“La documentació en paper està fent el cant del cigne”
Vaig néixer el sis d’octubre de 1975, a Vic, com molts rodencs. Estic casat i tenim dos fills: la Mireia, de deu anys, i en Joan, de set. Em vaig llicenciar en Història per la Universitat Autònoma de Barcelona; després vaig fer els cursos de Doctorat d’Història Medieval i ho vaig enllaçar amb el Màster en Arxivística i Gestió de Documents. També vaig fer tres postgrau: un de documents fotogràfics, un de documents històrics i un de documents electrònics. Aficions? Fer diorames de playmòbil: vaig a Fires a diferents pobles i ciutats i, amb tres dies, els munto i els desmunto.
Abans d’arribar a ser el Director de l’Arxiu, on vas treballar?
La primera feina la vaig tenir als Arxius Judicials, a Barcelona. Vaig treballar un any entre l’Arxiu Multijurisdiccional de Barcelona, l’Arxiu dels Jutjats Penals de Barcelona i l’Arxiu de Primera Instància de Barcelona, que eren com es deien a l’any 2001 i ara estan unificats a la Ciutat de la Justícia de Barcelona. En l’Arxiu Multijurisdiccional hi rebíem tots els fons judicials que no cabien en els altres Arxius de Barcelona, els inventariàvem i els guardàvem en un dipòsit de documentació per poder ser conservats. Els altres dos arxius conservaven la documentació semi activa dels jutjats penals i de primera instància de Barcelona.
El juliol del 2002 vaig anar a treballar de tècnic d’arxius a l’Arxiu Nacional d’Andorra. El març del 2003 vaig ocupar el càrrec de responsable de l’Arxiu dels Jutjats de Sabadell amb paral·lel al de coordinador dels Arxius Judicials de Barcelona Comarques. Al mes de maig de l’any 2007 vaig ocupar la plaça de tècnic de l’Arxiu de la Universitat Pompeu Fabra, fins a finals del 2010. Aquest any vaig guanyar les oposicions al cos d’arxivers de la Generalitat de Catalunya i vaig ser l’arxiver de la Regió Policial Metropolitana de Barcelona fins al mes de febrer del 2013. I el mes de març de 2013 vaig ocupar la plaça de director de l’Arxiu Comarcal del Ripollès.
El teu objectiu ja era arribar aquí?
No, el meu objectiu era guanyar-me la vida, per dir-ho d’una manera ben senzilla. Quan estudies arxivística, vist des de l’any 2000 –i ho remarco perquè tot ha canviat molt durant aquests darrers vint anys-, suposa un repte arribar a ser el director d’un Arxiu Comarcal perquè era un dels llocs màxims als quals pots aspirar professionalment a nivell tècnic. Fins i tot ara. Però el ventall dins del món de l’Arxivística s’ha obert molt.
Il·lustra’ns.
Una cosa és un Arxiu Històric com aquest, que pot donar suport a l’Administració Pública en el seu estat semi actiu o inactiu –vull dir que els documents encara estan vius o ja han perdut la seva vigència administrativa-, però l’obertura real a l’Administració Electrònica i a la Gestió Documental ha estat com una explosió amb la qual, de cop, s’han necessitat molts professionals en aquest àmbit. És clar, que potser no té res a veure un director d’un Arxiu Comarcal amb un que sàpiga fer i elaborar procediments administratius. Però tots ho hem fet, i tots ho sabem fer; però de mica en mica la professió s’anirà especialitzant.
El següent pas quin seria? Què hi ha per sobre del teu càrrec?
Per nivell de funcionariat, hi ha Caps de Departament dins de la Generalitat… També hi ha coordinadors de xarxa d’arxius, Director de l’Arxiu Nacional de Catalunya o altres càrrecs, com el Subdirector d’Arxius.
Aquest Arxiu depèn de la Generalitat…
Sí; però la Generalitat té un conveni de gestió amb l’Ajuntament de Ripoll i amb el Consell Comarcal del Ripollès. Són tres entitats en una. I un cop a l’any ens reunim tots i passem comptes.
Fem un pas enrere: per què n’ets el Director tu?
Perquè la Generalitat va oferir aquesta plaça, quan l’anterior va demanar per traslladar-se a Girona, i jo m’hi vaig presentar perquè ja tenia les oposicions guanyades del cos d’arxivers de la Generalitat de Catalunya..
Com en un concurs d’oposicions?
