Carmina Cabanes Mira

 

Aquesta entrevista s’ha publicat, en forma reduïda, a la revista RdT número 757 corresponent a setembre-octubre de 2017.

Carmina Cabanes, davant d’un taulell d’informació de l’Institut

Carmina Cabanes Mira, professora de l’IES Miquel Martí i Pol:

Hi ha polítics que són una merda: fan mal a la llengua, al país, a la gent, a les tradicions, a les relacions… a tot.

 

Llicenciada en matemàtiques per la Universitat de València. Vaig treballar quatre anys d’interina, dos a Catalunya i dos a València, i després vaig aprovar les oposicions als dos llocs. El que passa és que allà em vaig quedar sense plaça i em vaig instal·lar a terres de l’Ebre, a Tortosa. Vaig néixer a Gandia, el 7 de maig de 1979, però al cap d’uns deu anys vàrem anar a viure a Otos, un poblet de la Vall d’Albaida d’on els meus pares són fills. Jo em considero ciutadana del món; però, a veure, tinc les arrels otosines i em considero otosina, i la meua segona terra és Catalunya. Sempre tens unes arrels, i és el que jo vull inculcar a les meues filles: tenir unes arrels clares i després que volin. Sóc casada i tenim dues filles: la Mireia i la Laia. De petita volia ser cantant, artista. Després, m’agradava el tema de periodisme, més de lletres. I als catorze anys vaig tenir clar, rotundament, que m’agradaven les matemàtiques. A nines hi havia jugat ben poc; en tenia perquè eren les meves alumnes; i els meus espectadors quan cantava! Projectes futurs? No ho sé, m’encanta la meua feina, m’encanta fer classes de mates i m’encanta tractar amb els adolescents, cada dia més. M’ho passo genial. M’encanta veure com evolucionen, com aprenen, com s’ho passen de bé. És cert que d’alumnes n’hi ha de tots: que els costa més o que els costa menys, que els agrada més o que els agrada menys; però, amb mi, mentre treballin mai no tindran cap problema.  Partim de la idea que la base és l’educació; i mentre siguin educats i hi hagi treball al davant i al darrere, amb mi  no tindran cap problema. Jo em considero exigent, molt exigent, però també penso que s’ha de tenir en compte que ens ho hem de passar bé. Al centre hi han d’estar a gust. Els meus alumnes saben que són els responsables del bon ambient de la classe. Ells saben que si l’ambient és bo, si hi ha treball i respecte, el professor també està més a gust, explica més bé, i tots hi estem millor. Sobretot els més grans ho entenen perfectament. Els cursos d’aquest any són molt bons i hi estem súper a gust. Aficions? En tenia moltes; però ara la més important és ser mama. La vida canvia tant! Abans tocava la guitarra, el clarinet… la música ens agradava molt. Anàvem a caminar… M’agradaria tornar a fer alguna cosa de música, cantar…

Decideixes venir a viure a Catalunya per qüestions laborals…

Sí, en principi sí; i després també buscant una estabilitat a la llar. El primer any de funcionari en pràctiques el vaig fer a Tortosa, el segon a Cambrils i al tercer ja em varen donar la plaça definitiva a Roda de Ter; però no hi vaig venir, encara.  No sabia ni on estava Roda! Vaig demanar comissió, a Benigànim, al costat del meu poble. Hi vaig estar un curs, només, perquè la meva parella estava aquí, a Súria. I, finalment, després de venir a veure el poble, ens decidim instal·lar-nos aquí.

Us va agradar Roda.

Sí, però més que si ens agradava el poble físicament valoràvem que ens agradés el poble psicològicament. Hi has de viure per saber si t’agradava, no n’hi ha prou amb l’aparença. Encara que més petit, jo sóc de poble, amb tot el que això vol dir: ens coneixem tots, se sap tot… Les meves primeres impressions van ser les d’un poble d’interior, més tancat, amb poca gent al carrer… allà a València la gent és més de carrer. Tant el meu home com jo som molt oberts, de participar en tot, de sortir, de trobar-nos… Com tu vares dir un cop, ens agrada més ser actors que espectadors.

Quina pena que catalans i valencians no ens entenguem prou… Hi ha interès per separar-nos?

Hi ha polítics que són una merda! No? Fan mal a la llengua, al país, a la gent, a les tradicions, a les relacions… a tot. Hi a coses que no s’entenen. És evident que hi ha un sector de població anti-català; però els valencians que lluiten pel valencià estan en perfecta sintonia amb els catalans.

Establir una batalla campal amb si s’ha de dir valencià o català no té massa sentit. No és anar al fons de la qüestió, oi?

