I tant si m’emociono! He arribat a plorar tocant! Recordo dues ocasions molt clares: el dia de la presentació del meu primer disc, Viatges, al Teatre Centre de Manlleu, i al Palau Sant Jordi, de Barcelona, tocant amb en Llach Un pont de Mar Blava.
– Com t’inspires per composar?
Encara que us sembli estrany, us haig de dir que la major part de les idees em vénen dalt de la bicicleta, pedalant; perquè és l’estona del dia en què desconnectes de tot: veus paisatge, estàs relaxat i comences a fer anar el coco.
– Txaikovski deia que si no fos per la música, hi hauria més raons per tornar-se boig.
Segur, segur! No m’imagino la meva vida ni la de la resta de la humanitat sense música.
Ho deixem aquí. Baixem al seu estudi i escoltem Donald Fagen, li encanta. L’estudi està ple de música. Ben ple. Saps què vull dir?
sapsquevulldir 