Sí, sí. I posteriorment es fa un concurs per guanyar-te el nivell, perquè quan arribes al cos d’arxivers de la Generalitat aconsegueixes un nivell tècnic determinat A21; però aquest càrrec comporta un nivell superior A23, amb més responsabilitats. Concurs que torna a ser obert per al cos d’arxivers de la Generalitat.
Aquest Arxiu neix el 2001. Encara no devies ser-hi…
No, encara no. Jo en sóc el segon. L’anterior, i primer, va ser Joan Ferrer, fins que va anar a treballar a l’Arxiu Històric de Girona, amb un àmbit més provincial que el d’aquí.
Tenim entès que aquest edifici havia estat antigament l’Hospital de Ripoll, documentat des del 1573. Els deveu guardar aquí, els documents que ho acrediten.
Tenim alguna referència, però Ripoll ha patit un seguit de vicissituds històriques i és que, al 1835, els soldats lliberals hostatjats a Ripoll, assalten el monestir, l’abat del qual era carlí, i cremen l’edificació. I amb ell, tots els arxius. El monestir de Ripoll té documentació esparsa, en té, però no té el volum que hauria de tenir. Quan parlem d’Arxius, ara actualment parlem de Centres d’Arxiu, que és un model com aquest: amb un edifici, un arxiver, un horari i amb uns fons –que és tota la documentació produïda per una entitat, com ara el fons d’una empresa determinada, el fons de l’Ajuntament de Les Llosses, per posar només uns exemples… El monestir de Ripoll, hem de pensar que era, no et diré com una multinacional, però sí com un clúster d’empreses perquè cada ofici del monestir tenia el seu propi arxiu, perquè pogués gestionar els seus béns de la millor manera possible. Amb l’incendi del 1835 bona part de la documentació es va perdre.
Perdre tanta documentació va ser brutal!
I tant! Heu de pensar que en aquell moment el monestir de Ripoll era art i part en tot. Què vull dir amb això? La justícia la tenia ell, la documentació notarial la tenia ell, i ell era el senyor feudal. La teoria és que les tropes lliberals isabelines es varen revoltar i varen assaltar el monestir. I els lliberals, doncs, varen cremar el monestir segons aquesta teoria. Però, quin va ser el primer fons que es crema? Els censals, que són els préstecs de la gent. I, a qui li interessava cremar els préstecs de la gent? A la mateixa gent que tenia préstecs. Llavors, són els soldats lliberals, que venien de Barcelona, els més interessats a cremar els censals on s’especificava qui tenia préstecs amb el monestir de Ripoll? Podria ser que no, oi?
Vaja, quina novetat: una qüestió de calers.
I el 1839 hi ha un assalt carlí brutal a la vila i es carreguen l’Ajuntament. Per tant, la història de Ripoll va des del que tenim en pergamí de l’Edat Mitjana, a llibres del Secretariat on s’explica una mica la Història Moderna de Ripoll. Però, és clar, des de la Moderna fins al principi del segle XIX anem molt fluixos de documentació. Els grans fons no hi són.
És el mateix un Arxiu que un Museu?
No, no és el mateix. Des del meu punt de vista, el que costa més d’explicar a la mainada que ens visita és un Arxiu. Jo els explico que la diferència és segons què guarden. Bàsicament, en una biblioteca guarden llibres –evidentment, nosaltres també en podem tenir; els nostres són més de caire administratiu i allà són més llibres publicats, perquè ens entenguem-, en un Museu guarden objectes i aquí, a l’Arxiu, guardem la documentació que ha produït una Administració, o una fàbrica, o un particular, o una revista local, o qui sigui, al llarg de la seva vida. T’ho posaré ben fàcil: documents, aquí; llibres, a la biblioteca; i objectes, al museu.
Podria ser que hi hagués molta documentació a les cases que vosaltres desconeixeu. No tothom us la deu venir a portar…
I tant, si pot ser! Però de tant en tant ens en proporcionen. Avui, per exemple, ens han arribat plaques de vidre, fotografies amb plaques de vidre, amb imatges estereoscòpiques. Al segle XIX , amb una càmera amb dos objectius, a semblança dels dos ulls humans, feien dues fotos al mateix moment. Llavors, solapant les dues imatges amb un visor, creaven la sensació de les tres dimensions. Aquest és un taller que ara fem aquí, amb els joves, amb el seu mòbil. De passada, aprofitem per explicar la importància de les tres dimensions en els animals depredadors. Als que no cacen, com les vaques, no els calen les tres dimensions perquè no han de fer càlculs per administrar una garrotada a una seva presa sinó que han d’estar el màxim d’alerta per poder fugir.