És una tonteria! Fins i tot s’han inventat un valencià diferent! Un valencià inexistent per poder-lo separar més del català! Ni volen admetre que és una mateixa arrel lingüística. Ens entenem tu i jo, parlant, ara? Doncs? No parlem el mateix idioma? És tan senzill com això! A mi, tant se me’n dóna que li diguem català, valencià, mallorquí, menorquí, alguerès o el que calgui. És la meva llengua materna i el que més m’estimo. I no hem de permetre que ningú ens l’aixafi! És la meva primera lluita, de quan jo tenia quinze anys; perquè allà tot comença en la llengua. I com que hi tenim tants problemes amb la llengua, jo sempre he lluitat per la normalització lingüística. Català i valencià són un mateix idioma! Per mi sempre ha estat súper important poder aprendre en la nostra llengua materna.

El valencià està pitjor tractat allà que el català aquí.

Ho ha estat molt més. Ara ja no tant. Hi hem portat molts anys de lluita. És molt trist convertir la llengua en una arma dels polítics, que la normalitat depengui del criteri dels polítics… I quan aquests no s’estimen la llengua de la seva terra, ja em diràs tu. Els valencians, com els catalans, tenim molts defectes, i moltes virtuts; i una de les virtuts és que moltes vegades tenim la capacitat de passar-nos pel forro una llei quan és injusta.

Em sona.

Et dic una cosa. A la meva zona, la Vall d’Albaida, el valencià és la llengua habitual. La llei diu que en tots els instituts ha d’haver-hi una línia en castellà i una altra en valencià… és absurd. Quan et matricules, pots optar per una d’aquestes dues opcions. Hi ha doncs, teòricament, dos grups. I això, respectar aquesta llei, segur que ho fan més a la capital que no allà. A les comarques del sud de Valencia i al nord d’Alacant, que són molt valencianoparlants, no es fa. Ho donen tot en valencià.

O sigui que la batalla de l’idioma està perduda a València capital.

Sí, és que a València capital són molt del PP… i no em preguntis per què! Tot i que ara ha canviat tot una mica. Tot i la corrupció, a la capital, per vots va guanyar el PP. La Rita va fer molt de mal. A la perifèria de la capital hi ha molt castellanoparlant. Costa més aprendre que quedar-te com estàs. Costa més aprendre el valencià, i integrar-te, que no fer cap mena d’esforç.

T’atrau la idea dels Països Catalans o la consideres una idea caduca, de quatre romàntics i poc més?

Sí, jo sóc de Països Catalans. De joveneta, ja havia vingut a Catalunya a fer estades a favor de la unitat de la llengua i dels PPCC. Després d’una època independentista, em vaig relaxar una mica, tot i que em seguia sentint catalanista. Però ara, d’un temps cap aquí, des de fa potser un parell d’anys, he tornat a animar-me! Ho tinc claríssim… Sempre m’ha agradat fer les classes en valencià, perquè tothom m’entén, i perquè és la mateixa llengua que el català.

Què t’hi ha portat cap aquí?

La humiliació, segurament. Ara ho tinc claríssim un altre cop. A veure, han humiliat el poble català. I jo em considero també catalana, amb arrels valencianes, evidentment; però tinc dues filles catalanes, han nascut a Vic. Han humiliat el poble català… encara em cauen les llàgrimes. T’agafa una impotència! La solució és que el PP marxi i no tornar-los a veure mai més a la vida. I si, per no tornar-los a veure, hem de ser independents, avant!… No vull que les nostres filles oblidin mai que els seus pares són valencians, però elles són nascudes aquí i les arrels són molt importants.

Polítics veïns fan córrer la brama que els professors sou una de les causes importants del virus de l’independentisme entre els joves. Que els adoctrineu, vaja.

Aquí, a Roda? Aquí a Roda no! Aquí l’independentisme el porten mamat de casa! Segur que els més grans, sobretot, en parlen a l’hora del pati. A la meva hora de matemàtiques no en parlem; potser és una assignatura més neutra. Però, vaja, podem parlar de tots els temes que sorgeixin. La meva parla valenciana, per exemple, també n’és un motiu, al principi; i haig d’explicar-los que hi ha vida més enllà d’Osona i que en la diversitat està la riquesa d’un país. Voltar pel món els servirà per contrastar-ho.

Per definició, els joves són esperits inquiets…

I explosius! Però nosaltres som adults i formadors, educadors. La nostra arma, com ha fet molt bé el poble català, ha de ser l’educació, el pacifisme. Aquestes han de ser les nostres armes. Que els joves s’adonin que poden lluitar amb aquestes armes i aconseguir encara més coses. I ara ho han vist. Jo sempre els dic: Depèn de com diguis una cosa t’escoltaran o no. Per tant, les formes són importants. Tot es transmet. Els professors hem de transmetre aquests valors: El diàleg, la tolerància, el ser pacífic, saber guardar les formes i parlar correctament,  la transparència… Jo vull formar gent transparent, no mentidera. Gent noble.

Val més una bona actitud que el millor dels discursos.

I tant! Ells veuen com funciones. I més que amb els continguts matemàtics, han de quedar-se amb els valors. Però a vegades es pensen que jo només vull que sàpiguen derivades o polinomis. I no és això! Darrere els continguts matemàtics hi ha una gran història: la de tots aquests valors.