No sembla que hi hagi d’haver sempre feina en un Arxiu.
Doncs, n’hi ha. Sí, no parem. Té moltes funcions. Mira. Quan entra un fons o el vas a veure, o el pots rescatar, te’l poden dipositar, et poden fer una transferència ben ordenada… però un fons no deixa de tenir molts documents o molts expedients que s’han d’identificar, classificar, descriure i posar a disposició dels usuaris. I, a disposició dels usuaris, hi pot haver digitalització, datificació i ho penges en uns programes que et permetin fer cerques més ràpides… Hi ha gent que ve a documentar-se, estudiants per fer treballs, per exemple, i la meva feina és suggerir-los els fons o documents concrets que es poden mirar. Hi ha gent que fa recerca genealògica i que es mira els llibres notarials. Aquí no tenim fons notarials, tenim poca cosa perquè durant la Guerra carlina es va desplaçar el partit notarial a Puigcerdà.
És habitual venir a l’Arxiu a fer consultes més enllà d’estudiosos o erudits?
Aquest és el problema. No som un Arxiu que tingui la mateixa capacitat d’atracció que pot tenir anar a veure una col·lecció de pistoles en un museu. Aquesta és una acció molt visual. Aquí, quan hi véns a fer feina, semblarà que sempre et tregui la mateixa capsa! No puc dir, doncs, que tenim una afluència massiva d’usuaris, però sí que els nostres usuaris s’estan transformant completament. L’usuari de sala va minvant de mica en mica… Tots ens estem acostumant a la immediatesa de les dades que ens pot proporcionar un mòbil si consultem el diari que ens interessa, i amb això ja en tenim prou. Per tant, el que estem potenciant molt, és el nostre vessant on-line. Tenim les xarxes comarcals, tenim les nostres pròpies eines de difusió de la nostra documentació: la pàgina web pròpia, que és més aviat una entrada, els fons que es poden trobar en una plataforma que es diu arxius en línia…
Ho podeu penjar tot en línia?
Hem de parlar tant dels recursos de poder-ho penjar com de certes restriccions que podem trobar a l’hora de poder penjar la documentació, com ara la llei de protecció de dades o el dret a l’honor i la intimitat. Per tant, certa documentació no la podem penjar. La podem digitalitzar, perquè té un valor, i d’aquesta manera evitarem perdre la informació si hi ha una desgràcia.
Seguim.
Sí. I encara hi ha una altra línia de negoci, la tercera, que és el suport a l’administració local. Per tant, ens ve un allau de feina de por perquè tot allò que no siguin capaços de classificar bé, i per tant els hem d’assessorar com ho han de classificar, serà posteriorment més difícil de trobar. Amb l’administració electrònica, si no es fa bé, hi ha el perill d’obsolescència de suports, obsolescència de programació, mala classificació amb els consegüents possibles problemes de gestió administrativa…
Amb tot el que dius, hi ha un volum de competències i de feina molt més gran del que m’imaginava…
Sí, el volum hi és, però el personal no tant. Com ens en sortim? Com podem. De fet, només som dues persones: una administrativa i jo. No donem l’abast? Jo també ho veig. Penso que si hi poguéssim ser quatre o cinc persones es podria fer tot més bé. L’aspiració és que tot creixi però tot és molt lent.
L’Arxiu del Ripollès té capacitat per 3000 metres lineals. Està saturat?
Aviat ho estarà. No et puc delimitar bé el ritme de creixement perquè estem en un moment que sembla que la documentació en paper està fent el cant del cigne. S’està morint, efectivament; però, abans de morir-se, fa els darrers espeternecs. És clar: tot allò que no s’havia transferit d’una manera regular ara es transfereix de cop. Darrerament, per exemple, de l’Ajuntament de Ripoll hem arribat a portar cap aquí unes quatre mil capses, el que són uns quatre-cents metres lineals de documentació.
Què té de particular aquest Arxiu?
Tenim custodiat un pergamí del segle IX, de la Bíblia, conegut com un fragment del Llibre jutge. És el document més antic que hi tenim. També hi tenim uns cartells prou interessants del segle XIX i XX que tant poden ser de la Festa Major, com de festes religioses, com de la restauració del monestir, com de toros…
Alguna altra particularitat?
Hi tenim una mica de tot: pergamins, documents de paper, fotografies, pel·lícules, audiovisuals, enregistraments sonors… De què anem més ben servits? De paper. Molt paper administratiu especialment dels Ajuntaments i també dels consorcis que hi ha en una comarca. En el nostre cas: el Consorci de Benestar Social, el Consorci de desenvolupament del Ripollès, el Consorci del Ter…
Tota la paperassa que genera l’Administració pública s’ha de guardar?
No, tota no. L’Administració pública es basa en una premissa que és que no pot fer res que no estigui establert per una llei. Un funcionari no pot fer res que no estigui determinat per una llei. En canvi, un ciutadà pot fer tot allò que una llei no li prohibeixi. Pot semblar un petit matís, però no ho és. Passa allò que sempre diem que l’Administració va tard en regular segons quines coses. Un ciutadà ho pot fer perquè no està prohibit i, posteriorment, l’Administració, si és el cas, ja ho prohibirà. És clar, l’Administració, o els polítics, o qui sigui, sempre aniran tard. Un exemple ben clar i actual: l’ús dels patinets. Abans de regular-se’n l’ús ja se n’ha fet un ús massiu. Llavors, la documentació pública s’ha de guardar tota menys aquella que s’ha aprovat que es pot destruir. Per què? Perquè en determinats casos ja ha perdut la seva validesa jurídica perquè tenim altres documents recopilatoris que ja estableixen què va passar… Per exemple, hi ha els manaments de pagament…
?
Sí, per explicar-ho resumidament: és tot allò que ha de fer l’Administració pública per executar un determinat pagament a un servei, un subministrador o a qui sigui. Per tots els passos que ha de fer, hi ha un llibre de registre de comptabilitat del qual, al cap d’un temps, tota la seva documentació ha perdut la seva validesa jurídica; és a dir, ja no es pot anar judicialment a reclamar res, i administrativament ja no és important perquè hi ha una constància en algun altre registre. I, per tant, al cap d’uns sis anys després que s’hagi remès a l’òrgan d’intervenció general, es pot eliminar. Lògicament, per eliminar-ho ho has d’inventariar, fer l’informe corresponent i demanar l’autorització a la comissió nacional d’avaluació i tria. Un cop has fet tot això, et toca fer la feina: eliminar-ho.
Finalment.
I, encara, per eliminar-ho, ho subcontractem a una empresa que ens certifica que ho han eliminat a la mesura com diu la normativa que s’ha de fer. Perquè no podem posar-nos a cremar papers en un bidó aquí a davant!
Vols dir que tu, com a Director, no pots fer desaparèixer papers?
No, no! Èticament, no! Tu com a professor podries haver fet desaparèixer un expedient d’un estudiant? Oi que no? Doncs, és el mateix.
Ni se’n pot perdre, de documentació, vaja.
Nosaltres tenim un codi deontològic d’arxivers i el respectem sempre, no només en aquesta part. Quan entra una cosa aquí ha de quedar enregistrada, sempre. Tot el que entra ho enregistrem i acabem fent-ne una carta d’agraïment o apliquem algun altre procediment si és una cosa de més embalum.
D’històries familiars, també n’hi ha aquí? Per fer l’arbre genealògic d’una família el millor lloc és un Arxiu?
Sí, per començar, sí. Però hi ha diversos llocs on es pot fer. Els arxius d’una parròquia en són un. També hi ha els Arxius episcopals. Hem de pensar que cada Arxiu respon a una necessitat; per tant, un Arxiu públic com aquest respon a un ciutadà públic, evidentment, però també a una administració pública. Un arxiu episcopal o parroquial respon a la necessitat que té l’església, com una empresa privada, de gestionar els seus béns. I, per tant, necessiten tenir la documentació ben organitzada. Què passa amb un document? Que al principi té una validesa administrativa molt alta, però a mesura que van passant els anys aquesta validesa administrativa baixa i s’acaba convertint en històrica. Però hi ha altres valors que hi estan vinculats: el valor jurídic, el valor administratiu… que poden anar fluctuant o millorant. Llavors, quin és el millor camí per elaborar un arbre genealògic? Buscar els documents que et certifiquen que allò que t’ha explicat la teva família és veritat. No és cap beneiteria el que estic dient. Voluntàriament o involuntàriament tots edulcorem les històries familiars que hem sentit explicar.
Sembla raonable.