Deu afectar el seu rendiment acadèmic tot el que està passant…

Hi ha dies que estan una mica en off. Els dies després de les garrotades varen ser especialment difícils. També hi ha molt engrescament, sobretot entre els més grans, és clar! Ho viuen intensament: varen participar en les vagues, per exemple. Hi ha gent molt potent a l’institut. I, que bé!, no hi ha cap baralla, cap conflicte… És cert que, segurament perquè ho senten a casa també, la situació política actual  a Catalunya ha desplaçat els altres temes com a centre d’interès. És que és un institut molt bo! Tots els problemes que hi tenim estan dintre la normalitat de l’adolescència.

He vist salvat el procés en el moment que els joves s’hi han implicat també.

És que els estudiants tenen molta força. Són el futur del país i els hem de formar bé perquè no siguin ignorants. Sovint no és el que sembla que vulguin fer des de dalt, però hem de defensar el dret a la formació, tothom hi ha de poder accedir. I qui val, val; no perquè tinguis la butxaca més plena de diners has de poder accedir a fer una carrera.  Hem de fer un país de gent culta, ben formada… Què vol la dreta? Gent submisa, ignorants, i seguir mantenint els privilegis d’uns quants, d’ells mateixos. Perpetuar un sistema que els beneficia, vaja. La seva voluntat és que els fills dels obrers no se’n surtin mai. I això no ha de ser així. Hem de formar-los bé i que es quedin aquí!

Una altra pena!

És clar! Quin sentit té que es formin aquí per acabar havent de marxar a un altre país? Tu formes a bons enginyers, metges, arquitectes… i, per a què? Per què marxin? Per què beneficiïn un altre país? No té sentit això! Si es poden quedar aquí també contribueixen a fer un millor país per a tots.

També cal formar-los per què siguin reivindicatius… o fan nosa al sistema educatiu aquesta mena d’estudiants?

A mi m’encanten, els crítics, els reivindicatius! Jo no vull mobles a les meves classes; vull gent activa, que contrasti opinions… Ja t’he dit que la riquesa està en la diversitat, en tots els temes de la vida… en una aula també. Jo no vull que tots siguin un excel·lent en matemàtiques! Tant els interessos com les capacitats són diferents! La diversitat és desitjable; al contrari de la uniformitat. A la classe hi vull de tot! I els alumnes han de voler també diversitat de professors i saber agafar el millor de cadascú.

A vegades l’ensenyament sembla més una cursa d’obstacles que un espai per a la reflexió i la crítica, precisament. Hi ha prou espai?

Sí, hi ha espai; i tant! A veure, últimament a tutoria hem parlat de la vaga, de l’aturada general i de la violència policial. N’hem de parlar perquè és del seu interès i perquè la violència no té cabuda en cap esquema educatiu. Jo vull que parlin ells, que expressin els dubtes, que reflexionin… Com a tots, a ells també els marcarà les seves vides. Han vist les dues cares: la de la solidaritat i la de la incomprensió, i fins i tot l’odi, que llegeixen als tuïts, per exemple. I la mentida. La mentida d’alguns mitjans de comunicació. Per això, tot i que no sempre és fàcil, cal ser crític. Als instituts s’ha de parlar de tot. Llibertat d’expressió! Per això m’agrada l’escola pública.

És necessari que, especialment per als joves, l’entorn sigui educatiu…

L’entorn, el país… Un país de xoriços no transmet valors educatius, és clar. I d’altra banda: quins són els referents de molts joves? Futbolistes o ganduls que omplen programes de televisió i, moltes vegades, no aporten res de res. Així no avancem. Haurien de tenir clar que molts joves, fins als divuit anys, els tenen per referents. Aconseguir diners, molts diners, és el principal objectiu de molts. En molts casos, el diner com a valor principal. La clau de la vida no és això, sinó poder fer allò que t’apassiona.

Ens cal un nou país…

Haver tingut dues fills ens ha donat força, perquè vull que visquin en un bon lloc, on els valors estiguin en primera fila. Vull que se sentin rodenques, que tinguin unes bones arrels, que es formin i que, després, volin a on vulguin. Que vagin on vulguin, però que tinguin una identitat i que la tinguin clara. I en primer lloc, que siguin bones persones i ben formades; així trobaran sempre més portes obertes.

El nou país serà aquell on la cultura tingui un paper rellevant, on es pugui parlar de tot sense que això representi barallar-se. Parlar. Parlar. S’ha de poder parlar.

Us quedareu aquí?

El meu home té clar que sí. Jo encara sento, a vegades, una mica d’enyorança. Veig que hi estem a gust, les meves filles estan súper integrades, ens trobem bé participant en tot, hem conegut molta gent, hem fet molts amics… Ja no m’imagino com seria la meva vida allà. A vegades idealitzem els llocs on hem passat la infantesa. Hi tornes, però res ja no és com era… No us lliurareu de nosaltres!