Recordeu aquell joc al qual jugàvem de petits, el joc dels disbarats? Després d’explicar la mateixa cosa unes quantes vegades la història canviava del tot. No és ben bé així, però les famílies edulcoren. Tots podem edulcorar les nostres històries familiars. Per tant: com podem començar un arbre genealògic? Home, amb els documents que tenim més propers a casa. Pots anar a trobar llibres de família, DNI dels difunts… i amb això, tothom és capaç de remuntar un parell de generacions. Altres sortides? Hi ha documentació com els padrons d’habitants –on diu que amb tal data aquella persona vivia amb tantes persones en aquella casa. També hi ha el Registre Civil, que comença amb la llei del 1850, que ens aniria molt bé, és fonamental; i més endavant és important poder fer el salt d’aquest Registre al Parroquial.
Encara hi ha més vies?
Sí, la documentació notarial. Al llarg de la nostra vida acabem fent contractes per tot, fins i tot encara que no ens n’adonem, i el notari ho va registrant als seus llibres. D’aquest tipus de documentació una part també la tenim aquí –i la part principal està a Puigcerdà.
Teniu conflictes amb d’altres Arxius… com passa entre Museus, per exemple?
Per disputar-nos fons? Podríem, però com que tenim tanta feina…
Des de fora, un Arxiu té una imatge d’institució tancada, molt acadèmica, llunyana i tot. I, en canvi, hi feu tallers, exposicions, presentacions, publicacions… Les activitats contradiuen la imatge.
Sí, som una entitat cultural molt activa, i encara ens agradaria ser-ho més. Com ho diria? Els arxius no són per guardar-se. En un Arxiu, i en aquest cas públic com aquest, la documentació no és de qui la guarda sinó que és una documentació pública. Llavors, per posar-la a l’abast de la gent, has de fer certes activitats: presentacions, exposicions i tot això que has enumerat. Però, sobretot, i sempre, sempre, sempre, protegint dues coses: la protecció de dades i el dret a l’honorabilitat de les persones.
Puc venir a consultar documents d’altres famílies que m’afecten directament? La venda d’uns terrenys, per exemple.
Sí, els podràs veure però no te’ls podràs endur. Sí és de fa molts anys, dos-cents, per exemple, no hi hauria cap problema encara que no t’afectés directament. Si és dels darrers cents anys, no seria el mateix. Tenim moltes consultes d’aquest tipus: obres que s’han fet, servituds… Generalment ja vénen molt orientats des de l’Ajuntament.
En traiem prou suc, de l’Arxiu?
No. El que passa que l’Arxiu tampoc no té capacitat per oferir tot el que podria necessitar la ciutadania. Amb els recursos que tenim tampoc no tenim la capacitat d’anar al màxim. Encara hi ha molta documentació que ens falta identificar, descriure, classificar… Hi ha una frase amb la qual estic una mica de punta que diu: “A l’Arxiu han trobat…” Carai, hem trobat! No hem perdut res! El que hem fet ha estat agafar aquella caixa que ens van transferir sense identificar i sense descriure, i l’identifiquem. No la trobem!… Tenim una màxima, si podem, que és fer feliç la gent. Com et podem ajudar? Tu explica’ns-ho i tant com puguem t’ajudarem.
També hi teniu plànols, goigs, efímers (impresos menors), dibuixos, gravats, manuscrits… Quina és la via més usual d’arribar aquí? Aneu a trobar persones que sabeu que tenen documents o objectes d’interès?
Podria ser una manera de trobar-ne però, per la meva manera de fer, procuro no fer-ho gaire… per no molestar ningú. Podria semblar que vas a rampinyar coses. Sóc més partidari d’oferir els nostres serveis: Si us interessa, estem aquí, a la vostra disposició.
Llencem massa o som més com formiguetes de guardar-ho tot?
De llançar, llancem; però, també guardem molt. Mira, hi ha una frase d’un amic aficionat a col·leccionar objectes que ve a tomb. Em va dir: Un bon col·leccionista se’n desfà en vida, d’una col·lecció. Per què? Perquè la valoració que en fa qui ve després ja és una altra. És totalment diferent. Hi juguen molt els sentiments i sol passar que a una cosa a la qual durant tota la vida no li han donat cap importància, quan vas a dir-los que t’ho dipositin sembla que, de cop, val un dineral. Tot i que a l’Arxiu estranyament hem comprat mai res.
Us heu negat a acceptar alguna donació?
Quan et ve un particular a dipositar documentació de la seva família, o d’una masia, o d’una entitat o una empresa jo no sóc capaç de dir que no. Et porten rebuts d’una vaqueria o un llibre d’escolaritat, i té el mateix valor històric que si et porten pergamins del segle XIV? T’haig de dir que no, que els pergamins són més nostrats, però tot i la diferència de valor històric evident res no és un embalum tan gran que pugui representar un problema per a l’Arxiu, al contrari. Quan han fet el goig de venir-nos-ho a portar jo no m’hi puc negar. Moralment em costa molt. S’ha de ser mot curós amb tothom que fa el gest de portar el que sigui… i sempre tenint en compte que qui es desprèn d’alguna cosa ho fa de manera gratuïta.
Per tant, haig d’entendre que mai no heu dit que no.
Un parell de cops ho he dit. Recordo que un era a un senyor que ens havia portat diaris d’època, cap no era del Ripollès, i tots o amb molta part amb importants problemes de fongs. Li vaig recomanar que anés a l’Arxiu de Barcelona. El que procuro és sempre donar una sortida. Si no, semblaria un despreci. El mateix passa amb les persones que vénen a fer una determinada consulta: si no disposes del que busquen els has d’orientar a un altre lloc bo i assegurant-te que li serà d’utilitat, del contrari semblarà que te’l treus de sobre.
Has parlat de fongs. He llegit que teniu sales de desinsectació. I doncs?
Per fongs. Els fongs solen ser els més habituals. Tenim una habitació on, quan fa falta, preparem tota la documentació perquè les restauradores la netegin. Tractament de fongs, humitats… no descobreixo res: a tot arreu hi ha espores i els fongs proliferen on els agrada més, i el paper combinat amb un alt grau d’humitat els agrada molt. Ja no et dic res si hi ha grapes que s’oxiden…
Podríem definir un Arxiu com el Guardià de la Història… o millor encara com el Cementiri de la Història?
No… jo diria que tant els museus com les biblioteques també tenen part tant d’una cosa com de l’altra. Tots tres ens complementem. Tots aporten dades sobre la Història. Tot i que la documentació que conté un Arxiu sol ser única -moltes vegades, si no tenim aquell pergamí concret, no hi serà enlloc més-, jo diria que els Arxius ja han superat una mica aquest dogma únicament de la Història: es parla molt ja de gestió administrativa, de gestió de dades… Hem de ser eficaços per ser el màxim de resolutius possible amb el menor temps possible. Els Arxius hi són per proporcionar dades que contenen els documents…
Amb aquestes dades, un Arxiu esdevé el testimoni més fidedigne de la vida política, social i econòmica d’un país. També rebeu pressions polítiques?
No.
Ni vénen mai a documentar-s’hi els polítics?
Tampoc. Generalment, però, qui aspira a ser alcalde d’un poble prèviament ha estat al cas dels projectes municipals i s’ha de fonamentar amb les actes de l’Ajuntament. I les més recents no les tenim nosaltres aquí. Entenc que ja les deuen consultar allà. Amb què sí que m’he trobat és a l’inrevés: que una vegada són alcaldes ens demanen informes de determinades coses d’un tema concret i nosaltres n’elaborem un informe.
Podem acabar amb una curiositat?
Sí. T’explicaré el cas que ens vàrem trobar. Els documents diuen el que diuen i no el què t’agradaria que diguessin. És el cas d’un restaurant que volia fer constar que feia cent anys que funcionava. Una manera de comprovar-ho és amb els padrons industrials on hi ha registrats tots els negocis de la població que paguen els seus impostos casa any. Quan va ser l’hora de consultar els documents ens trobem que durant els dotze primers anys, aquell establiment constava com a colmado, no com a restaurant. Potser sí que, en estar al costat de la carretera, un dia va parar-hi un camioner i, atret per la bona olor de la cassola, va demanar-los un plat de sopes. La mestressa, o l’amo, a partir de llavors va disposar unes quantes taules per si s’hi parava més gent a menjar. Però, és clar, seguia constant com a colmado no com a restaurant, tot i l’èxit que devia tenir. Si era un restaurant, no ho sé; però aquí el documents ens diu que pagava com a ultramarinos o botiga de queviures. No va ser fins dotze anys més tard que ja constava com a restaurant. Si no van trobar cap altre document que ho acredités, devien haver d’esperar dotze anys més per poder fer la celebració.
sapsquevulldir 